divendres, 2 de gener de 2009

De perseguidors i perseguits.

Quan sents parlar, des de Madrid, alguns tertulians de les cadenes de TV nacionals sobre el tractament que se li dona al castellà en les regions bilingües (diglòssiques, millor dit) et quedes atònit d'escoltar les bestieses que diuen. Entre altres coses, denuncien la persecució i la discriminació del castellà. Però, quina visió tenen des de la capital del regne del que en aquestes regions passa?

Acostumats com estan a ser ells els únics posseïdors de la llengua de l'estat, es veuen sorpresos per altra gent, espanyola com ells, que en parlem un altra i que volem que siga reconeguda, sinó més, almenys com el castellà. Açò, però, els fa nosa i veuen fantasmes de persecució al castellà per tot arreu. Qualsevol que els senta i no sàpiga de què va la cosa, podria pensar que la persecució nazi front els jueus va ser un joc de xiquets.

Mira tu per a on, que ara resulta que els discriminats, els perseguits, els que no poden usar la seua llengua, són els castellanoparlants. Quins punts de vista més erronis tenen; semblen més desviats que una escopeta de fira. Si ara resulta que les llengües perifèriques no necessiten protecció, la que si ho necessita és el castellà.

No sé quin concepte de ser espanyols tenen. El que si que tinc clar és que el meu no coincideix en absolut amb el d'ells. És la història actualitzada des de, principalment, la vinguda dels borbons: un estat únic, una llengua única, una sola bandera, un sol escut, un “l'etat c'est moi” però canviant algun terme i dient “España somos Nosotros”. Doncs, bé; amb tomaca se la mengen.

Amb aquesta premissa, és fàcil d'entendre el perquè de tanta alarma. Existeix por a què les altres llengües prenguen vol i ocupen el lloc que mai haurien d'haver estat obligades a abandonar.

Afortunadament, no existeix persecució del castellà. El castellà és una llengua que també és nostra, però que amb l'intent de ser exclusiva en detriment de les altres, desperta antipaties en grans sectors de la població, no tant vers a la llengua en si, sinó en tant que unida als promotors d'eixa exclusivitat.

Els que hem nascut parlant, en aquest cas valencià/català, sabem que el castellà se'ns ha imposat al nostre idioma sens alternativa. No hem tingut ocasió d'aprendre'l a l'escola, se l'ha despreciat i perseguit; si, perseguit a base de ridiculitzar i castigar els que el parlaven en centres docents. Açò si que era persecució amb premeditació i traïdoria.

La meua generació i les precedents hem aprés a escriure la llengua que no parlàvem i hem parlat la llengua que no hem aprés a escriure. Únicament els que hem tingut interés i amor cap a la llengua dels nostres avantpassats, som els que l'hem revitalitzada estudiant-la i fent-ne ús.

Al 1983, amb la Llei d´Ús i Ensenyament, va començar la seua recuperació als centres docents i es va proclamar com a llengua cooficial a l'Estatut d'Autonomia. Avuí en dia, és molta gent, sobre tot de les noves generacions, que l'usen, però, generalment de forma molt dolenta. No és culpa d'ells, és que en molts sectors docents s'ha considerat no gaire important i s'ha ensenyat d'aquella manera, es a dir, com una maria més.

Per altra banda, prima la comunicació en castellà. Els nostres polítics s'expressen millor en eixa llengua i no dubten, a la menor ocasió, d'utilitzar-la. No cal dir que en els actes que s'hi consideren importants, així ho fan, sobre tot els dels partits anomenats conservadors que són els més reaccionaris. I que dir dels ajuntaments menuts: no existeix personal administratiu amb coneixements del valencià i si es vol publicar algun escrit o algun veí vol que l’ajuntament es dirigisca a ell amb aquesta llengua, o bé no es podrà fer o es farà amb un valencià carregat de faltes d’ortografia.

En quant al clero, amb l'església hem topat. Bisbes forasters que no en saben ni pruna, rectors que en les seues parròquies no l'usen, tot i ser natius. Cançons, lectures, tot, tot, en castellà. De tant en tant, sorgeix algun clergue més conscienciat i sona la flauta. Tot, però, molt discret.

I açò és persecució del castellà? Doncs, sembla que per a ells, si que ho és. Tot i això, ja em diran qui és el perseguidor i qui és el perseguit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada