diumenge, 31 de maig de 2009

Cap a Europa

Proper diumenge, estem convocats a triar els nostres representants al parlament europeu, però veient el que estem veient, ens posen les coses una mica difícils per poder-ho fer. Jo crec que per poder discernir el que ens convé votar o rebutjar, caldria que els interessats en estar votats ens explicaren el seu programa, ens digueren que pensen fer per tal que els ciutadans ens poguérem veure representats en la defensa dels nostres interessos, doncs allí és on es dicten -democràticament?- les normes per a una convivència entre els europeus i que aquestes normes foren afavoridores per a tots, almenys que no perjudicaren uns afavorint altres.

La ciutadania esperem dels diferents partits polítics la informació de com van a resoldre-n's els nostres problemes. Però sembla que açò és difícil de dur a terme, ja que escoltant uns i altres més bé intenten endur-se el gat a l'aigua a base de desqualificar el contrari amb acusacions que no venen a compte i que no fan més que ratificar allò de “...li diu el mort al degollat”.

Els nostres representants s'han prés la política com una professió en lloc de com un servei al poble. Açò fa que sols els interesse el vot, quan més millor, perquè així es veuran ratificats en el seu ofici una i altra vegada i quan el partit corresponent ja no tinga poltrones que oferir-los dins de l'estat, doncs els envien a Europa. No cal posar exemples; tots en coneixem massa.

Mentrestant, Europa continua desconeguda per a la gran majoria d'electors. No saben que és la Unió Europea ni per a què serveix; no saben que moltes decisions polítiques es prenen al parlament europeu i que poc marge en alguns temes els queden als governs que la componen. I sembla que interesse aquesta ignorància, perquè així, com passa ara i ací, que l'oposició culpabilitza el govern en assumptes que no té culpa per no hi poder fer res, ja que li venen legislats des de Brusel.les. Ara és aquesta oposició, demà serà l'altra.

Amb la campanya que estan fent, no seria d'estranyar que sols vagen a votar els seguidors i afiliats de cada partit, mentre la resta ens ho pensem abans de donar el vot a un o altre, ens plantegem la decisió de votar en blanc o, simplement, passem i ens n'anem a la platja tant contents.

Els partits polítics haurien de fer una catarsi i servir la societat per a la que han estat creats. Fer-ho d'altra manera -és a dir, com estan fent-ho ara- ens fa la impressió que es dediquen a la política per guanyar diners sense importar-los si les seues actuacions segueixen la seua ideologia o son bones per al poble.


dijous, 28 de maig de 2009

Uns dies de calma


Aprofitant que el darrer dilluns la classe corresponent a La Nau Gran la teníem a València, no desaprofitàrem l'avinentesa i decidírem quedar-nos uns quants dies pel Cap i Casal i tornar a passejar i visitar indrets que, no per massa coneguts deixen de ser interessants i on sempre descobreixes algun detall nou que t'havia pasat desapercebut en altres ocasions.

La classe ens l'havien muntada a la capital per tal de prendre contacte amb les instal.lacions universitàries de la Universitat de València a la qual pertany aquest grup de Gandia. Al rectorat, fórem rebuts per una de les autoritats acadèmiques i se'ns va oferir un àgape de benvinguda. Ens mostraren diverses dependències de l'edifici i després ens portaren al Centre Cultural La Nau, antic edifici de la Universitat Literària. Allí, un col.lega d'aquestos cursos i guia cultural voluntari, ens va explicar la història d'aquest centre educatiu, així com la dels seus voltants. També, els actes que s´hi desenvolupen al llarg de l'any acadèmic i altres detalls artístics i arquitectònics de l'edifici.

Així va transcórrer el matí fins l'hora de dinar, que ho férem a un dels menjadors universitaris que hi ha al Campus de Tarongers. Com a estudiants de la universitat, compartírem instal.lacions amb el jovent universitari que en gran quantitat hi acudeix a aquestes hores.

Complides les obligacions estudiantils del dia, la vesprada la vaig dedicar a recórrer alguns dels punts "obligats" de València. En un d'ells , i no sé si per sort o per dissort, em vaig topetar amb una gran cua de gent amb un llibre a la mà esperant que l'autor els el signara. L'autor no era un altre que J.M.Aznar flanquejat per Cotino i Rambla. Ja veus, sense buscar-los mel's he trobat i, la veritat, no m'ha produït cap emoció.
Un altre lloc agradable dins de la ciutat, es l'espai que hi ha a l'antic llit del Túria entre el complexe de Calatrava i el Palau de la Música. Realment és un espai públic molt utilitzat per la gent que hi acudeix per practicar esport o, simplement passejar a l'ombra de la gran quantitat d'arbres existents o seure's contemplant la posta de sol pel darrere del Palau de les Arts.

I el que no pot faltar mai, és caminar relaxat pel "centre del centre", és a dir, per la Catedral, la Plaça de la Mare de Déu, la Plaça de la Reina i, com no, demanar un xocolate als peus de la torre de Santa Caterina en la famosa xocolateria allí existent.
Tot un goig l'estada a València sense presses ni mirades al rellotge, barrejant-te amb la gran quantitat de natius i forans que per allí deambulen amb assossec i curiositat.
 

divendres, 22 de maig de 2009

Brots verds

Utilitze aquesta expressió que està tan de moda darrerament, no per escriure d’economia -matèria que no entenc ni entendré mai i crec que els economistes, tampoc- sinó que allò a què vull referir-me és a eixe xicotet brot verd d’esperança que ix de la fiscalia anticorrupció assenyalant el cappo, el mafiós, com autor d’un delicte de falsetat de documents demanant dos anys de presó i 6.000 € de multa. Poca cosa per a ell després d’haver acumulat tant de benefici i a la presó no anirà, de segur. Però açò pot representar un inici de posar tota aquesta plebe pepera al seu lloc. És, tan sols, una esperança. Són massa poderosos i tenen recursos per a tot.

Com ha reaccionat el Fabra? Com no podia ser d’una altra mena: acusant l’acusador. És la táctica emprada pel PP davant aquestos casos. Ja ho hem vist al iniciar-se el cas Gürtel. Sembla, però, que la cosa va més seriosa del que ell es pensa. Ell que té Castelló com el seu feud. Allí, ningú no escapa al seu control. No accepta intromissions externes, ni tan sols del seu partit. És el Gran Aconseguidor: atorga xicotets i grans favors. Exigeix fidelitat absoluta a la seua persona i representa la figura clàssica del cacic en ple segle XXI. És una herència que li ve de família sent el quint en la línia de successió d'una dinastia de presidents de Diputació i alcaldes. Ho van ser, des de Victorino Fabra Gil (que va ocupar el dit càrrec entre 1874 i 1892) fins a son pare, Carlos. Pare, iaio, besiaio i tio-rebesiaio, la família Fabra està emparentada amb el poder. L'estirp no s'ha interromput: la seua filla Andrea (38 anys) va aconseguir la seua acta de diputada del Partit Popular en les passades eleccions generals.

Comence a veure mans de directius nacionals i autonòmics del PP posant-les a remulla en aigua quasi congelada per tal d’aliviar una mica la cremor que sentiran quan les posen al foc. I és que s’ha de ser caracollons per fer travesses tan arriscades coneixent-se com es coneixen uns al altres.

Un altre brot verd pot ser el que un jutjat de Xàtiva ha obert diligències per la denúncia interposada per l'entitat cívica Escola Valenciana contra el president de la Diputació de València i alcalde de la localitat, Alfonso Rus, per "insultar" els professors.

I vist tot el que hem vist en les reaccions davant les imputacions dels trages, on Camps i Costa han tingut una actitud de guanyadors d’alguna cosa i de menyspreadors de jutges, govern, policia, periodistes, oposició i de tots nosaltres, seria hora de posar-los un trage d’eixos a ratlles i fer-los passar una temporada, encara que siga a pensió completa, en qualsevol lloc d’eixos on va, de vegades, gent amb menys motius.

dimecres, 20 de maig de 2009

De vergonya

Darrerament, estem apareixent sovint als mitjans de comunicació nacionals. No ho fem per coses afalagadores; més bé, per tot el contrari. Tot fa referència al nostre Govern presidit per eixe cínic personatge que ens amaga la informació als ciutadans per donar-la sols als jutges -qui sap si són amiguets d'ell- i d'eixa manera no podem saber si és un mentider, encara que actuant així, traiem la conclusió que ho és.

Hem vist les imatges en tots els informatius i semblava l'entrada d'un cabdill al palau reial -encara que era un palau, no era el reial; era el de Justícia- envoltat pels seus vicepresidents i la “Red Woman” i aplaudit per una multitud de vergonya amb senyeres a la mà i vitols de “presidente, presidente” -en castellà, per descomptat- i on , al meu parer, encara hi faltava l'eminentíssim i reverendíssim senyor cardenal García-Gasco esperant-lo amb el pal.li a punt per entrar de manera victoriosa al “Palau” -no reial, com he dit abans; al de Justicia- per ser persona imputada d'un delicte, o varis delictes, que tot es coneixerà. Veurem que passarà si ix acusat d'allò que se li imputa.

Tornant a la multitud de vergonya. Qui eren? Eren persones públiques del PP que hi acudien en qualitat del càrrec? M'ha paregut veure Arturo Torró, número 1 del PP de Gandia. Eren “hooligans” del partit que ho feien espontàniament? De totes formes, no són qui per apropiar-se de la bandera i brandir-la com a senya d'identitat. Si és així, aqueixa no és la meua bandera -prou ens ha costat “reconéixer-la” com a tal- si és que alguna vegada ho ha estat.

Com hem vist, allí han tingut cabuda les expressions més a favor i en contra d'un president, que vist allò que hem vist, i actuant com actua en aquest assumpte respecte als ciutadans, no el reconec com el meu president, encara que les urnes li hagen donat majoria. No vull un mentider -almenys un amagador de veritats, per ser més suau- com a president del meu país, que per a ell, tampoc és país; simplement és una regió o, com a màxim, una comunitat autònoma.

Esperem -pel bé d'ells- que tot acabe com a foc d'artifici, perquè si resulta acusat, ja veurem com conclou tot açò. Ara, que vist el “nivell que presentem” pot acabar en una autèntica majoria absoluta tenint en compte també que no hi ha alternativa real a aquesta gent.

Acabe amb una frase que per ahí circula i diu (en castellà, com l'he llegida): “Los valencianos sois burros y del cielo os caerá la albarda”

dilluns, 18 de maig de 2009

D.Francisco i D.Francisco

18 de maig, dia abans -no, que ha estat traslladat al dimecres- que D.Francisco Camps comparega davant el jutge. Deu estar nerviós per aquest trasllat de data, ja que està desitjós de contar la veritat i ara li ho han endarrerit un dia.

Com deia, el 18 de maig els noticiaris ens ofereixen la noticia de les compareixences públiques de D.Francisco sent aclamat per diferents col.lectius i organismes públics, tots ells plens de pilotes convictes i confessos cap el poder institucional per tal de no perdre les prebendes i beneficis que se'n reben. Fins i tot, el col.lectiu gità aclamant “Tio Paco” com si d'un patriarca es tractés. Ja no sé que ens queda per veure, però de segur, que en seguirem veient de més grosses.

Pensava que totes aquestes aclamacions indestructibles s'havien acabat amb la desaparició de l'altre D.Francisco, però, no: continuem com estàvem. Aquell Francisco detenia el poder sense que ningú l'hagués votat i rebia contínuament adhesions i aclamacions de tots els vividors de la política del moment. Ara, aquest Francisco ha estat votat -no vaig a posar en dubte la qualitat del vot, però els sociòlegs i experts en la matèria se n'haurien d'ocupar- i no podem dir que siga com l'altre, encara que acabe de llegir en algun lloc -no recorde on- que la democràcia és el sistema d'elegir els dictadors de torn.

Veient aquestes manifestacions, em fa vergonya aliena contemplar tanta “pilota” a l'amo i més, procedent d'alguns rostres que no coneixen la vergonya ni la dignitat i que militen per propi interés en un partit -en aquest cas en el PP, com podria ser en un altre, que de tot n'hi ha-. Ja veurem que passa si per alguna d'aquelles D.Francisco no ix massa ben parat d'aquest afer. Que diran en la seua defensa? Com justificaran tanta adhesió? Com quedaran les mans després d'haver-les posat al foc? Em tem que tindran recursos per a tot; són així de “sabuts”, que això si que ho tenen, cal reconéixer-ho. Són mestres en saber fer passar allò indecent, impresentable i immoral com a natural, legal i bo per a la societat que governen.

Tots aquests muntatges semblen haver-hi estat programats per manifestar-li al jutge que la “societat” defensa a ultrança el seu “lider” i d'alguna manera pressionar-lo perquè l'home s'incline al seu favor. Volen que l'àrbitre xiule al seu favor a base d'escridassar i aücar per tal d'atemorir-lo.

P.D. A propòsit de pilotes, oportunistes, trepes i altres oficis semblants, algú sap si Blasco - prototipus de camaleó- ha estat en alguna d’questes aclamacions? Ho pregunte per coneixer com s’acoblaria a un canvi de poder.

divendres, 15 de maig de 2009

Uns fets

Fets com els de la passada final de Copa entre l'Atlètic de Bilbao i el F.C.Barcelona en què l'himne nacional espanyol va estar fortament xiulat (del la qual cosa la televisió pública no hi va voler fer-se ressò i la va manegar per emetre-la després) no haurien ocorregut en el supost que a Espanya s'hagués conviscut des de sempre com a Suïssa, per exemple, on cap cantó es superior a l'altre i tots conviuen en harmonia -almenys és el que ací ens arriba- i respecte cap a les llengües i costums dels altres.

Actualment, molta gent creu que l'Espanya que coneixem ha estat sempre una, uniforme i monolítica. Doncs, si veiem la història, no ha ocorregut així, però no vaig a explicar ací fets històrics que per a això ja han estat publicats llibres i llibres escrits per historiadors i pensadors al llarg de la història, valga la redundància.

Si que vull dir que tota l'animadversió cap a Espanya que molta gent manifesta, jo l'atribuiria a l'apropiació que s'han fet d'aquest concepte, al llarg del temps, les classes socials dominants i, actualment, la que estan fent-se alguns partits polítics i mitjans de comunicació d'ideologies centralistes i/o conservadores. No es pot actuar menyspreant idees nacionalistes diferents a la idea nacionlaista espanyola basada en allò de: Espanya és la nació i tot allò altre fa nosa.

Com es pot pretendre que els que estimen la seua terra vagen a l'uníson amb la idea d'Espanya que tenen Aznar, Pedro J., Jiménez Losantos o Cèsar Vidal, sense fer més extensa la relació?

Conseqüècies: xiulets a l'himne, crema de banderes, despreci als borbons que són els unificadors a la força de tot aquest conglomerat de nacions i que minimitzen les seues manifestacions lingüístiques ( quan utilitza la casa reial altra llengua que no siga el castellà?)

No seré jo qui vaja xiulant o cremant (tot es mereix un respecte) però els entenc perfectament.

Si els polítics no hi van explicant a la gent totes aquestes coses, les posicions aniran radicalitzant-se cada vegada més en pro o en contra d'un o d'altre nacionalisme: el nacionalisme espanyol i els altres nacionalismes, que en el fons tots són iguals, i no és just carregar-li les culpes als nacionalismes perifèrics com està fent-se des dels partits centralistes i més arrimats a les idees de què “España és una unidad de destino en lo universal” com resa el primer punt d’aquella teoria que pretén acabar amb els partits polítics, però que en realitat vol acabar amb tots i quedar-se ell només. Per a mi, Espanya, o és un conglomerat d’unitats que van totes a una per igual, o no serà l’Espanya que pretenen que siga. Tota la vida, des d’els antics ibers, ací, cadascú ha anat a la seua.

dijous, 14 de maig de 2009

A propòsit d'una final


Avuí, han estat protagonistes a l'estat espanyol els dos clubs de futbol més antiespanyols. No dic açò per recriminar cap de tots dos, sinó per remarcar la coincidència que l'esperit més antiespanyol s'haja concentrat precisament a València, on, darrerament, sen's es presentada per les seues autoritats autonòmiques com el caliu del més vigorós espanyolisme.

Ja hem tingut una arrancada d'esdeveniment amb la no audició de l'himne nacional. Per evitar escoltar les xiulades que al camp hi havia? No ho sé. Després m'he assabentat pel diari que durant el descans, han oferit aquesta audició (però trucada).

Hi havia dues aficcions lluitant per la victòria. Una hauria de ser la guanyadora; l'altra, irremeiablement, sofriria la fel de la derrota. Quant que me n'he recordat d'aquelles dues finals de la Champions on el nostre València i tots els seus seguidors eixíem abatuts per dues vegades consecutives, una a París davant l'equip més representatiu de l'esperit espanyol i vaixell insígnia de l'anterior règim -encara que es vullga negar açò, era així- i l'altra, a Milà, contra l'equip bàvar del Bayern, on es van fer famoses les imatges de Cañete plorant davant de la segona oportunitat perduda -en aquest cas, fregant-la amb la punta dels dits-. Però, ara, he vist una afició basca molt sencera tot i la voluminosa derrota. Era d'esperar. D'altra manera hauria estat una sorpresa massa antinatural per la diferència d'equips.

El cor, com el de tots els que no som d'un o de l'altre, el tenia dividit. A poc a poc ha anat inclinat-se per la banda del millor joc. Hi era tanta l'evidència de qualitat, que ha estat impossible arrimar la brasa al bàndol roig- i -blanc.

Cal felicitar els guanyadors i, com no, destacar la dignitat que han demostrat els perdedors. No sé com s'haurà viscut a Madrid aquest segon triomf de Barça -el primer ja el té a la butxaca, encara que endarrerit una setmana més-

diumenge, 10 de maig de 2009

És bo l'ecologisme exagerat?

No sóc persona entesa en ecologia, únicament sé que, a grans trets, és la ciència que estudia les relacions dels ésser vius amb el medi en què viuen, entre altres coses. També deduïsc que no hi pot haver una determinada espècie animal o vegetal que no tinga depredadors en el medi on viu i, conseqüentment, s'apodere del mateix i es multiplique de tal forma que la seua presència siga tan aclaparadora i excessivament abundant que dificulte els altres éssers viure en aquest medi.

No em referisc als humans, que no tenim rivals i fem el que volem de l'entorn, sinó a la protecció irracional que donem en determinats llocs i moments a alguns animals o plantes i que prioritzem la seua multiplicació i conservació a altres interessos que puguem tenir en aquest entorn, encara que no siguen perjudicials.

Alguna cosa d'açò passa al parc natural del penyal d'Ifac amb les gavines que n'han pres possessió i estan arribant a ser aus realment molestes per als que volen gaudir d'aquest entorn. Tot està caient davall dels seus capricis i van decorant-to tot. Ja feia molts anys que no hi anava i m'ha impressionat gaire la seva abundància i les molèsties que causen.

Desconec si els responsables del parc ho hauran considerat i tindran dissenyat algun pla per regular-les. Si no és així, ho haurien de fer. Resulta molt molest veure'n les conseqüències: apartaments, cotxes, teulades, roques, vaixells i tot el que hi ha, ple d'excrements.

Una altre inconvenient és que resulten perilloses en època de cria perquè es tornen agressives i ataquen les persones que intenten accedir al cim del penyal. Ho dic per experiència directa, a l'haver estat víctima dels seus atacs i moviments dissuasoris cap els senderistes que hi accedien.

Tal vegada haurien de repoblar aquestes roques amb alguna classe de depredador que anara regulant la seua multiplicació. Tanta protecció em sembla excessiva i contraproduent tenint en compte que no és una espècie en vies d'extinció.

Igual que les persones que tenen limitat el seu accés en èpoques de massificació turística, cosa que em sembla molt bé, les gavines tampoc no haurien de tenir tanta protecció i hauria d'estar limitada la seua presència. Si no se li posa fre a aquesta situació, en uns quants anys serà impossible pujar al cim del penyal o passejar tranquil-lament pel seus voltants.
Les persones no haurien d'envair el medi d'aquesta manera. Les gavines, tampoc.

divendres, 8 de maig de 2009

Lladres

Aquesta cançó d'Al Tall ens ve perfecta per dir-li al govern autonòmic del PP allò que són: LLADRES de la nostra cultura, LLADRES del la nostra història, LLADRES de la nostra llengua.

Encara que la cançó diu que entren per Almansa, aquestos no entren, els tenim dins, són de la nostra gent, són els botiflers de tota la vida, però que ara ens venen amb la cantinela de què ells són l'essència més pura i autèntica del valencianisme i que nosaltres únicament representem l'afany expansionista dels catalans. Quina burrera tenen aquestos botiflers que sols viuen per la implantació única del castellà al nostre país, això si, fent-ho de manera dissimulada, que a nosaltres no ens enganyen, però a la pobra gent que no en sap més, li omplin el cap de falses teories camuflades de vertader valencianisme que les reballen contra nosaltres acusant-nos d'estar contra allò que defensen: la dignitat del nostre país, de la nostra cultura, de la nostra història.

Darreramnet, van apareixent notícies de fets, de discursos incendiaris dels habitants d'aquesta cova negra i fosca del PP llançats contra l'ús del valencià, contra el seu l'ensenyament en alguns col.legis, contra els professors que tenen cura del mateix i contra tot aquell que gose parlar-lo tenint cura d'ell i procurant fugir del se ús més vulgar.

En lloc de mimar la llengua -perquè, la pobreta, cada vegada més oblidada, més malament usada i més menyspreada- el que fan és riure-se'n, rebutjar-la perquè no dona vots en certs llocs –malauradament, en els més habitats- i, clar, hi apliquen allò de què el que no renta, cal deixar-ho.

I així és com acabarem: no sent res; un poble inexistent; una sucursal castellana; un territori on tothom vinga a passar els seus últims dies a la vora de la mar.

Si algú llig açò i és més optimista, li agrairia que em diguera que estic equivocat, que les coses van millor.

LLADRES
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.
http://www.youtube.com/watch?v=GdQBi8pdJFg

dijous, 7 de maig de 2009

Convergència

Hui ha estat un dia d'eixos que et sents feliç i que desitjaries hagués tingut una durada major. Simplement -com quasi totes les coses bones que no cal rebuscar-les, perseguirles amb afany o preparar-les perquè resulten d'eixa manera- he passat un dia d'esbarjo amb antigues companyes de treball que m'han invitat a acompanyar-les d'excursió amb el seu alumnat a l'Oceanogràfic de València.

Més que la visita a tot aquest complex, ha estat el compartir amb elles les hores d'aquest dia conversant, contant-nos experiències, lamentant-nos de coses que no van bé i alegrant-nos d'altres que ens complauen. Tot un munt de vivències contades després de tant de temps de no tenir relació de companys en les tasques quotidianes del món de l'educació, món que darrerament camina una mica -o més bé, un molt- convulse degut a la politització, a les vies errònies i equivocades per les que circula i que sembla que ningú no siga capaç d'adreçar-lo, ans bé presenta símptomes de divergències profundes i interessades a aconseguir altres fins aliens als educatius.

Doncs bé, com deia, allò realment agradable ha estat juntar-nos altra vegada, com abans quan compartíem tasques formant un grup de treball en el que ens sentíem integrats els uns amb els altres i, encara que pertanyents a generacions diferents, els punts de convergència i sintonia eren molts i gaudíem de les mutues presències.

Avuí, he tornat a reviure'ls de manera diferent, gojós de sentir que encara queda eixe caliu d'amistat que perdura, tot i que la convivència física ja no hi és i que hagués pogut ser causa d'extinció d'aqueixa amistat.

Espere que les coses continuen com fins ara i puguem gaudir uns i altres compartint moments com aquestos. Hem de ser conscients de què la vida cal viure-la, no malviure-la, i viure-la és això: gaudir cada moment que ens siga donat.

dimecres, 6 de maig de 2009

Ikiru

La classe de la Nau Gran de hui ha consistit en el visionat d'una pel.lícula que passarem a debatre en la pròxima sessió i que, al principi costava una mica d'introduir-se en ella per la temàtica que tractava, per l'ambient on estava situada (Japó) i per l'antiguitat de la mateixa.

Ikiru (viure) és el nom d'aquest film japonés del director Akira Kurosawa realitzat en 1952. És una pel·lícula que es mou sense presses i que no escatima metratge per tal de projectar el missatge que vol transmetre aquest director nipó.
Aquesta pel·lícula, tot i desentrotllar-se en una temàtica trista -tracta el tema d'una persona “condemnada” a mort per una greu malaltia- pretén mostrar un caire vitalista en el que allò important no és que el protagonista vaja a morir, sinó les ganes de viure que desperta en ell el diagnòstic que li donen.

Es pretén que l'espectador siga conscient que allò més important no és el fet de morir sinó que el que realment importa és viure amb gana el temps que ens quede, uns com el protagonista que coneix el seu final, però el que no es deu perdre mai és tenir il.lusió per alguna cosa.

Kanji Watanabe és un veterà funcionari la vida del qual ha transcorregut de manera monòtona i sense alteracions i, ara, s'adona que cal fruir d'allò que la vida li ofereix i es llança de cap a aprofitar els pocs dies que li resten.

Ikuru esdevé en la victòria existencial d'algú camí de l'oblit. Mor satisfet el que no s'avergoneix d'allò que ha viscut i el que ha obtés de la vida el que aquesta li ha donat de si.

dilluns, 4 de maig de 2009

R.Costa, el seu cotxe i la seua mentida.

No fa massa dies, Ricardín Costa, en la declaració personal de bens, declarava tenir un saldo negatiu de 1.500 €. Qualsevol persona, amb un mínim coeficient intel.lectual, sap que eixa declaració és una presa de pel i que és ofensiva per a la gent que declarem fins l'últim cèntim.
Aquesta manera d'actuar és bastant habitual en gent de les característiques de Costa, però no sempre ixen a la llum pública. En el cas d'aquest subjecte la cosa es fa més palesa per ser un càrrec del PP que va presumint de dignitat i acusant tothom de corrupció.
Ara -i feliçment per a ell- ha eixit indemne d'un accident de transit i -com s'agarra abans a un mentider que a un coix- doncs tots ens hem assabentat del cotxe que tenia: ni més ni menys que un totcamí de luxe de vora 80.000 euros que sols té quatre concessionaris a tot Espanya degut a l'escassa venda per l'alt valor de mercat d'aquest automòbil d'altíssima gamma.
Tindrà valor aquest individu de tornar a eixir als mitjans de comunicació declarant-se “pobre de solemnitat”? Pense que no ho farà, és més, ni en dirà res. Passarà del tema com si no anara amb ell.
I les preguntes que floten en l'aire són les següents: És Ricardín Costa un mentider compulsiu? Si realment el seu saldo és negatiu, d'on ha tret els 80.000 euros? És un regalet del seu amic el Bigotes que, a banda de trages, l’obsequia amb aquest cotxe?
Personalment tinc la meua opinió. Cadascú que pense el que vullga.

diumenge, 3 de maig de 2009

Navaixes (Alt Palància)

Navaixes (Navajas) és un municipi que es troba a la comarca de l'Alt Palància. Limita amb Castellnou (Castellnovo), Xèrica, Sogorb i La Vall d’Almonesir. El riu Palància travessa el terme municipal, de reduïdes proporcions, de NW a SE. El casc urbà està situat en un dels meandres del riu aigua amunt de la ciutat de Sogorb, a la dreta del curs fluvial. El principal reclam turístic de la població és l'abundància de fonts (algunes de les quals són mineromedicinals) i l'activitat balneària que se’n deriva. L'aigua d'aquestes fonts també s'aprofita per al regadiu d'unes 120 ha (principalment d'arbres fruiters i llegums).
Entre els llocs d’interés turístic que té i que no es pot deixar de visitar, està el Salt de la Nóvia. Aquest paratge, situat en el riu Palància, està format per la cascada del Brazal, un impressionant salt d'aigua de 30 metres. Existeix una llegenda local que diu que quan les parelles anaven a casar-se les núvies devien saltar el riu en aquest punt i si ho assolien el matrimoni seria feliç, però va haver una vegada que una d'elles no ho va assolir sent atrapada juntament amb el seu nuvi que es va llançar a rescatar-la per un remolí del riu morint ambdós. (Dades de Viquipèdia)
És una població, com totes les d'aquestes característiques, molt tranquil.la, amb abundants bars on et pots seure al carrer a prendre't un café o una cervesa veient els nombrosos turistes passar i mantindre amenes conversacions amb els amics. L'aspecte de la població és molt agradable per la netedat dels carrers, les façanes de les cases i les abundants mansions que s'hi troben.
L'indret més espectacular és El Salt de la Nóvia que hem descrit més amunt. Allí si que et trobes en plena natura. Vas pel riu Palància, encaixonat en una espècie de canó, contemplant els salts d'aigua i arribes a un lloc on hi ha una esplanissada d'herba i ombres de grans arbres i on s'ha habilitat un espai, al peu de les parets verticals, per realitzar concerts .
Altres llocs d'interés poden ser: la torre àrab d'Altomira (s.XI), el brollador de l'Esperança amb l'ermita i restes d'un monestir dels jerònims al costat, al voltant del qual es troba un àrea recreativa amb bosc de pins i on s'hi poden observar simpàtics esquirols.