dijous, 23 d’abril de 2009

Reflexions al voltant d'una presa de possessió

Acaba de prendre possessió el nou arquebisbe de València i ha estat fet “ostentosament, com toca fer aquests actes”, al fi i al cap, Jesucrist també va entrar a Jerusalem de manera similar el Diumenge de Rams. De tot açò, Canal 9 ja ens ha donat complida notícia de la manera que saben fer-ho. I, com no, en primer plànol, les cares habituals no hi podien faltar: D.Francisco, la Sra.Rita i els acòlits que els acompanyen en tots els esdeveniments.
Contemplant aquestes imatges de tant de prebost reunit al voltant de la máxima autoritat eclesiàstica territorial, no deixes de pensar en el fenomen de les religions i d’allò que han representat al llarg de l’existència humana, no sols de la religió a la que ens ha pertocat pertanyer per les circumstàncies de naixement, sinó també de totes les religions hagudes i per haver. I de seguida, em ve a la ment un llibre que vaig llegir fa uns mesos “Dios no es bueno. Alegato contra la religión', de Christopher Hitchens- i amb el qual, en certa manera, vinc a convenir, amb matitzacions, amb moltes de les seves asseveracions. Però, en el fons, si que existeix una coincidència en la forma d’analitzar el comportament de les autoritats religioses -de totes, sense exepció- i de l’aplicació que fan de la religió. Hitchens sosté que la religió és «violenta, irracional, intolerant, aliada del racisme i el tribalisme, inverteix en la ignorància, és hostil cap al lliurepensament i despectiva cap a les dones. Els principals arguments de Hitchens consistixen en una combinació d'històries personals, anècdotes històriques documentades i anàlisi crítica de textos religiosos. Els seus comentaris se centren principalment en les religions abrahámiques, (judaime, cristianisme i islamisme) encara que passa per altres com ara l'hinduisme i el budisme.
Hitchens nega la major, és a dir, l’existència de Déu. Pense, però, que no hi ha arguments per negar o afirmar la seva existència; tan sols és qüestió de fé: o creus o no creus. Però, amb aquesta creença l’home ha desenvolupat el sentiment religiós i, aprofitant-se’n, han aparegut les religions. Arremet contra totes les religions des de la seva postura ateística. Totes les religions presenten un Déu castigador i premiador, un Déu que no ens en deixa passar una i que fa que la gent visca atemorida. Els delictes de les religions són, fonamentalment: presentar una imatge falsa del món per als ingenus i els crèduls, la doctrina del sacrifici de sang, la doctrina de l'expiació, la doctrina de la recompensa i/o el càstic eterns i la imposició de tasques i normes imposibles que, moltes vegades, fan de les persones tarats psíquics amb sentiments de culpabilitat i conductes desviades.
La religió, segons “Dios no es bueno” no és una cosa privada i irrellevant, sinó que intenta sempre que pot inculcar-se en els altres amb diverses formes coercitives; perquè rep prerrogatives fiscals; perquè intenta alçar políticament la seua veu, acusant d'assassins als metges avortistes o de malalts als onanistes, infestant la gent senzilla de sida per retorçudes i morboses idees sobre els profilàctics.
Estem davant un excel·lent manual d'exemples sobre la quantitat de ximpleries que presenta qualsevol religió. Açò és: analitzar la realitat pròxima oblidant-se de la llunyana. Si, per exemple, un creient dóna les gràcies al seu déu per salvar el seu fill d'un accident de trànsit, anant a posar ciris, persignant-se o mitjançant altra forma de ritual, sembla oblidar que durant tot eixe temps d'agraïment estan morint desenes o centenars de xiquets en països subdesenvolupats de formes inimaginables sens que li importe massa, demostrant així el creient un egoisme i una idea espantosament badoca de Déu.

Jo pense que no s’ha d’arremetre contra les religions com a manifestacions religioses del gènere humà, sinó contra l’aprofitament que algunes persones han fet i fan d’aquest sentiment en el sentit de aprofitar-se’n i obtenir l’autoritat sobre els demés basats en el càstig i la por. En nom de la religió han estat comeses moltes atrocitats i sembla no parar.
La religió no deu ser això. La religió, o més bé, la religiositat deu servir als creients per trobar una resposta a moltes preguntes i donar eixida a certes inquietuds. La religió deu educar-los a actuar de manera més racional. Si ens parem a analitzar les doctrines dels fundadors de qualsevol religió, veurem que estan molt lluny de l’aplicació pràctica que se’n fa. Atenent el nostre entorn catòlic, observem que la jerarquia religiosa no actua amb esperit cristià. Sols volen poder i diners, tot el contrari predicat per Jesucrist. Intervenen en els afers polítics per tal de dirigir el pensament dels creients i no creients i utilitzen els diners, no per solucionar problemes materials dels més necessitats, sinó per enriquir la “societat religiosa” a la qual pertanyen i de la qual es serveixen per aconseguir poder.


2 comentaris:

  1. Carles, realment tractes un tema molt profund i que no es pot basar en fets científics, doncs les creences sols estan en la ment i en la història dels individus.

    Soc bastant agnòstic i els que representen al deu cristià no representen el que el Deu pregona. No se si m’explique. Hi ha gent que creu que hi ha un Deu però no creu en l’església catòlica ni en qui els representen doncs no fan el que pregonen.

    Realment aquest tema es força interessant i dona molt de si per a escriure-ho en quatre lletres.

    ResponElimina
  2. Resumidament, podríem dir que la creença en un Déu és una decisió personal basada no en el raonament, sinó en el sentiment. Si realment arribes a creure en Ell, no necessites que ningú et faça d'intermediari ni que t'impose normes que has d'acomplir. Tu mateix seràs capaç de relacionar-te amb ell i deduir que és el que està bé o està malament. Si tens per norma que allò que no és bo per a tu no ho és tampoc pels demés, no crec que ens facen falta manaments ni drets canònics.

    ResponElimina