dimarts, 7 d’abril de 2009

Setmana Santa

Arribats aquestos dies assenyalats al calendari com l'inici de la primavera, la natura mostra tota la seua exuberància floral i de tonalitats de verd després d'haver estat adormida durant el llarg i opriment hivern. La gent, per no ser menys, vol imitar-la traient a relluir tot l'espirit festiu, en primer lloc, representat en les seculars processons i altres actes religiosos de caràcter penitencial que Diumenge de Resurecció esclata amb lúdica i festiva vehemència com no es veu en altres èpoques de l'any.

Tot aquesta parafernàlia religiosa entronca amb les celebracions paganes precristianes d'inici de primavera que els divulgadors cristians no van tenir més remei que incloure-les en la seva litúrgia. Sempre, el cristianisme ha fet el mateix. Més recentment, en la colonització d'Amèrica, els evangelitzadors d'aquelles terres també van barrejar  cristianisme i costums pagans dels natius.

En èpoques passades, no massa llunyanes, aquestos dies eren dies de recolliment obligat. No es podia viure amb manifestacions alegres en la vida quotidiana.No sonaven les campanes.Tot era de color morat, trist, reprimidor. Els qui vivien amb la fe del que allò representa ho suportaven amb eixe espirit que se'n desprén, però els no creients o simplement creients per costum, calia que s'armaren de paciència i resignació per passar el més ràpidament possible aquesta setmana. Tots, però, coincidien en l'alliberació en el dia de Pàsqua com un esclat floral de la natura.

Pels nostres pobles i ciutats van resonant tambors –de dolor diuen- i desfilant processons amb gent encaputxada que no saps qui són ni amb quina intenció hi participens. En l'orige de les processons els encaputxats anaven en actitud penitent pels pecats comesos i manifestant el dolor de la Passió. Ells formaven el seguici que acompanyava els grans passos escultòrics al ritme de la música que marcava el pas i establia les cadències. Però no crec que els participants d'avuí isquen a les processons amb aquests sentiments, almenys en la gran majoria, ja que sempre cal pensar que hi haja algú que si ho faça. Observant tot açò, pense que la gent no viu identificada amb la religió, sinó més bé identificada amb la festa. No crec que estiga equivocat si pense que és pur folklore allò que la gent contempla des dels balcons i cadires al carrer. Cofrares, portants, soldats romans,  militars, ... tot, representacions teatrals.

Respecte a tots aquestos actes religiosos que s'hi realitzen -també a totes les èpoques de l'any- sempre he estat una mica crític, és a dir, m'he preguntat davant les actuacions i reaccions tan primàries de les persones, si tot això és fervor religiós o simplement supersticions, restes d'actes pagans, espectacle. A nivell nacional en tenim uns quant exemples: El Rocío, ofrena floral a València, histèries col.lectives en els Desemparats, oferiments de trofeus esportius a les respectives patrones i un llarg etcètera. I és que en les manifestacions religioses populars a Espanya, s'observa un paganisme revestit de cristianisme. Ja ho van descobrir Madariaga i l'escriptor nord-americà Richard Wrigth en el llibre Espanya pagana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada