dijous, 8 de gener de 2009

Déu si, Déu no

La neciesa humana arriba fins a límits insospitats. Pensem que ho sabem tot, que ho dominem tot i res no sabem ni dominem. Pensem que som posseïdors de la veritat absoluta i resulta que el relativisme més immens està al rerefons de tot.

Quina campanya més absurda ha estat encetada al rebuf de la frase “Déu, probablement no existeix” iniciada a Londres i continuada a Barcelona. Ara també, a Madrid, han encetat la contrària: “Déu si que existeix”. Totes dues invitant a gaudir de la vida, l'una perquè no hi ha Deu i l'altra perquè si.

Ja la tenim, Serafí. Sembla ser que pertoca adherir-se a una o a l'altra. La dicotomia està servida. No podem quedar al marge de la discussió i caldrà prendre part per algun els dos bàndols, dels que n'estan a favor o dels que no. Si és que el ser humà té aquestes coses; no pot romandre imparcial davant les grans discussions. Desfullarem la margarida o esperarem a veure l'estat d'ànim en què ens alcem demà. Però, no; crec que seria millor esperar per si es convoca un referèndum i adoptar la postura de l'opinió guanyadora.

Tenim una idea de Déu molt concretitzada en un ser humanoide que premia i castiga el comportament de les persones. Així doncs, si no existeix, a gaudir de tot sense fre que ningú ens vigila. Si pel contrari, si que existeix, cal anar em compte i mirar el que es fa no siga que ho paguem a l'altra vida. Com en aquella pel·lícula d'un poble perdut en la serralada dels Andes que el Divendres Sant, com Jesús és Déu i ha mort i els morts no s'assabenten de res, doncs cal aprofitar mentre estiga mort per fer tota classe de tropells. Que ximples que som!

La humanitat ha estat sempre religiosa, es a dir, ha pensat que hi ha un esser superior que regeix tots els esdeveniments del món i l'ha concretitzat en qualsevol cosa, unes voltes amb algun fenomen natural i altres amb éssers mitològics. Ara, encara no anem massa lluny d'aquestes concepcions i tendim a concebre'l de la mateixa forma. I les religions -totes- sabedores d'aquesta religiositat, intenten aprofitar se'n i ho aconsegueixen. ( Açò seria un altre tema per escriure. Deixem-ho pel moment)

Però Déu, si existeix, no és res de tot això. Més bé crec que Déu és tot i tot és Déu, com diuen els panteistes. No podem concretitzar-lo en res, perquè en el moment en què així ho fem, estem creant un ídol i per tant seria idolatria. L' existència de l'univers, la llei natural, el passat, el present, el futur, tots els sers existents, tot, tot seria Déu.

En fi, el concepte de Déu és massa metafísic per poder abastar-lo. No existeixen raons suficientment convincents per negar-lo ni afirmar-lo. Cadascú que crega el que vulga, però una cosa ha de quedar clara al marge de la seua existència: el gaudir de la vida ha de ser un dels objectius a assolir. Però gaudir de la vida no és poder fer-ho tot, perquè tenim uns límits i aquestos límits ens els marquen l'existència dels altres: tots els vius, els inerts i el medi on tot es desenvolupa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada