dissabte, 31 de gener de 2009

Reconeixement:carrers de València

Buscant en les guies de carrers de València, he pogut confirmar el següent: la capital d'aquest país no té cap carrer dedicat als il.lustres escriptors i prohoms d'aquestes terres, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Carles Salvador.
La cosa no és estranya sabent qui governa la ciutat des de fa tants anys. D'aquesta senyora i el seu partit es poden esperar moltes mancances en quant a tot el que siga valencianisme -catalanisme, anomenat per ells-. Açò no és notícia que impacte. El que si que és greu és el fet que quan va governar el PSPV-PSOE, tant a l'alcaldia com a la Generalitat, no es dediqués cap carrer a algun o a tots aquestos personatges. No ho entenc. O si que hi havia algun carrer i el PP els va canviar el nom? Si algun possible lector sap alguna cosa al respecte, li agrairia algun comentari.
He buscat carrers amb aquestos noms i els he trobat en molts pobles i ciutats mitjanes arreu del país. Però no així a la capital ni a les altres dos. He de dir amb descàrrec d'Alacant, que si té un passeig dedicat a l'Escriptor Joan Fuster. Més val això que res.
Quan veus aquestes coses t'adones del país tan despersonalitzat en què vivim o, més bé diria jo, dels polítics que valoren tan poc aquestos personatges que han sabut rescatar una llengua i un sentiment nacional que quasi estaven perduts -no és que ara estiguen boiants- mitjançant la seva obra.
Tothom té aquestos tres com els referents principals de la nostra llengua i és a ells als que busquem quan volem fer les coses ben fetes. El ressorgir de la llengua no s'entén ni hagués estat possible sens ells. Però, clar, els enemics de tot aquest renáixer, veuen en ells fantasmes i dimonis domèstics que, sovint, els fan tremolar de por per si de cas el sentiment nacionalista revifa més del que toca.
Vull expressar amb aquestes lletres tot el malestar que em produeix no veure més homenatges en forma de vies publiques i centres socials dedicats a tots tres. La burgesia dominant que ha governat ens ha privat de quasi tot el que ha significat alguna diferència amb Madrid, que és on solen mirar-se per tal d'identificar-se.

divendres, 30 de gener de 2009

D.Agustín

L’eminemtíssim i reverendíssim D.Agustín García Gasco deu ser una persona realitzada en aquesta vida per haver alcançat el lloc més alt dins de la jerarquia eclesiàstica, tret de la papal, clar està. El portar el barret roig i que li diguen cardenal ha estat un dels seus desitjos, cosa lògica i humana. Res que objectar i cal felicitar-lo.

El que jo em pregunte és si estarà satisfet amb la tasca evangelitzadora que se li suposa que deuria haver fet.. Tal vegada, ni s’ho plantege perquè pensarà que si, que ell ha actuat seguint l’ortodoxia catòlica i per això l’han premiat pujant-lo de categoria.

Analitzant, però, algunes de les coses que han ocorregut, jo no diria que Don Agustín ha estat un bon pastor d’ànimes. Pense que molta gent batejada ha vist en ell motiu per a deixar de ser catòlic oficialment. La seua relació amb el poble ha estat massa distant, no fent res per apropar-se ni posar-se al seu nivell i poder entendre i comprendre llurs necessitats.. Això si, amb el poder autonòmic i amb el local de la ciutat on resideix, si que hi ha hagut molt bona relació -no podia ser d’altra manera- sent freqüents les visites a les respectives seus i programant actes conjunts que a costa de l’erari públic han hanat realitzant-se.

I amb els seus subordinats del clero? Hi ha hagut bon filing? No crec que tots estiguen satisfets amb aquest arquebisbe. Per exemple, Don Rafael Sanus -per cert, no invitat a la comunicació oficial del nombrament del successor a l’arquebisbat- que, un bon dia, va haver d’abandonar la seua tasca de bisbe auxiliar per discrepàncies amb ell; també, algun que altre socerdot que per massa dedicar-se a la gent més necessitada ha rebut la notícia del seu transllat o d’alguna altra cosa pitjor.

Aquest eminentíssim i reverendíssim afirma que el cristià cal que siga crític en la vida política, es a dir, llenya amb els governs que no siguen del PP. Però, el cristià no ha de ser crític, també, amb les actuacions dels seus pastors? Segons ell, sembla que no, perquè els fidels han de comportar-se com a dòcils corderets front als pastors que són ells. Quina manera més fàcil de dirigir els creients! Així, sense que nigú no els questione, es pot estar tranquil.

Tot açò no m’ho invente; són notícies i comentaris que apareixen a sovint en la premsa i en revistes allunyades del seu pensament, però pertanyents a sectors clericals més progressistes amb enyorances del Concili Vaticà II del que l’anterior papa es va encabotar en enterrar.

I el seu successor? Com serà? Diuen que n’és bon deixeble. Donem-li el benefici del dubte, encara que manifesta que està aprenent gramàtica valenciana. Tan de bo! Però, si fa com en Astúries, ho tenen clar els catòlics practicants. Allí, no va tindre cap interés per apropar-se als fidels en la llengua del poble i, encara més, es va encarregar de prohibir-ne l’ús a les esglèsies. Bones esperances ens dóna.

dijous, 29 de gener de 2009

RTVV, 24 hores d'horrors

Llig a la premsa de València que RTVV va a emetre les 24 hores. Aquesta notícia em preocupa moltíssim, no perquè siga dolenta en si mateix, sinó perquè, tal com planteja C9 la informació, ens esperen 24 hores diàries de mentides, desinformació, mitges veritats, autobombo, propaganda pepera, etc, etc. Però no val a dir allò de què si no t'agrada, canvies de canal. C9 el paguem tots els valencians i, com a tal, tenim dret a servir-nos d'ell com a font verídica i imparcial per a estar ben informats.

Que hem fet per rebre-la com a càstig? Ara ens pertocarà suportar-la durant 24 hores o passar d'ella si no volem caure malalts dels nervis. Fins ara, tenies els informatius durant dos o tres hores al dia i n'eren suficients per traure'ns de les casetes. No vull ni pensar que açò fos una espècie de pena per no haver-los votat, perquè els que si que ho han fet, tenen amb C9 una font d'autocomplaença.

Aquestos dies, estic fent alguna incursió en els noticiaris per si diuen alguna cosa de l'objecció a l'assignatura de Ciutadania. Resulta que encara no he escoltat ni un simple comentari. No interessa donar notícies que els hi posen en evidència pels disbarats comesos. Són com a vulgars Rouco Vareles que callen com a sompos. Vos imagineu la pelfa que haurien donat si la sentència els hagués afavorit? Els noticiaris haurien estat monotemàtics, sens espai per a res més.

Que desagraïts que som els que els critiquem. Damunt que s'esforcen per dir-nos que són els millors, els que fan les coses bé, els que han fet prosperar aquesta terra, els més guapos, els més sabuts, tot plegat, els reis del mambo; damunt, dic, encara ho agraïm d'eixa manera. Si és que no ens mereixem res. Teniu, 24 hores de C9 i porgueu tant de desagraïment!

dimecres, 28 de gener de 2009

Pobles del Comtat: Beniarrés

Al nord de la província d'Alacant, entre les comarques de La Vall d'Albaida, L'Alcoià, Les Marines i La Safor i formant part, com elles i algunes altres més, de l'oblidat territori de Les Comarques Centrals del País Valencià, es troba la comarca del Comtat. Aquest nom el rep del comtat de Cocentaina, que n'és la capital.

Geogràficament, el Comtat seria el territori que ocupa la conca hidrogràfica del Serpis (anomenat també, riu d'Alcoi o riu Blanc) amb algunes excepcions com Alfafara, que vessa les aigües al Clarià, i Alcoi, on naix aquest riu, però que encapçala una altra comarca: L'Alcoià.

No vaig a escriure sobre les dades físiques, econòmiques, socials, etc. perquè aquestes es poden trobar en qualsevol lloc d'internet. Simplement, vaig a mostrar la recopilació d'algunes fotos en forma de muntatge de vídeo d'alguns pobles que en formen part.

Començaré per Beniarrés i L'Orxa que en són les localitats que més conec, per raons òbvies, i de les que tinc material suficient per mostrar. Si més endavant poguera realitzar sessions fotogràfiques d'altres pobles, també les hi mostraria.

No es tracta d'un treball extens ni complicat, tan sols són quatre o cinc minuts per poble en els que he col.locat fotos d'alguns dels dels indrets més significatius o de fets que he pogut captar. Per supost que se'n podrien posar més, però es faria massa llarg. Amb aquest format, és suficient.

Així doncs, avuí mostre Beniarrés. El següent serà L’Orxa.

dilluns, 26 de gener de 2009

Una d'espionatge

Tots hem llegit historietes d'aquelles que es publicaven en els còmics i, la veritat, eren molt agradables, disteses i et feien passar una bona estona. Eren historietes d'aquelles que et fan riure de veure tan gran seguit de disbarats: “Otilio, chapuzas a domicilio”, “Carpanta”, “Zipi y Zape”, “Mortadelo y Filemón” i tants i tants altres que ens han fet i, encara, ens fan riure.

Doncs, bé. Aquestes historietes solen ocórrer en la realitat amb major o menor exactitud. No fa el cas de traure símils de totes elles, però si que n'hi ha una que està donant-se aquestos dies i de la qual van fent-se eco tots els mitjans de comunicació amb més o menys informació.

Com tots sabem, a Madrid està produint-se una historieta d'agents secrets al voltant de la sagnant batalla entre el Gallardón i l'Esperança. Una batalla que ja ve de lluny i que, en lloc de solucionar-se, cada vegada sembla més sagnant.

D'aquesta guerra pel poder en les tropes peperes a Madrid, els mitjans de comunicació ens donen complida informació. Tots, però, no. Com sempre, n'hi ha un que, tot i ser públic, és a dir, pagat per tots i pensat per al nostre servei, ens amaga la informació d'aquells assumptes que afecten el partit que governa la Generalitat.

Afortunadament, tenim la llibertat de canviar de canal quan volem assabentar-nos de tot el que passa, del que afecte uns i a altres i del que afecte tot i a tots. Escoltant totes les fonts, podem traure alguna conclusió. Però aquesta font amb canodades de material peper, sempre roman seca per a algunes qüestions que no volen que la gent se n'assabente. Ja veus, ens creuen babaus, beneits, ximples, incapaços de buscar informació en alters medis.

Els que dirigeixen els informatius de la tele de Camps, estan ben alliçonats en tot allò que han de dir i en el que han de silenciar. Silenci per a tot el que siga negatiu per a ells i pregó a bombo i plateret, fins a extrems insospitats, de totes les coses que els isquen bé, o que vullguen dir que els han eixit bé, encara que no siga així. Silenci a les lluites fratricides a Madrid, silenci a les baralles entre Camps i Zaplana, silenci a l'afer Fabra, silenci als problemes haguts en els grans esdeveniments i en les obres faraòniques. Silenci, mordassa i llosa damunt de tot açò. La mentida, l'engany, la falsedat, el fer creure que els èxits són d'ells i els fracassos són dels altres, és la consigna diària a seguir.

Ja n'estic empipat. No vull seguir tenint uns informatius que desinformen i uns governants que ens prenguen per idiotes volent donar-nos la informació que els convinga a ells. En una democràcia, no es pot actuar així des del poder públic. Han fet dels mitjans públics un instrument propagandístic del seu partit i això no és ètic.

diumenge, 25 de gener de 2009

En Aielo de Rugat


Poques coses trobe tan satisfactòries com endinsar-se en la natura i observar els xicotets i grans detalls que ens ofereix. Quina llàstima que ens encabotem en destruir-la i no ser agraïts amb ella.

Avuí, hem anat amb uns amics a fer una excursió per Aielo de Rugat, poble de la Vall d'Albaida, al peu dels últims contraforts del Benicadell en la part de l'ombria d'eixa serra.

Coneixia Aielo només des de la carretera, perquè el poble està apartat d'ella, allà baix, a la valleta que es forma des de Rugat fins al Morquí.

És un poblet, com quasi tots els d'aquestes comarques, molt tranquil, apartat de la despersonalització i especulació en què estan immersos els pobles més propers a la costa.

Els voltants presenten uns indrets molt atractius amb multitud de fonts i rierols que baixen de la muntanya. A hores d'ara, es troben pletòrics d'aigua degut a l'excepcional règim de pluges que hem tingut aquesta tardor. Conseqüentment, la vegetació es presenta exuberant tot i que estem en ple hivern i la nova floració encara no hi és.

No sé si és millor que tots aquests indrets queden un poc en l'anonimat o siguen oferits al gran públic com a reclam turístic, perquè la pau i tranquil.litat que es respira a llocs com aquests s'hauria acabat. No vull ni pensar que passaria si sobtadament “domingueros” desaprensius en prengueren possessió i ho envaïren tot amb els seus vehicles, músiques a tota canya, restes d'envasos i els papers d'alumini dels bocates. Déu n'hi do, quina nosa farien als amants de la natura!

Afotunadament, els que volem gaudir dels espais naturals, encara tenim raconets com aquestos per on podem caminar xarrant i admirant les maravelles naturals que estan al nostre abast.

I per acabar el matí, ens hem desplaçat a la veïna població de Castelló de Rugat o de les Gerres, on hem assaborit les conegudes coques que allí elaboren.

dissabte, 24 de gener de 2009

De dimissions

Al PP, que tant li agrada demanar dimissions al altres, li vindria bé fixar-se en tots els fiascos que produeixen alguns dels seus càrrecs públics allà on governa i aplicar-se la recepta, però no demanant la dimissió, sinó usant la capacitat de cessar a algun conseller lletraferit, humanista, prohom i no sé quantes coses més (així és qualificat per algun correligionari, no per mi).

A continuació, reproduesc un article de Jesús Puig publicat al diari Levante-emv que reflecteix molt bé aquesta opinió.

Dimitir? Calla, home calla

JESÚS PUIG
En eximir la presència del professor d´anglès en EpC, el Tribunal Superior de Justícia li ha pegat a Font de Mora un puntelló allà on tots sabem (m´explique, o dec ser més precís?). I ara vostè potser batrà palmes i, qual Xavi Castillo, dirà: Ooooh, això vol dir que el conseller endèmicament ineficaç dimitirà assumint-ne responsabilitats. Puix va a ser que no, ja que es considera inimputable -i perdone´m pel vocable si sona tan mal com pareix-, a tenor dels arguments esgrimits fins ara; tan increïbles que dóna la impressió de no ser conscient dels seus actes. I doncs? Una de dos: o creu que som idiotes (i potser hom som, ja que seguim votant el PP), o l´idiota és ell per pensar que ens creuríem que l´anglès en EpC era per afavorir el plurilingüisme i no l´objecció; quan només un tonto cum laude pot creure´s la mentida sens laude que amaga el plurilingüisme cum fraude made in Blackberry Fountain. I no és tan sols un joc de paraules. Més aviat és el joc de dir una cosa (sense pensar), fer-ne una altra (improvisant), aparentar-ne una tercera (multilingüisme de dret) i voler aconseguir-ne una quarta (l´objecció de fet).Naturalment. En aquest circ de tres pistes que el PP ha muntat hi ha més gent actuant. Si en la primera pista tenim el conseller amb el nasset vermell, la segona pista l´ocupa Camps dirigint el guinyol de la política, que ja no és l´art de dirigir la Comunitat, sinó l´art de divertir-la. I la tercera pista del que és amb raó l´espectacle més gran del món l´ocupen alts càrrecs de la conselleria -i no dic responsables d´Educació perquè això seria un oxímoron-, fent-ne malabarismes amb les ordres d´un conseller que no dóna ja per a més; puix el desgast de l´ocurrència no sols ha superat la seua capacitat, sinó també els seus nervis. Desconec les virtuts que veuria en ell qui el va nomenar conseller, però si en té alguna l´amaga cuidadosament. I res més. Que l´espectacle continue; que, com diuen els anglosaxons, amb aquest conseller «never a dull moment» (no hi ha un moment avorrit).

divendres, 23 de gener de 2009

Polítics: el que no deuen fer.

De tant en tant, sens continuïtat, però sens massa pausa, ens trobem amb afers protagonitzats per polítics, politiquets i politiquers clavats en política. Afortunadament, són minoria (sent malt pensat, és la minoria la que aflora?), però armen massa rebombori llurs actuacions. Si ja estàvem un poc curats de l'últim escàndol, se'n destapa un altre. I perquè ningú s'enfade, l'alegria va per barris: ara són els del PP, ara són els del PSOE. Unes voltes per transfuguisme, altres per corruptela, altres per connivència, altres per prevaricació, altres, com ara, per espionatge... La qüestió és que no decaiga l'espectacle.

En tots els casos, es fa palés que el partit implicat, en lloc d'assumir el marró i entonar el mea culpa, sembla que vol justificar-se, exculpar-se o, el que és pitjor, escampar tota una sèrie de sospites per veure si així queda un tant més difuminat l'assumpte.

Despropòsits també se'n diuen, així sempre pot quedar-hi un tufet de sospita sobre l'altre. D'açò hi ha mestres; mestres en açò i en allò. Sinó, vegeu l'eixida a l'escenari del nostre ínclit González Pons volent implicar el Ministeri de l'Interior en la batalla fratricida que estan montant en la Villa i Corte. Si és que són incorregibles!

Quin dia veurem els nostres polítics com el que deuen ser: representants nostres i no persones àvares de poder i diners que es dediquen a aquest ofici, no per servir la societat en què viuen, sinó per estar per damunt dels demés i per forrar-se (com algun destacat polític va dir alguna vegada i que, de moment està absent, en parada hivernal, però, quan les circumstàncies canvien, estigueu segurs, hi tornarà)

dijous, 22 de gener de 2009

Alacant, ciutat desubicada.

El que vaig a escriure no sé si és cert o són imaginacions meues. Ja sabem que en esta vida, la veritat i la mentida són del color del cristall amb què es mira i com a mi el cristall m'ho fa veure d'aquesta manera, doncs així ho expressaré.

La meua relació amb Alacant ha quedat molt endarrerida en el temps i tan sols ha estat durant tres anys. Aleshores, encara hi havia algun que altre grupet nacionalista, però molt poc; és més, s'hi respirava a l'ambient allò de la Región del Sureste i et feia sentir estrany a la capital de la província. Hom parlava castellà per tot arreu i no era fàcil que ningú no et contestara en la teua llengua.

Els posteriors contactes que he tingut amb Alacant, han estat molt escassos. Més bé diria nuls, perquè han quedat reduïts a alguna visita. Ara, sols conec el que veig a la tele o el que llig i, per tant i simplement, és una opinió, una apreciació particular

Existeix a Alacant ciutat un sentiment de ser ells el centre d'una demarcació al marge del conjunt del País València, que ratlla ja en la paranoia cantonalista. Ho enfoquen tot davall el prisma alacantí sens fer cap al.lussió a la pertinença a una entitat territorial superior en la que estem inclosos. En premsa, en blogs, en altres mitjans de comunicació, allò que predomina és “Alicante y su provincia”. De València com a Comunitat o País, res de res. Fa la impressió de ser la “Comunidad Autónoma de la Región de Alicante”, emulant els veïns del sud amb Comunidad Autónoma de la Región de Murcia.

Els habitants d'aquesta província, almenys de la Carrasqueta i Bèrnia cap amunt, no crec que se senten identificats amb aquest sentiment tan particularista i provincià que en la capital tenen. És més, crec que ni se senten alacantins en el sentit estricte de la paraula. Són valencians i prou. Això sí, burocràticament pertanyen a una província que es diu Alacant i res més. El sentiment no és d'alacantinisme, és de valencianisme, és a dir, són conscients de pertànyer a aquesta regió o país i, tradicionalment, les relacions han estat dirigides cap a València com a cosa natural. Alacant és una altra cosa. Allà tot són castellans que ni t'entenen quan parles en valencià, i això als als habitants d'aquestes comarques del nord els resulta molt estrany.

Els alacantins han abandonat la llengua ja fa molts anys i ara deambulen sens rumb tractant de trobar una identitat que han perdut i ja no saben el que són. Són valencians? No ho sembla. Són murcians? Evidentment, no. Que són, doncs? Ni ells ho saben, i per això tenen aquesta idea tan cantonalista. Però que s'obliden d'incloure'ns al seu si, perquè nosaltres, en les comarques centrals, encara som la referència del valencianisme, fins i tot per damunt d'altres comarques més a prop del cap i casal.

dimecres, 21 de gener de 2009

Obama, signe de canvi.

Des de fa alguns anys, estem assistint al món a una sèrie d'esdeveniments que, vistos al moment, sense perspectiva històrica, no ens diuen massa, però, si ens parem a analitzar-los, caldrà relacionar-los tots i englobar-los en un conjunt de fets que, tot plegat, poden ser motiu perquè els historiadors del dia de demà els posen com a signes, com a fets, com a indicadors d'un canvi d'edat històrica. Entre aquestos fets, podem indicar-ne alguns que tots hem viscut o estem vivint: caiguda del comunisme, desplom del capitalisme salvatge, irrupció de la tecnologia digital, instauració d'internet com a comunicació mundial, un negre a la presidència dels EE.UU, ...

Els que hem complit alguns anys i mirem pel retrovisor, observem com el món d'abans era molt diferent al d'ara. El que passa és que els fets van succeint-se i introduint-se a poc a poc, sens adonar-nos-en i tot ens sembla natural. Vos imagineu que retornara a la vida alguna persona desapareguda fa tan sols vint anys? No sabria avenir-se'n.

Doncs bé, ara centrant-nos en un d'aquestos fets, el d'Obama és, sens dubte, un avanç social de magnitud insospitada. No som conscients del que açò pot representar, tant per als EE.UU com per a la resta del món. Les paraules d'Obama representen un motiu d'esperança per als problemes mundials. Totes eixes al.lusions a l'ecologia, eixe canvi de vocabulari cap al món musulmà, l'apel.lació als valors i tantes altres paraules esperançadores, tant de bo arriben a bon terme. Però, crec que estem esperant massa coses del nou president i, pot ser, promte, la desil.lusió ens envaïsca.

No deixa de ser casual que tot el món haja estat pendent de les seues paraules per entreveure un canvi en la l'actitud dels EE.UU front a la resta del món i, en especial, cap a eixos problemes polítics, socials i econòmics que avuí en dia estan sense resoldre i que tenen molt difícil solució, encara que algun n'haja passat per alt per allò de la presència dels poders fàctics en les decissions dels governants. Tothom està fart del funcionament de les estructures sociopolítiques actuals i desitja un canvi radical que ens conduesca a una altra manera de viure en aquest planeta. Ens agarrem a qualsevol indici de canvi per dipositar-hi totes les nostres esperances i desitjos, encara que després no s'acomplesquen i hagem de tornar a la crua realitat. Aprofitem el moment i, almenys, somniem i visquem, doncs el retorn a la realitat, si ha de vindre, ja ho farà.

dimarts, 20 de gener de 2009

L'oposició

Òbric el blog i em dispose a descarregar tota la irritació acumulada a l'escoltar la bateria de desqualificacions que el PP vessa sobre com gestiona el govern la crisi, si tots sabem que no hi ha ningú que ho puga solucionar. Perquè diran tanta tonteria i no col.laboraran més en intentar tots junt buscar una eixida a la situació, si és que n'hi ha? Jo pense, que si tots anem en el mateix vaixell i aquest presenta problemes de flotació, haurem d'arrimar conjuntament el muscle per veure si ho podem arreglar. No val a dir que el govern no sap per on pegar, sinó col.laborar aportant idees, que el problema és general. Tanmateix, em fa la impressió que d'idees no ne tenen massa tampoc. El que els interessa es desgastar la gestió governamental per traure rèdit electoral de la situació.
Aquesta oposició no aprén de la legislatura passada. Encara no s'ha assabentat que si no actua positivament i es deixa d'atacar sens mesura, ho té ben agre per tornar al govern. Ho desqualifiquen tot, fins i tot que els votants s'hagen decantat per ZP. Ja no se'n recorden de tots els problemes que tenien quan governaven i ara, problemes com aquells, els critiquen sense vergonya i sense parar.
En altres països del nostre entorn, davant de situacions d'emergència nacional -i aquesta és una d'elles- no hi ha oposició; tots actuen conjuntament. Però aquesta, no; més bé se n'alegra. No perdonen que altres idees polítiques ens governen i, en conseqüència, sempre estan preparats per mossegar la jugular.
Les crítiques han de ser sempre en positiu, aportant solucions. Dir que l'altre no ho fa bé, no és suficient; cal alguna cosa més, però aquestos s'han passat cinc anys destralejant sens mesura ni control i axí els ha anat.

diumenge, 18 de gener de 2009

L'ermita de Beniarrés

Corria l'any 1882, el 25 de març, recent començada la primavera, al més alt del poble de Beniarrés, dominant tota la vall que rega el Serpis des d'Alcoi fins a L'Orxa i amb la vista de les serres del Benicadell, Mariola, Almudaina i la Safor, es va col.locar la primera pedra d'una xicoteta església, d'una de tantes ermites que coronen els alts dels nostres pobles, però en aquesta ocasió, una ermita especial per la seua construcció i per la seua visibilitat per tot arreu. Dihuit anys després, el 16 d'agost de 1900, va estar beneïda per a l'ús dels fidels. En 1902, va estar entronitzada la imatge del Crist dels Afligits, del qual rep el nom. Alguns anys després, en 1930, s'acabà de construir el campanar des d'on ha anat indicant-se l'hora de l'Angelus i que ha servit per a dir als que treballaven al camp, que el mig dia era arribat.

Aquesta ermita té, als seus peus, un encisador Calvari poblat de xiprers i algunes incipients palmeres que fou reconstruït l'any 1944.

Durant molts anys, ha anat deteriorant-se, però des dels huitanta, i per iniciativa de l'actual rector, ha anat restaurant-se el seu interior, pintant-se les parets exteriors i il.luminant-la perquè puga ser vista per la nit.

dissabte, 17 de gener de 2009

Tauromàquia política

Quan sent la informació política regional que fa Canal 9, no puc menys que pensar en una correguda de bous. El símil taurí m'acudeix a la ment visionant i escoltant aquests destrellats de notícies de caire polític que ens ofereixen com si la nostra televisió autonòmica fóra d'ells i la pogueren utilitzar com a emissor particular del seu partit -de fet, així ho fa sens caure'ls la cara de vergonya, perquè no en tenen- despreciant la pluralitat ideològica dels valencians.

En una correguda de bous, estan els banderillers que van fotent el bou amb punxadetes de banderilles per tal de llevar-li la bravura amb què ix del corral i, quan l'animalet ja sagna per tot el llom i s'ho pensa dues vegades abans d'envestir el banderiller o qui es pose pel mig, aleshores apareix el “maestro” amb la seua muleta i amb el seu estoc disposat a matar el bou i que li atorguen el premi per la seua feina.

Al redolí polític del nostre -encara que el tinguem segrestat per aquestos megalòmans del PP- Canal 9, apareixen contínuament els banderillers que no són altres que els diferents consellers, alguns més que altres, i l'inefable “niño pijo” Ricardín Costa. Ells van encarregant-se d'anar posant banderilles verbals a Zapatero amb els socorreguts temes de l'aigua, dels diners que ens deuen, de la discriminació a la que ens sotmeten, dels problemes econòmics, etc. I, quan creuen que la gent està farta del president del govern, apareix el torejador Francisco Camps dient que són els millors per solucionar tots aquests problemes que Zapatero ens causa.

I acabant d'escriure açò, i lligant-ho al darrer paràgraf, llig al diari que Ricardin Costa s'estranya de què no es munten manifestacions contra Zapatero i, per contra, si que ho facen contra el Consell que ho fa tot a les mil meravelles i, a continuació, descarrega contra els sindicats qualificant-los de vergonya i afronte a la intel.ligència dels ciutadans.

Ens prenen per imbècils volent fer creure que, quan les coses van bé, es degut a la seua bona gestió i, per contra, quan van malament, és culpa del govern central, encara que les competències les tinguen ells.

Després d'aquestes manifestacions, que fem? Ens encomanem a Déu o anem al psiquíatra?

divendres, 16 de gener de 2009

Vivint a La Safor


Fa anys que visc en aquesta comarca de l’Horta de Gandia i era un territori molt habitable i tranquil, però està en un procés de desenvolupament, crec jo, massa intens. Allò que abans era una capital de comarca -Gandia- amb una població moderada al voltant de 30-40 mil habitants i uns pobles al seu voltant, uns camps de tarongers i algunes indústries de tamany menut, va esdevenint un territori on els pobles van acostant-se uns als altres, i on la capital ja supera els 80.000 habitants, i els camps van reduint la seua superfície i la seua producció en favor de les urbanitzacions i polígons industrials.

Tot aquest augment de població, d'activitats industrials i comercials, necessita unes infraestructures adequades en les que puga recolzar-se i, de fet, tota la xàrxia viària no ha evolucionat gens; són les mateixes vies de comunicació d’abans, tret d'alguns cassos molt particulars i d'algunes petites millores en altres. La comunicació entre les diferents poblacions resulta gravosa, lenta i desesperant. La gran artèria que la travessa sols fa això: travessar-la. La tenim ací, dins de casa, però no serveix perquè els usuaris d'aquesta AP-7 la puguen fer servir com a via interna, sent tan sols un accés a la zona i, segons on es vaja, ni tan sols això. Lliurar-la de peatge i afegir-li entrada i eixida en els punts escaients, podria ser una sol.lució per a agilitzar les comunicacions internes.

La planificació viària que està projectant-se suposa un augment de destrucció de territori perquè ho fa a costa d'ell. Per altra banda, cada municipi construeix el seu propi polígon industrial i, per no quedar-se enrere, projecta el seu PAI. Afortunadament, la crisi els ha paralitzat tots.

Gandia, encabotada en açò de ser gran ciutat, és ja una població que va perdent aquell encant que tenia abans. Si tenim en compte que dels 80.000 habitants registrats 25.000 són vinguts d'altres països i als que cal afegir tots aquells altres que no estan comptabilitzats -que n'han de ser moltíssims- doncs resulta que anar pel carrer et fa sentir una mica estrany en ta casa i no t’agrada que la gent de fora no s’integre i vaja vestida segons els seus costums i que es col.lapsen centres mèdics i escoles per falta d'infraestructures i que et demanen que respectes la seua manera d’entendre la vida. És que és quasi impossible que cultures secularment diferents i, de vegades, contradictòries, puguen integrar-se. Els europeus hem passat moltes vicissituds per arribar on estem, cosa que altres estan encara ancorats en èpoques passades i no han evolucionat. Tota l'evolució que hem realitzat ha estat a base de revolucions culturals, polítiques, industrials i s'ha hagut de patir moltíssim perquè ara, en un tres i no res, vinga gent amb altra cultura i costums i, pel pes de la demografia i per una equivocada comprensió i hipòcrites concessions, ens facen endarrerir uns quants segles. (Aquestes frases no són racistes; són una altra cosa i són el que pensa la immensa majoria de la gent, tret dels polítics, que també ho pensen, però no ho diuen)

Quan observes tot aquest territori des de l'alt de qualsevol de les nostres muntanyes te n'adones i penses que en uns pocs anys més, la superfície verda quedarà reduïda a mínims en benefici de les construccions i ja no veuràs nuclis urbans diferenciats, sinó tan sols una gran massa urbana i diràs: tot açò és l'àrea urbana de La Safor, allò que abans es deia l'Horta de Gandia. Ara és una gran ciutat, pobles dormitori i multitud de rondes de circumval.lació, autovies i autopista. Aquest espai, abans terra feraç, ara és asfalt i rajola.

Totes aquestes impressions que fa anys que tinc, pot ser trenquen el seu procés a causa de la bestial crisi en què ha entrat el món i el canvi socioeconòmic que va a produir-se faça anar els desenvolupaments urbans d’una altra manera i cap a un altre lloc.

dijous, 15 de gener de 2009

Els Porrats

Algunes de les expresions de cultura i religiositat popular més importants en la comarca de la Safor són els porratas que des de fa alguns anys han anat aflorant del quasi oblit en què havien caigut.

Així, quan comença l’any, en les poblacions de Benirredrà, La Font d'En Carròs, Gandia, Oliva, Potries i Ròtova s’inicien els porrats com una ruta de caràcter turístic i cultural. Sant Antoni d'Oliva i Gandia són els primers en començar unes celebracions que acabaran a Ròtova amb el porrat de Sant Macià.

Antigament, els porrats eren una fira o mercat que se celebrava al voltant d'una església en honor a algun sant i on es venien tot tipus de productes i s'elaboraven tot tipus de menjars. Avuí en dia, són xicotetes fires de fruites seques, dàtils, llepolies, panfígol i altres productes típics als que se’ls ha afegit una gran varietat d'activitats culturals i lúdiques.

Veïns i visitants d’altres pobles de la comarca i de comarques veïnes hi acudeixen a passar un matí o una vesprada festiva on les diferents paradetes són reclam perquè els més menuts gaudesquen de les llepolies que allí s’ofereixen i els més grans passen una bona estona acompanyant els menuts i passejant distesament entre el soroll de l’ambient.

RUTA DELS PORRATS D’HIVERN DE 2009

10, 11, 17 i 18 de gener Oliva. Calderes i Porrat de Sant Antoni.

16, 17 i 18 de gener: Benirredrà. Sant Antoni del Porquet.

23, 24 i 25 de gener: La Font d'En Carròs. Porrat de Sant Antoni.

Del 2 al 8 de febrer Potries. Sant Blai.

7 i 8 de febrer: Gandia – El Raval. Sant Josep.

20, 21 i 22 de febrer Ròtova. Sant Macià.

dilluns, 12 de gener de 2009

La Penya Golosa


Anem a escriure, avuí, de coses agradables i reconfortants; d'aquelles coses que et fan que la vida no siga tan monòtona i plena d'obligacios i que són com parèntesis en els que vius d'una altra manera.

El Penyagolosa és una muntanya emblemàtica de Castelló que amb els seus 1.813 metres és la segon en altura del País Valencià, la primera seria el Cerro Calderón 1.837 en el Racó d'Ademús, però no té l'esveltesa d'aquest.
No vaig, però, a escriure del Penyagolosa, sinó de la Penya Golosa, Associació Esportiva de Gandia dedicada principalment a la bicicleta de muntanya i que, el darrer any, va complir el seu 10é aniversari
L'acte oficial de presentació va tindre lloc en l'edifici que avuí ocupen les oficines del PROP en l'Av. República Argentina de Gandia allà per la tardor de 1998. Amb aquest acte oficial va començar a rodar aquest grup per les diferents comarques centrals del País Valencià i per diferents regions espanyoles aprofitant les vacances d'estiu.

La primera eixida llarga es va realitzar en juny del 99 i va ser a la ciutat de Morella on es realitzà una marxa per les pintoresques poblacions dels Ports i del Maestrat de Terol. Va resultar una experiència molt positiva durant un cap de setmana. Allí, realment, vam començar alguns a conéixer-nos més, perquè ja se sap que les convivències acosten les persones.

A partir d'ací, han sigut moltes les visites a diferents comunitats autònomes: Astúries, La Rioja, Navarra, Camí de Santiago ... En totes, les experiències han resultat d'allò mes emocionants.

Cada any, quan acaba l'estiu, s'organitza una eixida de tot un dia fent algun recorregut per les comarques de l'interior: El Comtat, La Marina Alta, La Vall d'Albaida, La Canal de Navarrés, La Costera. És un plaer veure aquest grup rodar per eixes carreteres i camins de les nostres comarques, pujar ports de muntanya i baixar per fortes pendents, travessar congostos i barrancs sempre buscant aquells que tiguen un cert interés paisatgístic i ecològic i que siguen emblemàtics en les seves corresponents comarques. També, un objectiu de principi és el tastar les diferents elaboracions culinàries i de rebosteria de tot el nostre territori, d'ahí el nom de Golosa.

Doncs bé, resulta que no hi havia mai consens per trobar una data on es poguera reunir el major nombre de participants i commemorar l'efemèride de manera massiva. Per fi, se n'ha trobat una: el 17 de gener. Anirem a celebrar-ho amb un sopar col.lectiu entre companys i consorts.
Una vegada tot enllestit, els dirigents i organitzadors es mostren una mica nerviosos i tot són cridades per confirmacions i perquè res no falle. Tot resultarà bé i gaudirem d'una vetlada entre camarades d'afició on, de segur, els amenitzadors oficials ens ho faran passar d'allò més divertit

diumenge, 11 de gener de 2009

"Valencia mia"

Els valencians, almenys des dels temps en què la burgesia local dirigeix la vista cap a la cort castellana, d'açò fa mes o menys 500 anys, som un poble desaparegut, un poble que mira el centre peninsular tractant d'imitar-lo i deixant de ser el que deuria ser: un poble amb personalitat.

Tenia -i dic tenia perquè el que queda és un simulacre amb etiqueta de caducitat- una llengua viva, rica, plena d'escriptors que amb el seu deliri imitador de la burgesia dominant, desapareixeren i en bloc se'n passaren a engreixar la nòmina d'escriptors castellans del segle XVI.

Si poc ens quedava, apareix el borbó i ens acaba de rematar eliminat tot allò que fóra representatiu del poble valencià. I des d'aleshores, anem arrastrant l'etiqueta de poble feble, sense caràcter, que no se sap si és “xixa o llimonà”. Per a la resta d'Espanya, em fa la impressió de què no som ni considerats, de fet ni tenim nom; tan sols som gent que viu a Levante, eixe territori enclavat a l'est per on ix el sol i al que grans gentades acudeixen en peregrinació tots els estius a menjar pipes i prendre el sol.

El nostre pes específic es nul i, encara que produïm, no rebem el que ens pertoca, perquè els nostres polítics, els d'un signe i els de l'altre, són uns corderets submisos a la veu de l'amo que decideix des del centre de l'altiplà. I els que no depenen de Madrid són un no res, ni tallen ni punxen ni saben per on pegar.

Ara, una cosa si que hem de reconéixer: som “referents” en “grans esdeveniments” en grans flamerades, però de fum de canyot, de les que no deixen cap brasa per poder fer una bona torrada de xulles, quelcom que si han sabut entendre els actuals governats i que abasteixen amb aquestes fatuïtas els votants per tal de tindre'ls amb la papereta disposta a introduir-la a la seua cassola, com veiem que està passant i que, si alguna cosa més no ocorre, passarà durant molt de temps.

Les nostres senyes d’indentitat sembla ser que són totes aquelles que passen per traques, fogueres, jocs florals, barquets, cotxes de carrera, visites papals, soflames d’un senyor que es diu pastor d’ànimes i, últimanent, la necessitat d’aigua. Tot açò és el que ompli d’orgull el “buen valenciano i español” i el que no senta totes aquestes coses com a motiu d’orgull, doncs que emigre.

dijous, 8 de gener de 2009

Orografia i bici

L'orografia acostuma a separar pobles i fer-los viure d'esquenes els uns als altres. I és que quan la comunicació resulta onerosa, tendim a rebutjar-la i quedar-nos en altres més fàcils.

Alguna cosa d'açò passa entre dos pobles tan propers -en línia recta tan sols 4,5 km- com són Beniarrés i Beniatjar. Però resulta que, entre ambdós, s’aixeca el gegant del Benicadell -la Penya, com solem anomenar a aquesta muntanya- amb la seua paret rocosa de 1.104 m. sobre el nivell del mar fa que les dues poblacions, una a l'ombria i l'altra a la solana, hagen estat desconegudes una de l'altra tot i compartir límits municipals i veneració per eixa Penya. I no sols Beniarrés i Beniatjar, sinó que també els ocorre el mateix a totes les poblacions que estan situades a les dues vessants.

Però, perquè em pare en aquestes dues en concret? Doncs, ben senzill: Beniarrés és el meu poble natal i Beniatjar el del meu amic Pep. No ens hem conegut al més amunt del Benicadell, que és des d'on podem veure els dos pobles. Ens hem conegut on vivim, a Gandia.

Arribat a aquest punt, deixe l'orografia i, amb l'excusa del meu amic Pep, el pensament se'n va cap a la bici i recorde les agradables pujades a les muntanyes amb els amics, en aquest cas amb els qui més he compartit.

Corria l'any 1982, quan Naranjito estava ocupat presidint els partits de futbol del Mundial d'Espanya. Una afició ens va fer coincidir: la bicicleta. Des d'aleshores, ja fa uns 27 anys, que hem anat compartint moltes activitats. Amb altres amics comuns, hem anat de viatge, hem fet excursions, hem passejat, hem xerrat al voltant d'una tasseta de café, hem compartint gojos i ombres de la nostra professió -l'ensenyament, que per cert ja no és el que era- i, per damunt de tot, hem fet bicicleta tot recorrent poblacions de les comarques veïnes.

Altres amistats han anat afegint-se en aquestos quasi 27 anys. Quants quilòmetres recorreguts junts per eixes muntanyes de La Marina, El Comtat i La Vall Blanca! I els esmorzars, tot gaudint asseguts a l'ombra dels carrerons en els matins de l'estiu, sobre tot em ve al pensament el bar d'Al Patró, situat al peu del campanar tot escoltant el soroll de l'aigua caient pels xorros de la font del poble. I eixes cavalcades de tot un dia perduts per les serralades on dominava el cabdill Al-Azraq amb el seu cavall, però nosaltres amb la nostra burreta de dues rodes, que ni menja ni es queixa. Fageca, Margarida, Guadalest, Agres, Tàrbena, Alcalà... i tantes altres.



Déu si, Déu no

La neciesa humana arriba fins a límits insospitats. Pensem que ho sabem tot, que ho dominem tot i res no sabem ni dominem. Pensem que som posseïdors de la veritat absoluta i resulta que el relativisme més immens està al rerefons de tot.

Quina campanya més absurda ha estat encetada al rebuf de la frase “Déu, probablement no existeix” iniciada a Londres i continuada a Barcelona. Ara també, a Madrid, han encetat la contrària: “Déu si que existeix”. Totes dues invitant a gaudir de la vida, l'una perquè no hi ha Deu i l'altra perquè si.

Ja la tenim, Serafí. Sembla ser que pertoca adherir-se a una o a l'altra. La dicotomia està servida. No podem quedar al marge de la discussió i caldrà prendre part per algun els dos bàndols, dels que n'estan a favor o dels que no. Si és que el ser humà té aquestes coses; no pot romandre imparcial davant les grans discussions. Desfullarem la margarida o esperarem a veure l'estat d'ànim en què ens alcem demà. Però, no; crec que seria millor esperar per si es convoca un referèndum i adoptar la postura de l'opinió guanyadora.

Tenim una idea de Déu molt concretitzada en un ser humanoide que premia i castiga el comportament de les persones. Així doncs, si no existeix, a gaudir de tot sense fre que ningú ens vigila. Si pel contrari, si que existeix, cal anar em compte i mirar el que es fa no siga que ho paguem a l'altra vida. Com en aquella pel·lícula d'un poble perdut en la serralada dels Andes que el Divendres Sant, com Jesús és Déu i ha mort i els morts no s'assabenten de res, doncs cal aprofitar mentre estiga mort per fer tota classe de tropells. Que ximples que som!

La humanitat ha estat sempre religiosa, es a dir, ha pensat que hi ha un esser superior que regeix tots els esdeveniments del món i l'ha concretitzat en qualsevol cosa, unes voltes amb algun fenomen natural i altres amb éssers mitològics. Ara, encara no anem massa lluny d'aquestes concepcions i tendim a concebre'l de la mateixa forma. I les religions -totes- sabedores d'aquesta religiositat, intenten aprofitar se'n i ho aconsegueixen. ( Açò seria un altre tema per escriure. Deixem-ho pel moment)

Però Déu, si existeix, no és res de tot això. Més bé crec que Déu és tot i tot és Déu, com diuen els panteistes. No podem concretitzar-lo en res, perquè en el moment en què així ho fem, estem creant un ídol i per tant seria idolatria. L' existència de l'univers, la llei natural, el passat, el present, el futur, tots els sers existents, tot, tot seria Déu.

En fi, el concepte de Déu és massa metafísic per poder abastar-lo. No existeixen raons suficientment convincents per negar-lo ni afirmar-lo. Cadascú que crega el que vulga, però una cosa ha de quedar clara al marge de la seua existència: el gaudir de la vida ha de ser un dels objectius a assolir. Però gaudir de la vida no és poder fer-ho tot, perquè tenim uns límits i aquestos límits ens els marquen l'existència dels altres: tots els vius, els inerts i el medi on tot es desenvolupa.

dimecres, 7 de gener de 2009

Visita a València

És un plaer aprofitar un dia qualsevol i perdre's pels carrers de la València vella, aquells carrers situats a l'ombra de la catedral i que cauen dins del recinte acotat per les antigues muralles de les quals sols les torres dels Serrans i les de Quart queden dempeus. Aquesta part de la geografia urbana del Cap i Casal ens mostra el parsimoniós pas de la història representat en abundants vestigis arquitectònics i dissenys de traces viàries que ens traslladen a altres èpoques situades a centenars d'anys enrere.

Doncs bé, aquest va estar el motiu d'esbarjo pel que junt a uns amics decidírem realitzar una visita a València sens cap programació prèvia, únicament motivats per la visita a l'església del Patriarca i contemplar les pintures murals que en ella han estat restaurades. A partir d'ací, la improvisació més absoluta va guiar els nostres passos que seguiren obedients a cada moment.

En les places de la Reina , de la Mare de Déu i de l'Almodí, així com en altres carrers de la zona, van haver-hi molts objectes de visita, de visita reposada i detallada de cada racó i de cada element arquitectònic dels molts que s'hi troben: restes romanes i musulmanes, elements medievals i renaixentistes, barrocs, neoclàssics i modernistes i, com no, alguna que altra “barbaritat” arquitectònica incrustada com una gràcia feta, però una d'eixes gràcies que et trauen un ull, també. En totes les èpoques se’n fan.

Aquesta passejada et fa veure aspectes dels que mai te n'has adonat, però que ahí estan, a l'espera del pas lent, tranquil i observador. Petits detalls escultòrics, vistes des d'angles no utilitzats en altres circumstàncies, comparacions dels diferents estils, tot i tot adobat amb les opinions i comentaris de cadascú dels que hi participàvem.

Si a tot açò afegim la compartició de gustos, la conformitat en la manera de fer els recorreguts i el dinar sense presses en un cèntric restaurant, doncs resulta que aquest dia passa a ser un d'aquells que són recordats com a exemples de què per a ser feliços no fan falta grans projectes ni grans esdeveniments, tan sols a deixar-se portar pel moment.

dimarts, 6 de gener de 2009

Sucosa entrevista

En el Levante-EMV d'avuí, he llegit aquesta entrevista i m'ha impactat moltíssim, no per el que es diu, que açò ja és més que sabut, sinó perquè ho diu una persona que sembla que, per la seua edat, passe de tot; però no, té un esperit renovador i revolucionari, encara que és conscient dels seus 99 anys i com ja no pot canviar res, prefereix morir-se per no seguir veient tanta cosa que no funciona. Si no l'heu llegida, ací la teniu.



Este humanista de l'Alcúdia mantiene bien viva su acérrima defensa del valenciano y la virtud de la tolerancia. Colaborador de Levante-EMV y cronista de pilota del diario, Bausset confiesa que quiere morirse este año, sin cumplir los 99. "Este mundo es una mierda", dice.
J. S., l'Alcúdia- Así que usted es el hombre subterráneo...- Eso me decía mi buen amigo Joan Fuster.- ¿Y no sería hora de ir saliendo a la superficie?- No, cada vez menos. Yo sigo con la discreción de siempre, sin traicionar lo que pienso pero sin constancia pública.- Este año que empieza cumplirá 99. ¿Qué le pide a 2009?- No cumplirlos.- ¿Qué me dice?- Lo que oye.- ¿Se quiere morir?- Este mundo es una mierda.- Concrete.- Piense en Fraga, o en Fabra. ¿Cree que con las imputaciones que tiene puede seguir en su cargo?- ¿Y por eso se quiere morir?- Pues sí, entre otras cosas. Lo que pasa es que la vida ya no es como cuando yo era joven.- Y se ha cansado de vivirla.- No, cansado no. Estoy asqueado y aburrido. Los sábados cojo el tren para ir a la partida de pilota y veo a los chavales jóvenes, que no respetan ya nada. Estoy educado en otra generación, y todavía cedo el paso en la acera a un niño o a una mujer. A un viejo no, porque más viejos que yo ya no quedan; pero el caso es que se han perdido todos los principios.- ¿Quién cree que tiene la culpa?- Con tanta comodidad la gente pasa ya de todo. ¿No cree que mucha de la juventud pasa hoy en día de la política?- Sí que pinta un mundo gris.- ¡Ay! Mucho. Estoy tan aburrido del mundo que ya no tengo ganas de vivir.- Usted fundó el PSPV en l'Alcúdia. ¿Los suyos también le han decepcionado?- (Ríe). De todo hay.- Eso ni es un sí ni es un no.- Eso es un sí-no.- ¿Se siente ahora igual de izquierdas que cuando era joven?- Claramente.- Pues a ver si me puede explicar qué es ser de izquierdas.- Es ser humanista, tolerante, ambicioso para que la gente viva tranquila y respetuosa con los demás.- En internet le describen como un activista. No está mal, a su edad.- Bueno, es que he hecho muchas cosas. Recuerde que en plena dictadura daba clases en valenciano en muchos sitios. En Guadassuar daba las conferencias en una radio local a la que iba los jueves, en bicicleta o, si llovía, en taxi, que costaba tres duros. Hasta que el gobernador dijo que no se podían permitir ciertas resurrecciones que pusieran en peligro la vida de la patria y tuve que hacer la perorata en castellano. No volví más.- ¿Pasó miedo con la dictadura?- Miedo físico, poco, porque mi padre era carlista. Pero fue una etapa de incomodidad y asco.- Habla mucho del asco, el que sentía antes y siente aún. Usted no es un hombre contento.- Lo que estoy es decepcionado.- ¿Pero qué esperaba? ¿Por qué mundo luchó que tanto difiere de lo que ahora tenemos?- Luché por una autonomía del País Valenciano.- ¿No es lo que tenemos?- Bah... ¿cómo la tenemos?- Dígamelo usted.- Muy jodida, hablando claro. Esto que tenemos es un estatutito, que cuando se firmó en las Corts lo rebajaron desde el PSOE de Madrid. El PSOE es antiautonomista.- Valencia, para usted, debería tener más poder autonómico.- Debería tener poder autonómico total.- ¿Independencia?- Esto tendría que ser un Estado federal. Eso sería lo ideal.- No parece que la mayoría lo quiera. ¿Cómo explica que no haya arraigado aquí un nacionalismo como en otras partes?- La capital, Valencia, siempre ha mirado a Madrid. Y los que iban a estudiar a Valencia no querían hablar en valenciano para que no los llamaran de pueblo. Hablaban en castellano como lo hacían allí. Fuster me decía que no me preocupara de eso.- Ya que lo cita, ¿considera respetada la memoria de Fuster?- Los que respetan la memoria de Fuster son, somos, cuatro gatos. Bueno, cuarenta gatos. Fuster está reconocido en toda Europa. Todo el mundo sabe quien es Joan Fuster. Todo el mundo menos Rita Barberá y compañía. ¿Cree que hay derecho a que Vicent Ventura y Joan Fuster no tengan una calle en Valencia y sin embargo la tenga El Titi, con todo mi respeto para él?- Hablemos de la lengua...- Al valenciano le quedan dos generaciones.- En la escuela los niños aprenden valenciano, y lo hablan.- ¿Y la tele, y la radio? Se ha avanzado, de eso no hay duda, pero en Valencia, ¿qué hacen? Se habla en castellano, cada vez más. Una de las cosas que no debe?ríamos tener es educación, como se lo digo: deberíamos ser ineducados. Antes hacíamos tertulia en un parque -ya no voy porque ya han muerto todos- y, una vez, paró un coche con gente de fuera preguntando por dónde llegar a una calle. Se lo indiqué todo, pero los otros me recriminaron que lo hubiera hecho en valenciano. Que, por educación, debería hacerlo en castellano. No, dije, yo no estoy educado.- ¿Y teme a la muerte?- No, en absoluto. Sé que me dormiré y se acabó.- Usted es cristiano.- Sí.- Así que cuando muera...- Cuando muera los gusanos me comerán. Eso si me entierran, que yo prefiero que me incineren y me tiren al mar, porque soy darwinista y sé que la vida nació en el mar.- ¿Pero entonces Dios existe o no existe?- (Silencio) Yo qué sé. (Más silencio). Soy agnóstico.- ¿No ha dicho que es cristiano?- Bueno, sí...- ¿Para usted sería una decepción que no existiera Dios?- Sí.

dilluns, 5 de gener de 2009

Panoràmica de La Vall de Perputxent


Entre les Comarques Centrals del País Valencià, s’hi troba el Comtat i, formant part d'ell, la de Perputxent és una de les valls que la componen.

És aquesta vall un indret desconegut per a la resta del territori valencià, si més no, amb el seu nom. Presenta, però, un alt valor paisagístic i ecològic que encara és estalvi dels perills depredadors de l'especulació urbanística que devora altres comarques ben properes.

Està situada al NE de la comarca del Comptat entre les poblacions de Beniarrés i L'Orxa, els dos únics nuclis de població després de l'expulsió dels moriscos al 1609 dels que únicament queden topònims que fan al.lusió a algun d'ells, com Canèssia i Benillup.

Començarem la descripció a Beniarrés, a uns 400 m. sobre el nivell del mar i acabarem a L'Orxa, a 260 m. tot seguint la carretera CV-701. La distància entre ambdues localitats és de 8 Kms. i el desnivell no és constant, sinó que a l'eixida de Beniarrés és on es produeix, en tan sols 1,5 Kms, la major diferència de cota. Després, el relleu presenta una superfície bastant plana, sempre en sentit longitudinal. Aquest territori tindria la forma d'un quadrilàter d'uns 8 per 4 Kms., essent els seus límits l'altet de Beniarrés i la Safor als extrems, i la serra de l'Albureca i els últims contraforts del Benicadell –formant part del paisatge protegit de la solana d’aquesta serralada- pels costats. Pel mig, transcorre el riu d'Alcoi o Serpis dibuixant gran quantitat de meandres.

Des de Beniarrés, la carretera descendeix entre camps d'oliveres estructurats en bancalades que descendeixen cap a la dreta buscant l'antiga via fèrria que comunicava Alcoi i Gandia i que, malauradament, va estar desmantellada per complet l'any 1969.

La carretera i la via conflueixen un quilòmetre més avall. Aquesta continua pegada a la muntanya buscant el menor desnivell possible i la carretera enfila cap el riu i va paral.lela a ell durant tot el recorregut. Les oliveres segueixen sent la decoració vegetal més important fins arribar al km. 2 on van transformant-se en camps de regadiu rebent el nom d'Hortes de Benillup. A la dreta, apareix la presa de l'embassament de Beniarrés seguida per l’enfonsat llit fluvial del Serpis -declarat paisatge protegit- on els xops, baladres i altra flora fluvial l'acompanyen en tot el seu recorregut. Si dirigim la vista cap a l'altet de Senabre -declarat també microreserva de flora- veurem la cova dels Nou Forats i, al peu d'ella, el barranc de l'Encantada que baixa de les terres de Planes aportant les seues cristal.lines aigües al maltractat Serpis.


Una vegada travessem aquest terreny pla, en el punt quilomètric 4, comença el terme municipal de L'Orxa i, ara, són els pins els que predominen durant un curt espai al costat de la carretera per tornar a apareixer els xops. El riu continua jogasser a la dreta amb retorçuts meandres i amb la mateixa vegetació abans descrita.
Quan, finalment, el travessem pel pont de pedra als peus de l’antic castell de l’ordre militar de Montesa, arribem a L'Orxa i s’acaba la vall començant l'ascensió a la Safor fins arribar als 1.010 m. El Serpis continua camí cap a la mar obrint-se pas a traves de l’estret de l’Infern, indret dels més bonics del País Valencià, entre les comarques del Comtat i de L’Horta de Gandia (no m’agrada el nom de La Safor per a aquesta comarca. S embla li l'han furtat a la muntanya)

De bell antuvi, els seus habitants han anat aprofitant les terres per al conreu. La vista que presenta ara és la d'unes faldes de muntanya profusament escalonades en terrasses d'oliveres que van degradant-se a poc a poc per l'abandó de l'agricultura i que, a l'arribar a les proximitats del riu, es converteixen en fèrtils terrenys de regadiu on sovintegen variats productes hortícoles.

Es ací, durant el Neolític, quan els pobladors que residien a la Cova de l'Or de Beniarrés, conrearien els cereals que han estat trobats al seu interior. Aquesta cova figura com a referent del naixement de l’agricultura al Mediterrani i les troballes d'utensilis i de cereals daten del neolític (6.000 a.c)

Com ja he descrit abans, al final de la vall i quan el Serpis comença a endinsar-se pel congost format entre la Solana -que és com es coneix localment aquesta part de la serra de Benicadell-, i la serra de la Safor, s'alça el castell de Perputxent. Aquest castell conserva encara la torre i alguns murs, però en un estat bastant lamentable que si les autoritats corresponents no inicien la seua restauració, ben aviat els veurem per terra. Seria una pena que no hi intervingueren i poder conservar així l'escàs patrimoni històric que ens queda.

Si voleu coneixer algun apunt històric d’aquesta vall, podeu consultar l’article de R.Aura “El Poblamiento en el Valle de Perputxent en el s.XIII” http://benafarrez.blogspot.com/2008/03/el-poblamiento-en-el-valle-de.html

divendres, 2 de gener de 2009

De perseguidors i perseguits.

Quan sents parlar, des de Madrid, alguns tertulians de les cadenes de TV nacionals sobre el tractament que se li dona al castellà en les regions bilingües (diglòssiques, millor dit) et quedes atònit d'escoltar les bestieses que diuen. Entre altres coses, denuncien la persecució i la discriminació del castellà. Però, quina visió tenen des de la capital del regne del que en aquestes regions passa?

Acostumats com estan a ser ells els únics posseïdors de la llengua de l'estat, es veuen sorpresos per altra gent, espanyola com ells, que en parlem un altra i que volem que siga reconeguda, sinó més, almenys com el castellà. Açò, però, els fa nosa i veuen fantasmes de persecució al castellà per tot arreu. Qualsevol que els senta i no sàpiga de què va la cosa, podria pensar que la persecució nazi front els jueus va ser un joc de xiquets.

Mira tu per a on, que ara resulta que els discriminats, els perseguits, els que no poden usar la seua llengua, són els castellanoparlants. Quins punts de vista més erronis tenen; semblen més desviats que una escopeta de fira. Si ara resulta que les llengües perifèriques no necessiten protecció, la que si ho necessita és el castellà.

No sé quin concepte de ser espanyols tenen. El que si que tinc clar és que el meu no coincideix en absolut amb el d'ells. És la història actualitzada des de, principalment, la vinguda dels borbons: un estat únic, una llengua única, una sola bandera, un sol escut, un “l'etat c'est moi” però canviant algun terme i dient “España somos Nosotros”. Doncs, bé; amb tomaca se la mengen.

Amb aquesta premissa, és fàcil d'entendre el perquè de tanta alarma. Existeix por a què les altres llengües prenguen vol i ocupen el lloc que mai haurien d'haver estat obligades a abandonar.

Afortunadament, no existeix persecució del castellà. El castellà és una llengua que també és nostra, però que amb l'intent de ser exclusiva en detriment de les altres, desperta antipaties en grans sectors de la població, no tant vers a la llengua en si, sinó en tant que unida als promotors d'eixa exclusivitat.

Els que hem nascut parlant, en aquest cas valencià/català, sabem que el castellà se'ns ha imposat al nostre idioma sens alternativa. No hem tingut ocasió d'aprendre'l a l'escola, se l'ha despreciat i perseguit; si, perseguit a base de ridiculitzar i castigar els que el parlaven en centres docents. Açò si que era persecució amb premeditació i traïdoria.

La meua generació i les precedents hem aprés a escriure la llengua que no parlàvem i hem parlat la llengua que no hem aprés a escriure. Únicament els que hem tingut interés i amor cap a la llengua dels nostres avantpassats, som els que l'hem revitalitzada estudiant-la i fent-ne ús.

Al 1983, amb la Llei d´Ús i Ensenyament, va començar la seua recuperació als centres docents i es va proclamar com a llengua cooficial a l'Estatut d'Autonomia. Avuí en dia, és molta gent, sobre tot de les noves generacions, que l'usen, però, generalment de forma molt dolenta. No és culpa d'ells, és que en molts sectors docents s'ha considerat no gaire important i s'ha ensenyat d'aquella manera, es a dir, com una maria més.

Per altra banda, prima la comunicació en castellà. Els nostres polítics s'expressen millor en eixa llengua i no dubten, a la menor ocasió, d'utilitzar-la. No cal dir que en els actes que s'hi consideren importants, així ho fan, sobre tot els dels partits anomenats conservadors que són els més reaccionaris. I que dir dels ajuntaments menuts: no existeix personal administratiu amb coneixements del valencià i si es vol publicar algun escrit o algun veí vol que l’ajuntament es dirigisca a ell amb aquesta llengua, o bé no es podrà fer o es farà amb un valencià carregat de faltes d’ortografia.

En quant al clero, amb l'església hem topat. Bisbes forasters que no en saben ni pruna, rectors que en les seues parròquies no l'usen, tot i ser natius. Cançons, lectures, tot, tot, en castellà. De tant en tant, sorgeix algun clergue més conscienciat i sona la flauta. Tot, però, molt discret.

I açò és persecució del castellà? Doncs, sembla que per a ells, si que ho és. Tot i això, ja em diran qui és el perseguidor i qui és el perseguit.