dijous, 14 de maig de 2009

A propòsit d'una final


Avuí, han estat protagonistes a l'estat espanyol els dos clubs de futbol més antiespanyols. No dic açò per recriminar cap de tots dos, sinó per remarcar la coincidència que l'esperit més antiespanyol s'haja concentrat precisament a València, on, darrerament, sen's es presentada per les seues autoritats autonòmiques com el caliu del més vigorós espanyolisme.

Ja hem tingut una arrancada d'esdeveniment amb la no audició de l'himne nacional. Per evitar escoltar les xiulades que al camp hi havia? No ho sé. Després m'he assabentat pel diari que durant el descans, han oferit aquesta audició (però trucada).

Hi havia dues aficcions lluitant per la victòria. Una hauria de ser la guanyadora; l'altra, irremeiablement, sofriria la fel de la derrota. Quant que me n'he recordat d'aquelles dues finals de la Champions on el nostre València i tots els seus seguidors eixíem abatuts per dues vegades consecutives, una a París davant l'equip més representatiu de l'esperit espanyol i vaixell insígnia de l'anterior règim -encara que es vullga negar açò, era així- i l'altra, a Milà, contra l'equip bàvar del Bayern, on es van fer famoses les imatges de Cañete plorant davant de la segona oportunitat perduda -en aquest cas, fregant-la amb la punta dels dits-. Però, ara, he vist una afició basca molt sencera tot i la voluminosa derrota. Era d'esperar. D'altra manera hauria estat una sorpresa massa antinatural per la diferència d'equips.

El cor, com el de tots els que no som d'un o de l'altre, el tenia dividit. A poc a poc ha anat inclinat-se per la banda del millor joc. Hi era tanta l'evidència de qualitat, que ha estat impossible arrimar la brasa al bàndol roig- i -blanc.

Cal felicitar els guanyadors i, com no, destacar la dignitat que han demostrat els perdedors. No sé com s'haurà viscut a Madrid aquest segon triomf de Barça -el primer ja el té a la butxaca, encara que endarrerit una setmana més-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada