dimarts, 28 d’abril de 2009

Cadells Nacionalistes

Estic descobrint que alguns d'aquells xiquets i xiquetes de C.P. Hort de Palau d'Oliva, -avuí en dia joves i adults- estan entrant en política per poder dur endavant les seues inquietuds nacionalistes. M'alegra veure alguns noms formant part del consistori o en la directiva comarcal del Bloc Jove. No sé si la nostra tasca al centre haurà tingut alguna influència -encara que siga molt xicoteta- en aquesta decisió que han prés alguns, però, tant de bo així fos.

A l'Hort de Palau, sempre teníem la idea de País molt present i en totes les nostres actuacions procuràvem transmetre-ho a l'alumnat de manera directa o indirecta. Per això, m'alegra veure noms d'ells en les files nacionalistes. Espere que tinguen èxit i que porten endavant aquestes idees pel bé del nostre país, i, com canta Raimon,

D'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Cal mantenir les esperances perquè aquest país no caiga en l'oblit d'allò que ha sigut i no es perda en l'anonimat més trist al que, malauradament, estem abocats. Que lluny de la realitat em semblen aquelles paraules del mateix Raimon en l'altra estrofa en què deia:

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

En aquests més de quaranta anys que des que va fer la cançó, no hem avançat gaire i eixe país que ja anem fent, ha anat quedant-se pel camí on uns pocs encara canten les esperances i els més plorem la poca fe.
Pau, Rosa, Helena i altres que hi pugueu estar i desconec, seguiu endavant i manteniu les esperances, perquè a nosaltres sols ens queda plorar la poca fe a la que els anys perduts ens ha portat.

3 comentaris:

  1. Carles... com deia Fuster, "els millors plaers són els imprevistos" :) i ha estat un plaer i una sorpresa topar-me amb el teu article!

    t'ho cregues o no, encara recorde que la primera manifestació pel 25 d'abril a la que vaig anar, amb ma mare, després d'un acte que feien a valència amb aquells ninotets de mariscal que pintàrem a l'hort de palau, vaig topar-me amb tu :) te'n recordes??

    Una abraçada ben gran!

    Helena

    ResponElimina
  2. Carles,no dubte que la tasca que vau fer va ser decissiva,almenys en el meu cas.Ens queda el treball, la il·lusió, la fe per poder,almenys,creure que un altre país és possible.

    ResponElimina
  3. Helena i Rosa, m'heu donat una gran alegria al veure que esteu ahí. Gràcies per fer-me reviure temps passats.

    ResponElimina