divendres, 20 de març de 2009

Reflexions postfalleres

Les Falles han acabat i a mi em queda un regust un tant amarg, no tant per l'olor de la pólvora que t'envaeix la gola, sinó per l'esclat tan exagerat de valenciania, valencianitat i, en menor mesura, de valencianisme que queden en un no res quan tot ha acabat.
Aquestes festes són la manifestació més exacta del caràcter dels valencians: molt de soroll, molt de tro, molta parafernàlia d'himnes fallers i regionals tot envoltant uns monuments de cartró que tenen els dies contats abans de servir de combustible per al foc purificador.
La setmana fallera és com l'esclat floral dels arbres, però a diferencia d'aquells, aquestes flors no esdevenen saboroses fruites que tots mengem amb fruïció una vegada han madurat a l'arbre. Simplement són unes flors que duren una setmana i després acaben com eixos ramells florals que les falleres depositen als peus de la Mare de Déu dels Desemparats: pansits i lletjos a la vista per l'efecte del sol i la calor.
L'arborar de les banderes autonòmiques als pals, als balcons, a les finestres et fan sentir un estrany sentiment de personalitat diferenciada, que, en realitat, és tan sols una falsa apreciació dels sentits.
Escoltant els discursos dels polítics locals i autonòmics ets traslladat mentalment a un món imaginari on la consciència de pertanyer a un poble diferent i diferenciat amb quasi vuit-cents anys d'història et fan sentir a tu mateix.
Però tot és una fal.làcia, una mentida, una il.lusió òptica que et fa veure allò que voldries veure i t'aferres a ella per uns instants perquè voldries que fos veritat.
Mascletades, castells de focs d'artifici, "plantà" i "cremà" de la falla són moments que no et deixen pensar com cal perquè t'arrosseguen amb la seva espiral centrípeta cap al cor de la festa i allí eres fàcilment absorbit pels esdeveniments del moment.
Penses, però, quan veus els balcons oficials ocupats per uns personatges que són tot el contrari del que tu creus que deurien ser, que no vius al país amb quasi vuit-cents d'història, que ara vius a un territori identitàriament perdut, sense trets identificadors i quasi sense nom, perquè ja som coneguts com a Levante.
Som aquest Levante Feliz que viu amb la felicitat del babau que és enganyat i no se n'adona; que creu que tots l'envegen i que per això ens fan nosa; que si no som els millors del món és perquè ens posen pals a les rodes.
Per tot això, seguim donant majories absolutes als que ens encisen amb els seus cants i pensem que tot el que va contra ells va contra aquest poble. I si aquest poble és així, jo no tinc poble, que me l'han segrestat.
Al remat, quasi vuit-cents anys tirats per la borda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada