diumenge, 11 de gener de 2009

"Valencia mia"

Els valencians, almenys des dels temps en què la burgesia local dirigeix la vista cap a la cort castellana, d'açò fa mes o menys 500 anys, som un poble desaparegut, un poble que mira el centre peninsular tractant d'imitar-lo i deixant de ser el que deuria ser: un poble amb personalitat.

Tenia -i dic tenia perquè el que queda és un simulacre amb etiqueta de caducitat- una llengua viva, rica, plena d'escriptors que amb el seu deliri imitador de la burgesia dominant, desapareixeren i en bloc se'n passaren a engreixar la nòmina d'escriptors castellans del segle XVI.

Si poc ens quedava, apareix el borbó i ens acaba de rematar eliminat tot allò que fóra representatiu del poble valencià. I des d'aleshores, anem arrastrant l'etiqueta de poble feble, sense caràcter, que no se sap si és “xixa o llimonà”. Per a la resta d'Espanya, em fa la impressió de què no som ni considerats, de fet ni tenim nom; tan sols som gent que viu a Levante, eixe territori enclavat a l'est per on ix el sol i al que grans gentades acudeixen en peregrinació tots els estius a menjar pipes i prendre el sol.

El nostre pes específic es nul i, encara que produïm, no rebem el que ens pertoca, perquè els nostres polítics, els d'un signe i els de l'altre, són uns corderets submisos a la veu de l'amo que decideix des del centre de l'altiplà. I els que no depenen de Madrid són un no res, ni tallen ni punxen ni saben per on pegar.

Ara, una cosa si que hem de reconéixer: som “referents” en “grans esdeveniments” en grans flamerades, però de fum de canyot, de les que no deixen cap brasa per poder fer una bona torrada de xulles, quelcom que si han sabut entendre els actuals governats i que abasteixen amb aquestes fatuïtas els votants per tal de tindre'ls amb la papereta disposta a introduir-la a la seua cassola, com veiem que està passant i que, si alguna cosa més no ocorre, passarà durant molt de temps.

Les nostres senyes d’indentitat sembla ser que són totes aquelles que passen per traques, fogueres, jocs florals, barquets, cotxes de carrera, visites papals, soflames d’un senyor que es diu pastor d’ànimes i, últimanent, la necessitat d’aigua. Tot açò és el que ompli d’orgull el “buen valenciano i español” i el que no senta totes aquestes coses com a motiu d’orgull, doncs que emigre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada