dijous, 31 de desembre de 2009

Solet d'hivern

Ara, a les darreries de l'any, uns dies assolejats interromputs per algun episodi curt d'alguna nuvolada perduda procedent de les borrasques atlàntiques que estan castigant l'oest de la península, em conviden a passejar per les rodalies de L'Orxa i Beniarrés, on estic passant aquestos dies, i gaudir de les bones temperatures que el clima mediterrani ens proporciona.

Una lluminositat esplèndida il.lumina la Solana, i el castell de Perputxent reflecteix la claror encegadora de les hores prèvies al capvespre. El Serpis baixa suau i uniformement pel seu llit dividit en dos a causa dels capricis que en èpoques de riuades sol mostrar. Unes grans roques col.locades estudiadament serveixen de passera i, també, per seure's al damunt contemplant el seu transcórrer i escoltant el seu murmuri de camí cap a les terres saforenques. Ai, Serpis, Serpis! que ací eres un riu i més avall t’espremen com a una llima deixant-te tan sols els cudols que arrastres quan baixes enfurit.

I al bell mig d'aquest escenari, i després d'haver escorcollat el blog de la Comtessa d’Angeville que des de Finlàndia ens fa fruir amb els seus relats, no puc menys que pensar en ella tota envoltada de neu, de boscos boirosos, de milers de llacs congelats i rens amb enormes cornamentes corrent per les planures fineses amb temperatures de més de -10º i escasíssimes hores de llum solar i pensar en què afortunats que hi som. La llum insultant, el sol ferint-te els ulls i escalfant-te encara que siga mínimament, són unes condicions climàtiques que no apreciem suficientment per formar part del nostre medi ambient i per tant, condicionadores de la nostra manera de ser i d'entendre la vida.

Finalment, el sol, que a estes latituds també té peresa d'alçar el vol, es despedeix per la dreta del Montcabrer acompanyat d'uns núvols rogencs anunciant-nos que aquesta calma hivernal serà interrompuda altra vegada i ens situarà on ens pertoca. Mentrestant, la lluna amb cara d’haver dinat bé, assoma rodona i brillant, remuntant el cim de la Safor i il.luminant aquesta penúltima nit del 2009

FELIÇ ANY NOU

dimarts, 22 de desembre de 2009

A Christmas display


I què collons fa eixe ninot enganxat al balcó d’eixa casa? Això és la pregunta que em faig cada cop que veig un homenet gras, vestit de roig, amb barret del mateix color i una barba blanca. Ja veus tu, quina ocurrència, penjar un ninot al balcó i deixar-lo ahí tots els dies del nadal. Si acabarem fent-li companyia al pobre perquè no estiga sol.

Aquesta societat en què vivim està perdent els seus ancestrals costums i bescanviant-los per uns altres de nous vinguts de països anglosaxons. Si són dels USA, millor. Els d’allí fan més miracles i ens donen més prestigi personal si els adoptem. Ai, mare! Acabarem penjant gafarrons.

Anem a veure si ens aclarim. Ací, tota la vida han vingut uns pages a portar-nos regals i mai no hem vist ninots penjats als balcons que ni porten caixes ni porten res. Prou feina tenen aguantant-se del balcó per no caure. I si parlem de cançons, les típiques nadales que narren assumtes com ara "calzones roídos" al pobre de Sant Josep i velletes que venen amb "l'aguinaldo", fums al 25 de desembre o pastorets que porten llenya, tenen els dies comptats davant dels "We wish you a Merry Christmas" o "Jingle Bells"... És un dir. La simbomba i pandereta estan en perill d'extinció i poden passar a formar part dels museus etnològics.

Ja formem part de l'aldea global i hem d'imitar l'alcalde en tot allò que fa.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Dona'm pa i ...

L'època que ens toca viure no és gens afalagadora ni il.lusionant. Recorde aquells anys de la transició en què tot just acabàvem d'eixir de la caverna dictatorial i esperàvem els nous aires que ens portaven aquells polítics en els quals havíem dipositat totes les nostres esperances d'una vida més lliure, més dinàmica, més creativa. Eren uns polítics procedents, en uns cassos, de l'exili i de les presons franquistes i en altres, els més, sorgits de les aules universitàries, inquiets i disconformes amb l'estatus polític del moment i que en els anys seixanta formaven part d’una joventut contestatària i reivindicativa de llibertats individuals i col.lectives. Encara que hi havia també rèmores sobrevivents de l'antic règim que posaven tot l'esforç en què res canviara, la cosa va anar endavant amb la il.lusió general de tothom, o quasi.

Ara estem vivint un temps de falta de polítics amb vocació, de líders carismàtics que encisen la gent, de dirigents honestos capaços d'eradicar costums dolents practicats per personal corrupte o amb facilitat per a la corrupció. És més, encara, de vegades, són presentats com exemples a seguir. I d'aquestos hi ha a calderades en tots els llocs i partits. Dóna igual que siguen de dretes o d'esquerres, nacionalistes o regionalistes. La política l'han convertida, no en un servei al poble, sinó en un mitjà d'enriquiment personal. Tot per falta de voluntat en regular i legislar totes aquelles circumstàncies que propicien la corrupció i l'aprofitament personal.

Que farem ara de tots aquells ideals que teníem quan erem joves? Quedaran, simplement en això: ideals. Ja sabem que els ideals sols estan en la ment, en les intencions, en els propòsits. L'experiència ens demostra que tot ideal portat a la praxis es perverteix fins a desaparéixer com a tal i convertir-se en allò pel que s'havia lluitat en contra.

La Història està plena de revolucions i revolucionaris que han volgut acabar amb l'opressió o amb la corrupció d'unes classes dominants que abusaven del poder i quan ho han aconseguit, ben aviat han acabat fent el mateix. Tal vegada siga perquè quan s'adquireix el poder no se'n vol desprendre.
Tot aquest panorama de corrupteles i de personatges dedicats a la política sense vocació fa que caiguem en un estat de desconfiança, de passivitat i de pessimisme, que optem per enviar-ho tot a rodar.

Estem veient com polítics corruptes arrasen en les eleccions i no ho entenem. Alguna cosa si que s'entén, i és aquella del conformisme o dit en llenguatge corrent: dona'm pa i dis-me fava.

dimecres, 9 de desembre de 2009

El Calafate

Quan la primavera austral estava arribant al seu termini i l'estiu ja s’albirava, vaig visitar la localitat de El Calafate, a la província de Santa Cruz, en plena pampa argentina, a la vora del llac Argentino i en els contraforts orientals de la serralada dels Andes. És una bona època per anar-hi.
Procedent d'Ushuaia, a l'extrem sud del continent americà, l'avió aterrava a l'aeroport enmig d'un terreny quasi desèrtic on el vent arrastrava unes boges i alçava una gran polseguera. No podia imaginar-me que prop d'aquest desert tinguera lloc l'existència de grans zones de glaceres on l'aigua transformada en enormes masses de gel de color blavós mostrava capriciosa figures que et recordaven objectes coneguts.
La primera visita fou a la zona anomenada el Parque Nacional de los Glaciares. Un recorregut en vaixell al llarg d'aquest braç nord del llac Argentino. A mesura que navegàvem i ens endinsàvem, hi anaven apareixent blocs de gel que cada vegada eren més voluminosos i freqüents. Tenien la seua procedència en les glaceres Upsala i Spegazzini. Des d'alli, es desprenien convertint-se en aquestos enormes blocs gelats que flotaven a la deriva per les gèlides aigües lacustres.
Desembarcàrem en la badia Onelli, a l'acabament d'una altra glacera. Era un indret poblat de lengas -l'arbre més freqüent en aquesta part sud de l'Argentina-. Els troncs caiguts al terra i secs, romanen anys i anys sense podrir-se per no existir-hi les bactèries causants del fenomen. Un vent gèlid i desagradable feia l'estada no massa idíl·lica, tot i presentar un paisatge força bonic.
Però l'espectacle principal ens el va oferir el Perito Moreno, la glacera més important. Des dels llocs habilitats per a la seua observació, es podien percebre, de tant en tant, i de manera notòria, uns sorolls similars a una gran mascletà que són la conseqüència del trencament i posterior caiguda a l'aigua d'enormes peces de gel. Tot un espectacle sonor.
La ciutat o poble, no és gran i tan sols compta amb uns 11.000 habitants, però és el punt de totes les activitats en la regió, tant dins com fora del Parc Nacional Los Glaciares, al Chaltén, incloent al P.N. Torres del Paine, ja enclavat al sud de Xile.
El Calafate sorgeix en les primeres dècades del segle XX. En el seu origen, no era més que un punt d'abastiment dels transports de llana, realitzats en carreta, des de les estances de la regió.
Va ser fundada oficialment en 1927 pel govern argentí, a fi de consolidar el poblament de la regió. És per això que el seu aspecte, com el de quasi totes les localitats de la Pampa, és el d’una població nova, acabada de construir amb carrers en quadrícula.
No obstant això, seria l'Administració de Parcs Nacionals la responsable de consolidar la localitat. En 1943 comencen les obres de construcció de la intendència del P.N. Los Glaciares (acabades en 1946). Aleshores, la localitat comptava a penes amb un centenar habitants permanents. Durant molts anys, Parcs Nacionals va ser la institució més important de la localitat, portant l'electricitat, inaugurant el primer cine, obrint camins, construint ponts, gestionant el primer hostal del poble, entre altres infraestructures.
La inauguració del gasoducte Boleadoras-El Calafate de 60 km d'extensió, i l'asfaltat de la ruta que uneix la localitat amb el glacera Perito Moreno, de 80 km de llarg, són les obres més rellevants dels últims anys.
És, sens dubte, la visita al sur de l’Argentina un autèntic plaer per als sentits. Lluny de les aglomeracions turístiques, aquestos paratges ens mostren tota la bellesa salvatge que la natura ens pot oferir. Grandíssimes extensions de terrey sense poblacions i els Andes com a rerefons ple de llacs i zones boscoses, regalen al visitant amant de la natura sensacions difícils de superar. La gran distància que ens separa queda altament compensada.















































dilluns, 30 de novembre de 2009

Les nostres muntanyes

És un aspecte de les Comarques Centrals del País Valencià, el de l'orografia, del que podem presumir -si ens es permés presumir del que la natura ens ofereix-. La nostra orografia -al marge dels condicionants que hi posa per al desenvolupament de l'economia i les comunicacions- presenta unes característiques pròpies de les serralades Bètiques, és a dir, una orientació de SO a NE que fa que entre unes i altres apareguen unes valls de gran bellesa, intensament conreades amb productes típicament mediterranis, però que cada vegada més, presenten un estat d'abandó a causa de la progressiva regressió demogràfica d'aquestes terres.
Però no és d'aquest tema del que vull escriure. El meu pensament va cap al gaudi que tot aquell amant del muntanyisme i senderisme hi troba. Per la seua altura -apropant-se als 1.000 metres o sobrepassant-los- i la seua situació -junt al mar o prop d'ell- són aquestes muntanyes nostres excel.lents punts d'observació de vastos territoris que s'endinsen cap al mar perdent-se en l'horitzó i de muntanyes i més muntanyes unes darrere les altres marcant a mode de muralles els límits de les corresponents valls.
Quan tens el plaer de trobar-te al cim de qualsevol d'elles ho pots comprovar. Podem esbrinar el nom de cada una de les altres; podem endevinar les planures costeres amb el munt de poblacions que s'hi escampen; podem abastar, en dies clars, les terres del sud de Catalunya més enllà de la franja litoral que forma el golf de València i, també, mirant cap a la mar, l'illa d'Eivissa com una nau solitària enmig de la blavor mediterrània.Totes aquestes estones que hi passes t'omplin l'esperit d'una pau i una relaxació que se't fa difícil mamprendre el camí de tornada. Allí et quedaries gaudint d'aquesta situació d'abstracció de tot el que ocorre més avall en les ciutats i poblacions on la bullícia, el soroll i els aldarulls són el medi on transcorre la vida i el quefer dels humans.
Dalt del Montdúver. Cullera i, al fons, les muntanyes de Castelló.


Des del Montdúver, així es veuen el Benicadell i el Montcabrer



Punta de l'Albir i badia d'Altea, mirant-les des del fortí de Bèrnia




Contemplant La Safor i el Montgó al cim del Benicadell




Des de més amunt del port de Tudons, vista del Benicadell




Benidorm i el Puig Campana des de les proximitats d'Aitana





Des de l'alt de la Safor, el Montgó.







La Serrella i les muntanyes de les valls de Gallinera, Ebo, Alcalà i Laguard. Beniarrés i l'embassament a primer terme.

divendres, 20 de novembre de 2009

Oliva

Quan visites una població per motius burocràtics o per altres assumptes de caràcter professional o laboral, no eres conscient de tot el que contenen els carrers i les cases i de tot el que ens aporten les persones i els seus costums. M'acudeix a mi aquesta reflexió després d'haver tornat -aquesta vegada amb caràcter de visita recreativa- a la població en què ha transcorregut gran part de la meua vida professional.
Oliva ha estat la meua casa al llarg de moltíssims anys i d'ella conec persones, costums i història i de la qual guarde també importants vivències ì experiències que, tot plegat, constitueixen un record impossible d'esborrar.
L'altre dia, en companyia d'uns amics, passejarem pels carrers de la vella Oliva, d'eixa part de la població que quan entres procedent de Gandia et queda a la dreta de la carretera i que quasi ningú dels que la travessen se n'adona. Per a tothom, Oliva és una ciutat difícil de passar pel transit que suporta i que es procura eludir si està dins de les possibilitats del nostre trajecte.
Però Oliva no és tan sols eixa carretera i els edificis i carrers que a la seua esquerra ens reben quan hi accedim. Oliva és també pura història en eixe espai que s'estén als peus de la muntanyeta de Santa Anna coronada pel castell-fortalesa del mateix nom.
Començant per la Raconada d'Alonso –avuí en dia una arreplegada placeta plantada d'arbres i on no fa massa anys encara s'alçava un vell edifici que albergava vivendes del funcionariat local i al costat hi era la residencia d'ancians regentada per unes mongetes- pugem pel carrer Abadia on es pot contemplar part de l'antiga muralla que la separava del Raval i la torre de l'antic palau dels Centelles, un palau gòtic malauradament desmuntat peça a peça espoliat com tantes obres d'art de la nostra geografia.
Una mica més amunt, se'ns presenta l'església de Sant Roc -antiga mesquita- presidint una apartada placeta i de la qual ixen uns carrers estrets plens d'encant, sobre tot l'anomenat carrer La Hoz, típic carrer tot tallat sobre roques i que presenta la forma d'aquest instrument agrícola.
Al cim de la població, s'alça el castell de santa Ana, talaia de vigia i refugi en moments de perill davant les incursions dels sarraïns procedents del nord d'Àfrica. Des d'allí, es contempla una amplíssima vista que comprén des del Montgó fins a Cullera.
Baixant del castell pel Calvari, empalmem amb una escalinata que ens condueix al carrer del Carme que ens porta fins la plaça d'Espanya on la imponent fàbrica de Santa Maria ens rep i ens mostra tota la seva història escrita en forma de rajoles amb les que estan construïdes les seues parets.
A les proximitats, es troben les antigues cases senyorials de Tamarit, remodelades amb bon gust i dedicades a la cultura. S’hi pot veure el passat agrícola dels olivers amb tota classe d'eines usades, en concret dedicat a l'oli, al canyamel, a la morera i al raïm.
M'ha agradat tornar a Oliva. Sentir el seu parlar tan característic, amb eixa fonètica tan diferent a la resta de pobles saforencs i tan allunyada de l'apitxat gandià. Passejar pels carrers tan coneguts per mi. Recordar el tio Borràs anunciant els diaris d'aquella manera tan característica: Levate, Las Provincias! I, com no, el trist anunci per mitjà de l'Andana que poc més o menys començava: Confrares i confraresses de totes les confraries... i continuava l'anunci indicant el nom i cognoms del finat o finada, el domicili i la parròquia on es celebrarien les exèquies. Aquest costum encara hi roman, però amb megafonia motoritzada. També, eixa olor a pebreres farcides, gambeta amb bledes o coques a la calfó que eixien dels abundants forns existents.
En fi, que Oliva està ahí més bonica que jo hi era, mostrant la conservació d'un passat que, malgrat tot, encara hom ha estat possible salvar de la depredació especulativa i immobiliària que ha arrasat quasi tot el patrimoni llegat pels avantpassats. Esperem continue i millore aquesta línia encetada anys enrrere quan els ulls se'ns van obrir i comprenguèrem que calia conservar el nostre patrimoni cultural. Per desgràcia, encara ens cal estar atents perquè els depredadors estan a l'aguait de possibles distraccions -o connivències- dels governants.

divendres, 13 de novembre de 2009

Matisos grisencs de tardor

En aquests dies tardorencs quan la llum del dia es fa escassa i les vesprades resulten inacabables semblant que sempre siga de nit, els sentiments de tristesa i pessimisme tenen el camp adobat per enfortir-se i traure'ns tot allò que no voldríem que aflorara mai. Així doncs, vols escriure alguna cosa i no pots o no saps. Les idees se t'amunteguen al cap, els temes se't barregen formant un totus revolutus que ignores tant com per on començar com per on acabar. L'actualitat t'acudeix salvatgement en forma de notícies, en forma d'opinions, en forma de creences i en forma d'insults i desqualificacions d'uns a altres. I tot plegat, t'omplin de desassossec i de tristesa fent-te experimentar una mena de rebuig cap al món en què et toca viure.

Per una banda, veus els dirigents polítics d'un costat i de l'altre fent-se la punyeta tot el que poden, tot el que saben i més, sens aportar idees ni solucions. Viuen de l'insult i la desqualificació de l'altre, però de forment, ni un gra. Quin dia s'adonaran que estan per servir la societat a la que representen i no per detenir el poder o voler alcançar-lo i, si més no, per enriquir-se. Tot un conjunt d'impresentables dirigents que s'emparen en la mentida, l'engany i en la poca o nul.la crítica dels ciutadans cap a llurs actuacions ressonants i fal·laces.

Observes també com la jerarquia religiososa, que deuria donar exemple evangèlic i viure d'acord amb allò que diu representar, es parapeta en posicions ultramontanes i comença a tirar pedres contra tot aquell que no es fassa practicant de les teories religioses de les que s'autoprocla intèrpret. Pecadors de supèrbia. No son conscients que el mateix Jesús no va ser capaç de condemnar la pecadora dient allò de qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra. Es creuen lliures de pecat i amenacen amb excomunions.

Constates com pertanys a un poble que no s'estima; es més, que s'autodia, que està decidit a renunciar a allò que ha estat històricament i que vol perdre's en l'anonimat i en el ser un no res; tan sols sembla feliç manifestant-se com un esperpent disfressat d'autobombo i despreciant les veus dels qui es resisteixen a no perdre la seua identitat diferenciada. Governants i governats d'aquest poble formen una pinya difícil d'obrir degut a la desinformació que practiquen uns i a la renùncia a estar ben informats per part dels altres.

I que dir del medi humà on vivim? Més val no fer un relat exhaustiu de les relacions humanes, perquè és per plorar veient el poc respecte que ens tenim els uns als altres. I, com no, la proliferació de personatges que són cridats per les telefems a dir tota classe de favades i bogeries i axí mantenir el personal embadocat fins el punt de prescindir de coses més importants.

Davant aquestes situacions, no em queda més remei que abstraure'm de la realitat i dedicar-me a les meues coses oblidant-me de tot i de tots i pensar que la vida són quatre dies i cal viure-la d'un altra manera.

No sé si m´he deixat portar pel pessimisme, però la realitat que veig és aquesta. Supose que vindran dies millors. Al cap i a la fi, he realitzat un petit exercici de teràpia encaminat a evitar l’angústia existencial.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Ximpleries laïcistes

Llegim en la premsa aquesta noticia:
Europa ha donat als laïcistes una primera però significativa i, segurament, històrica victòria en la seua lluita contra la presència de símbols religiosos en les escoles: El Tribunal d'Estrasburg o Cort Europea de Drets Humans ha declarat que els crucifixos en les aules suposen "una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seues conviccions" i "de la llibertat de religió dels alumnes". La sentència és La reposta a un recurs presentat per Solie Lautsi, una ciutadana italiana d'origen finlandés que en 2002 va demanar a l'institut a què anaven els seus dos Fills que retirara les crucifixes. Després de molts intents fallits en els tribunals italians, Estrasburg ha referendat la seua batalla i, sobretot, hi ha assentant un precedent en una lluita en què s'han bolcat grups laïcistes de tota Europa. El Govern italià Deurà indemnitzar a Lautsi amb 5.000 euros. 
Res que objectar a aquesta declaració del Tribunal d'Estrasburg. Ni entre ni isc, però està bé que les religions no estiguen presents a les escoles. Cada organització religiosa compta amb els seus espais on adoctrinar els seus seguidors. L'escola està per formar i educar persones dins d'un ambient neutre i purament civil. Ara bé: pense que hem de ser conseqüents amb aquestes decisions i actuar sempre i en tots els llocs de la mateixa manera.

De totes formes, cal considerar l'espai físic i històric on vivim i tenir present que les tradicions són les que són i no està bé, tampoc, d'erradicar-les totes simplement perquè tinguen un caire religiós -en aquest cas cristià-. Som el que som i venim d'on venim. És per això que no cal ser tan extremats com per eliminar tot allò que siga un signe religiós i actuar com si no tinguérem passat. Per això em sembla un destrellat prescindir dels nadals i dir-los festes d'hivern, entre altres ximpleries.

Veient totes aquestes reaccions laïcistes i tal com s'hi produeixen, semblen més producte d'integrismes que no pas d'un voler una societat al marge de creences. I és que els integrismes no apareixen sols en les religions; també ho fan en totes les altres organitzacions humanes siguen del tipus que siguen. Igual dóna que s'anomenen religioses, laiques, esportives, politiques o de qualsevol altre tipus.

Arribats als extrems que estem arribant, haurem de prohibir les creus que porten alguns penjades al coll com ornamentació, les creus públiques que hi ha en infinitat de pobles, i, com no, les creus que formen part de les ensenyes nacionals: Finlàndia, Suïssa, Anglaterra, Noruega, Suècia, Grècia, etc.
Com he dit abans, no hem de ser tan radicals i hem de tenir present que, ens agrade o no, tenim una història feta en el cristianisme, encara que el present en siga un altre.

Com a conclusió, s'hauria de recomanar als diferents tribunals que dicten aquestes sentències o als governants que volen imposar el laïcisme en tot, que actuen de la mateixa forma quan són els musulmans els que exigeixen respecte a les seues creences. Però, per desgracia no actuen sempre igual. Davant d'aquestos últims, estan cagats de por -valga l'expressió- i cedeixen a tot el que demanen. Açò es diu covardia, ja que solament presumeixen d'autoritat quan han d'actuar sobre els més dèbils, que en aquest cas som nosaltres que no posem bombes.

dijous, 29 d’octubre de 2009

La Caverna de Plató

Aquest matí, en classe de Filosofia, hem estat estudiant La Caverna de Plató, i no parava de vindrem al cap la situació d'engany a la que ens tenen sotmesos als valencians els informatius de Canal 9 i l'equip de govern presidit pel Sr.CamPPs.
Per als que no coneguen aquest mite i per als que no se'n recorden, passe a transcriure aquest resum del mateix. Al final, que cadascú traga les seues conclusions
En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral d'explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.
CONCLUSIÓ: Per a mí que tota aquesta gent que ens governa i els seus assessors, han estudiat bé aquest mite i l’han posat en pràctica amb absoluta mestria.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Arquímedes i CamPPs

Parodiant el principi d'Arquimedes en el camp polític, diríem que és un principi físic que afirma que un partit totalment o parcialment submergit en la corrupció política, serà espentat amb una força vertical ascendent igual al pes del volum de la corrupció.

Aquest matemàtic grec mai hagués pensat que el seu principi haguera pogut aplicar-se al partit polític que governaria una regió enclavada a la costa més occidental d'aquell mar que ell estava acostumat a veure i on arribaven algunes naus a comerciar i a fundar algunes colònies. Però, mira tu per a on, ha resultat que sí, que el seu principi troba aplicació pràctica en la resolució democràtica a la presa de poder en aquesta terra que ja no sé si és nostra o de qui és.

Són uns polítics aquests molt vàlids per enredrar situacions molt compromeses per a ells. Són capaços de canviar aquestes situacions i portar-les al seu favor fent veure que no són ells qui han obrat malament. Venen la manta amb tanta facilitat que poden morir d’èxit.

Mentides, enganys, maquiavel.lismes adornats amb focs d'artifici i exaltacions al més pur estil faller, encisen la gent que es pren aquests assumptes com una ofensa a la terra i a les seus gents i voten, voten i els tornen a votar -quan més corrupció, més vots- fent-los pujar al més alt dels èxits electorals. Tot un cas d'aberració democràtica digne de la demagògia establerta a l'antiga Grècia.

Després de totes les actuacions, declaracions, posades en escena i demés parafernàlia exculpadora de possibles corrupcions de membres del partit, ara el Molt Honorable ens ix per peteneres dient que el culpable i qui va a pagar-ho tot, no és altre que Zapatero. Vaja, amb Paquito! Sembla que la processó va per dins i les nits se li fan llargues, tan llargues que no pot dormir i, després, clar el cap no li deu funcionar massa bé per dir les xorrades que ha dit. I es queda tan tranquil, amb el somriure ample, i escolta els aplaudiments dels seus i pensa: “Serà veritat el que acabe de dir?”

Espanya sencera ens observa atònita de veure tot aquest teatre i ens pren una mica en broma als valencians. Com pot ser que a més escàndols més vots? Al remat hauré de pensar que som badocs.

I ja que hem mencionat alguna cosa del classicisme, acabarem amb aquesta altra: Quousque tandem, CamPPs, abutere patientia nostra?

dimecres, 21 d’octubre de 2009

La Tercera Espanya. L'Espanya que no tenim.

Ha caigut a les meues mans un llibre de Josep Antoni Duran i Lleida titolat "Entre una España y la otra", llibre en el que veig exposades algunes de les teories que sobre l'Espanya que ens toca viure he tingut. Aquest polític català sempre m'ha caigut bé pel seu discurs templat, asossegat i allunyat de les crispacions a les que ens tenen acostumats els representants dels dos partits majoritaris. Un discurs sempre ple de trellat i positiu es mire com es mire.
No coneixia res de la seva biografia i m'he dut la sorpresa de veure que no és nascut dins les fronteres de Catalunya, sinó a la Franja de Ponent, és a dir, a la província d'Osca i en concret a la localitat d'Alcampell. Com es pot veure, oficialment, aragonés, però sentimentalment, català. I com a tal exerceix amb plenitud d'idees i de fets.
Duran i Lleida exposa uns fets respecte a la llengua que em resultem molt familiars. En efecte, narra com la seua llengua és, des dels primers moments de la vida, el català, encara que no en té consciència d'això fins que marxa a estudiar a Balaguer.
Al seu poble, la llengua que parla és considerada, poc més o menys, com pecaminosa per part del mestre i, a banda de l'escola, ni a l'institut de Tamarit ni a l'església és utilitzada. Es qualificada despectivament com "chapurreau", cosa que he pogut comprovar recentment com també es considerada així al Matarranya, en la província de Terol. Els que hem nascut a territori de parla valenciana, almenys en aquells temps, també ens passava exactament el mateix.
El que m'agrada del seu pensament és la visió que té d'Espanya. Sols llegint la dedicació del llibre, ja et fas la idea per on va a transcórrer la seua tesi. Diu així:
"A tots aquells que, amb sentit comú, capacitat de diàleg i principis, han contribuït a mantindre viva una tercera Espanya, més serena, més centrada, més respectuosa amb l'adversari, orgullosa de la seua pluralitat i fonamentada en la seua diversitat nacional, cultural i lingüística".
En els diferents capítols va fent-se les preguntes sobre què és Espanya, quin concepte tenen de la mateixa els grans partits o la gent en general.
Espanya una o plural?, catòlica, laica o laïcista? També s'hi pregunta sobre treva o diàleg per poder acabar amb la violència. I com no, assimilació, multiculturalisme, integració. Acaba demanant una comunitat responsable.
Com a home de partit, aquest llibre fa la impressió que és una exposició dels principis polítics de la Unió Democràtica de Catalunya. Encara que així siga, no em pareix malament. Moltes de les seues afirmacions i teories polítiques les assumeisc totalment. Ja voldria jo polítics d'aquesta mena ací, al País Valencià, on sembla ser que s'hi ha instal.lat una classe política que deixa molt que desitjar, tant en partits majoritaris com en altres.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Sòria: quan el silenci parla

Res com viatjar cap a algunes de les terres ibèriques per visitar-les de manera tranquil.la i assossegada, tot fugint, escapant de les atapeïdes zones que en diuen turístiques per excel.lència quan el calendari ordena "vacances per a tots" en algunes festes assenyalades. Al darrere queden les costes mediterrànies plenes de gent sorollosa, àvides de sol, de platja, de festes i botellots.

Quina alegria posar rumb a les terres sorianes on ens esperen uns dies de pau contemplant i gaudint totes les mostres del seu art, dels seus paisatges i de l'amabilitat i senzillesa de les seues gents, habitants d'uns poblets encantadors on sembla que el temps està detingut.

Santa Maria de Huerta és la primera localitat que visitem. Allí roman desafiant el pas del temps i la desamortització d'aquell Mendizábal encabotat en recaptar fons econòmics per a l'estat, el monestir que porta el mateix nom. No sé si el poble li'l dóna o és ell el que li'l dóna al poble. Més bé seria el segon supòsit. Uns relaxants cants gregorians ens acompanyen durant la visita per lliure a les antigues dependències monacals. Tot invita a la visita silenciosa, i uns cartell ens ho recorda.



De Santa Maria de Huerta partim en direcció a la propera localitat de Monteagudo de las Vicarías, un xicotet poble com quasi tots els d'aquesta província. L'antiga població es troba a la part alta i s'hi accedeix a través d’un portal fortificat en les antigues muralles. Uns carrers nets, ben empedrats i amb cases que han procurat tenir les façanes en consonància amb l'entorn, és l'escenari que hi contemplem. L'esglèsia i un antic palau-fortalesa presideixen la plaça principal al final del carrer Major.




Morón de Almazán és la següent població a la que accedim. Una excel.lent plaça Major alberga la gòtica esglèsia de Nª.Sª. de la Asunción amb una bellíssima torre plateresca. I com no, el rotllo no hi pot faltar. El rotllo és una columna de pedra, ordinàriament rematada per una creu o una bola que, entre altres finalitats, compartia amb les picotes les funcions d'ajusticiaments. Estos ajusticiaments van ser suspesos per decret de les Corts de Cadis en 1812.


Almazán és la població capçalera de comarca i una de les més importants de la província. El Duero la recorre per l'oest i una original passarel.la amb superfície ondulada s'esten als peus dels vianants perquè el puguen travessar i gaudir d'una poblada albereda on les fulles caigudes dels arbres embelleixen el terra amb una catifa de colors grocs i ocres en estos dies de tardor.


El paisatge de les comarques serranes canvia la secor dels camps de cereals per les muntanyes poblades de coníferes. En Abejar, una envellida església mostra les joies arquitectòniques del passat. Unes dones hi acudeixen a resar el rosari i aprofitem per entrar. Es queixen de l'abandó a què estan sotmeses per part del rector del poble i per l'episcopat. No ens lleven l'ull del damunt, no siga que siguem uns espoliadors més d'obres d'art que tan de mal han fet per aquestes localitats robant tota mena d'obres religioses en forma de quadres, escultures i altres objectes religiosos.



A Molinos de Duero, fem una paradeta i passegem pel poble entrant també a l'església. Conversem amb el rector, un xicot molt extravertit i amant de la pilota que ens conta les seues activitats pilotaires i d'altres esports populars.




A menys d'un quilòmetre arribem a Salduero, localitat on establim la nostra residència. El Duero hi passa tot jovenet, quasi sens aigua. Gerardo Diego, en les seues estades ací, va escriure aquestos versos:

¿Cuántos años, meses, dias?
Horas sólo cumple el Duero
Cuando pasa por Salduero.
Allá arriba, Urbión relumbra.
Nieve en mayo y en enero.
Ríe y llora, llora y rie,
¿Cuántas gotas tiene el Duero?



En Castroviejo, prop de Duruelo, situat en plena serra, visitem el que s'anomena la Ciutat Encantada de los Picos de Urbión. És un conjunt de roques de formes variades i impressionants i des d'allí, es contempla tota la vall per on transcorre el Duero acabat de nàixer. Les rutes senderistes abunden i son aprofitades pels amants d'aquesta activitat. Els boletaires també tenen el seu paradís, encara que aquest any, ens diuen, no ha plogut i no és gens fàcil trobar-ne.



La província de Burgos està al costat i allà ens endinsem per contemplar les petjades petrificades de dinosaures a la localitat de Regumiel de la Sierra. Aprofitem la proximitat de les llacunes de Neila i ascendim per una empinadíssima carretera fins el mirador i les llacunes Larga i Negra. Un gèlid vent ens invita a abandonar aquestos indrets a últimes hores de la vesprada. En eixos moments, un grup d'excursionistes es disposa a muntar les seues tendes de campanya per passar la nit. No els espanta el fred que comença a fer i que a la matinada ha de ser insuportable.




De tornada a Salduero, visitem el naixement del riu Arlanza. És una fonteta que naix tímidament al fons d'una esplanissada on unes persones s’entretenen jugant a les cartes fora de les caravanes on passen aquestos dies. I com el món està perquè hi haja de tot, els preguntem el punt exacte del naixement del riu i, oh sorpresa!: No tenien ni idea de tal fet. I varen continuar jugant com si res haguérem preguntat.




Molt a prop de Salduero es troba la bonica localitat de Vinuesa. Allí, un senyor que estava a l'església i que era el que dirigia les restauracions de la mateixa, es va percatar que estàvem comentant els diferents estils arquitectònics i va començar a explicar-nos tota la història del temple i de la localitat. Anècdotes molt interessants eren algunes que ens contà sobre la construcció del temple així com les actuacions del mecenes del poble, un bisbe nascut a la localitat i establit a Roma, que va dirigir les finances vaticanes, i va ser després arquebisbe de Nàpols. Allí, diuen, quasi quasi, va ser el fundador de la màfia napolitana. Tot un personatge.



Acabem les visites a la localitat d'Àgreda, ciutat de les tres religions. Visitem la sinagoga, el temple cristià i el barri musulmà on s'hi conserva una coqueta entrada amb arc de ferradura.


Bonica experiència la nostra allunyats de les masses exasperants. Tot un reencontre amb la història i una convivència amb una natura quasi lliure de gent incontrolada disposada a arrasar tot el que ix al seu encontre, embrutant l'entorn i abusant d'ell . Almenys ací, encara no ha arribat de forma massiva aquesta plaga. Desitgem i esperem que continue així.
plaga. Desitgem i esperem que continue així.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Vergonya, cavallers, vergonya (O com anem destruint el País)

"Vergonya, cavallers, vergonya!" conten que va ser el crit de Jaume I quan, a Portopí, el Conqueridor va voler avançar i va veure com la gent se'n feia cap arrere. Aleshores, va exclamar amb aquestes paraules plenes d'indignació tirant-los en cara llur covardia.
L'altre dia vaig assistir a un concert del grup Al Tall en què ens van delectar -i al mateix temps, fer reflexionar- amb el seu darrer treball que porta aquestes mateixes paraules com a títol.
Tota la lletra d'esta obra està basada en les lamentacions de Jaume I quan, després de la seua mort, el seu esperit visita els inferns guiat per Dante i es lamenta veient com la seua obra, es a dir, els regnes que ha fundat, va desapareixent al llarg del temps.
Així, des de Pere IV, passant, entre altres, pel Compromís de Casp, la reina Germana de Foix, El "Conde Duque de Olivares", el borbó Felip V, va narrant com va deteriorant-se la seua obra política fins arribar als nostres dies en què han fet un ninot de falla de la seua figura i "l'han plantat a la Glorieta per pixar-se davant d'ell"
Vergonya, cavallers, vergonya, de tindre aquest país com una "província" de la nació castellana, en la qual s'ofrenen glòries a Espanya mostrant la divisió de les terres i de la llengua comú.
I ara, arriba el dia 9 i les institucions ens recorden a bombo i plateret que celebrem l'arribada del bon rei Jaume a aquestes terres. I trauen la Senyera, i no consenteixen que s'incline davant ningú. Quina mentida, quina hipocresia, quina falcetat, quin folklore més ben muntat!. Quants d'ells senten el que volen representar? Quants d'ells tenen com a llengua el valencià? La senyera no la inclinaran, però ells davant Madrid aniran agenollats. De la llengua renegaran perquè ningú els puga acusar de no ser espanyols. Quantes Rites, quants Camps, quants Ripolls i Zaplanes, quants Ricardins i Fabres, i, com no, Russos fent el ruc!. Vergonya, cavallers, vergonya. Quin "país" ens voleu crear?

dilluns, 28 de setembre de 2009

S'hi pot conviure?


Lentament, sense aldarulls, sense estridències, com el que no vol res, però ho aconsegueix tot. Així ens l'estant clavant, sobre tot, des del Magreb, la cultura -o incultura- musulmana.

Cada vegada més, van apareixent notícies, hui per ahí, demà per allà, que algun musulmà vol que li respecten la seua manera de viure i entendre el món. Ara demanen menjars especials a col.legis i hospitals, ara es presenten amb burka davant un jutge. I cada vegada en són més. Gadafi ja ho va afirmar: “Europa serà musulmana pel pes de la demografia”. I a fe que s'està acomplint.

Acabem de recordar l'expulsió dels moriscos ara fa quatre-cents anys. No vaig a jutjar si va estar bé o malament. Vist des d'aquella època, tal vegada fos el més convenient. Vist des d'ara, tal vegada no. El que sí que és cert, és que aquells musulmans eren els descendents dels antics hispano-romans que havien abraçat la religió de Mahoma i, per tant, antics pobladors d'aquestes terres. Tot i això, els van fer fora I ara els seus descendents resideixen als països magrebins.

Si els que estan venint en estos temps foren aquells, tal vegada pogueren tindre alguna justificació: al cap i a la fi, d'ací isqueren a la força. Però crec que la invasió que estem patint no té res a veure amb aquells expaisans nostres.

El més cridaner de tot és l'arrogància amb què sol.liciten les coses. No ho demanen tímidament. Ho fan amb exigència: les seues creences religioses per damunt de tot. (Perquè no es posaran tan exigents demanant més drets als seus països?)

Sóc molt escèptic amb això de l'Aliança de Civilitzacions. És més: tal com estan les coses, ho crec una utopia.

Si analitzem una mica el comportament nostre i el comportament d'ells, veurem que està fonamentat -allà més que no pas ací- en una ètica religiosa. És a dir, que l'ètica o moral és la que Déu vol i que ve revelada en les seues respectives doctrines. Segons açò, cada religió té la seua perquè es creu en diferents divinitats, i així va a ser impossible posar-nos d'acord.

La solució seria que tots ens regirem per una moral o ètica natural i, per tant, tinguérem els mateixos criteris. Com que açò encara està bastant verd degut a la influència que exerceixen les diferent religions, hem de convindre que, ara per ara, una convivència sense estridències causades per les religions –que són les que regeixen la vida, els costums i les teories polítiques- va a estar més que impossible.

Tots aquests pensaments fa temps que els tinc i els debatem entre els amics. Ara es fan més palesos veient l'arrogància amb què eixa musulmana, Fàtima Hssisni, ha comparegut davant el jutge Gómez Bermúdez i escoltant les afirmacions tan fonamentalistes que ha fet una vegada ha eixit de la sala.

diumenge, 27 de setembre de 2009

De nou la rutina.

S'han acabat els dies d'estiu. S'han acabat les calors sufocants que no ens deixen viure, almenys en aquestes terres mediterrànies carregades d'humitat i calor. Ara, tothom en torna al treball, a la rutina diària, a la monotonia dels dies, esperant ansiosament els caps de setmana.
És veritat que tots no gaudeixen de tot l'estiu per trencar horaris. No, però els dies llargs i plens de llum fan que ho semble. A l'estiu tot lo món viu, diu el refrany. Viuen els qui treballen i viuen els qui fan vacances. Es normal veure la gent asseguda per les nits a les terrasses de qualsevol localitat prenent un refresc, o passejant pels bulevars de les platges esgotant les hores del dia que pareix en tinga més de vint-i-quatre.
Les pluges d'aquests dies són com el senyal que diu: cavallers, ara va de bo. I tots a casa. Horaris rígids. Xiquets a escola. Cafeteries plenes de mares que els hi han deixat o que n'esperen la sortida.
Però després de tanta vida al carrer i de tant esplai, sempre es troba un indici què ja es hora de centrar-se en les activitats rutinàries i reprendre allò que ens varem deixar al mes de juny. Ara, localitzem els amics amb més facilitat perquè tots estan al peu del canó.
Tota aquesta rutina, tots aquests horaris, totes aquestes obligacions, fan que qualsevol cap de setmana -i si ve amb algun pont afegit, encara més- ens semblen com una estada al paradís. Ens freguem les mans assenyalant al calendari unes dades per fer una escapada on siga. Eixos dies són com la bona essència que es guarda en flascó menut.
I com que l'estiu proper està tan lluny, no hi pensem. Fa la impressió que estos dies, setmanes i mesos, van a ser eterns. Però, no: tot passa i torna de bell nou, les penes i les alegries, les nits i els dies, les llunes noves i les velles...
Cada temporada té els seus encants i caldrà saber trobar-los perquè res ens amoïne. Les persones necessitem canvis i estos canvis ens els dona el saber que cada dia és diferent i que podem millorar i perfeccionar-nos més en totes les activitats que realitzem.

dilluns, 21 de setembre de 2009

Per Beniarrés


Després d'una zigzaguejant pujada procedent de la veïna població de Castelló de Rugat, arribes al cim del port on un cartell t'indica que vas a entrar a la província d'Alacant. Des de fa anys, una contínua lluita de pintades i esborrades sobre el mateix va posant de manifest que açò de les províncies és un invent noucentista que alguns estaments polítics i econòmics volen que perdure pels segles dels segles, i, pel contrari, altres grups més arrelats a la terra on viuen intenten dir-te que el que vas a fer és entrar a la comarca del Comptat. Axí, un continu escriu i esborra va fent-te partícip d'una o d'altra preferència.

Comencem la baixada i el primer que ens hi apareix són les altes muntanyes d'aquest extrem nord-est de les serralades bètiques que tanquen aquestes valls del nord de la província d'Alacant o del sud de les Comarques Centrals valencianes, segons la ideologia de cadascú i que ja hem vist una manifestació en el cartell mencionat abans.

El més impressionant de tot és l'agrest visió del Benicadell amb el seu regall que el pas milionari dels anys ha anat llaurant entre els cingles verticals de la seua cresteria calcària. I als seus peus i coronat per l'ermita marinera, Beniarrés, on l'embassament dóna un aire lacustre a aquestos paratges.

Beniarrés apareix com un poble allargassat des de la part alta -poblada de xiprers que escorten eixa ermita blanca que sembla vigilar la localitat- fins el pla on antigament s'hi trobava l'estació del ferrocarril i, actualment, un descafeïnat edifici, d'eixos fets en sèrie, alberga el col.legi Perputxent que substitueix les antigues escoles construïdes en els anys vint i on moltes generacions d'alumnes hem aprés a sumar i restar, a recitar de memòria rius i muntanyes peninsulars, a tindre educació cívica -matèria tant oblidada actualment- i com no, a cantar unes cançons que feien referència a uns ideals i doctrines polítiques que són del passat.

La carretera segueix jogarrina amb el barranc que comença allà dalt i va traçant corbes i pendents, vorejada per uns terrenys abancalats en forma escalonada on els nostres avantpassats, amb molt esforç i dedicació, van plantar d'oliveres i que quan arriba el mes de juny, unes grans taques grogues afloren omplint d'aroma a camamil.la l'ambient dels carrers en el dia del Corpus, la processó del qual està jalonada per diferents altarets ornamentats amb les plantes que el veïnat trau per a l'ocasió i que, amb la barreja de flaire de roses, fan d'aquesta festa la porta oberta a les calors de l'estiu.

La carretera planeja per darrere l'ermita que queda a un nivell més elevat i arriba a la localitat, sense entrar en ella pel punt que es deia “El camí de les Hortes”-hui, carretera de L'Orxa- que era el lloc per on hom accedia a les hortes anomenades de Benillup, antic poblat morisc vora el riu Serpis, i que situades al centre de la Vall de Perputxent, són un espai agrícola molt fèrtil on possiblement conrearen cereals els antics pobladors de la Cova de l'Or, importantíssim jaciment del Neolític en aquesta part de la Mediterrània occidental.

Si accedim a la població per aquesta entrada, el carrer de Sant Josep ens durà a la part alta del poble on, a la dreta, està situada l'ermita, i tot recte, es troba el carrer Ribera, que era el lloc per on gent del poble se n'anava a la comarca de la Ribera on necessitaven molta mà d'obra per al conreu de l'arròs.
Abans d'arribar-hi, creuem el carrer de la Cova Santa, el més llarg de Beniarrés i que està dedicat a la seua patrona. Aquesta “maedeu” prové de la població d'Altura, a l'Alt Palància i va ser declarada patrona del poble allà pel 1748 agraint-li l'haver lliurat la població dels efectes destructius dels terratrèmols ocorreguts en aquella època.

Quan accedim a la part baixa, ens trobem amb l'església de Sant Pere. És una església neogòtica construïda als darrers anys del segle XIX amb l'aportació econòmica de la població en forma d'entrega de blat per a la seva posterior venda i col.laborant també en el transport manual de rajoles des d'un teular existent als afores de la població. Es podria atorgar el títol de Catedral del Comptat, amb permís de les altres poblacions de la comarca.

Beniarrés, com tantes poblacions d'aquestes terres, no alberga monuments antics pel fet que estava habitat totalment per moriscos amb escassos recursos econòmics i que al 1609 van ser expulsats tots cap a terres del nord d'Àfrica, sent repoblat en els següents anys per gent vinguda d'altres comarques veïnes: La Marina, L'Alcoià, La Vall d'Albaida i, fins i tot, l'Alacantí.

A menys de tres quilòmetres, s'hi troba l'embassament que pren el nom del poble. Aquesta presa fou començada als anys quaranta i va ser acabada a les darreries dels seixanta. Les aigües que s'hi arrepleguen estan destinades als regadius de la comarca de La Safor (Horta de Gandia).

A l'eixida del poble en direcció als peus del Benicadell, s'hi troba un indret anomenant el Barranc del Port, paratge poblat d'arbres que ofereixen una agradable ombra els dies càlids de l'estiu i on es venera una imatge de la patrona en una coveta habilitada per a tal efecte i on uns manantials ens ofereixen unes aigües que sempre han tingut fama de bones i que, no fa massa anys, eren conduïdes fins al poble, podent-se beure en una font, anomenada popularment, la Font del Gaiato. Uns amants de malifetes la van destruir. Afortunadament, ha estat refeta, però ja sense aquelles aigües.

I així abandonem Beniarrés en direcció a Gaianes, a tres quilòmetres, que es la població més pròxima i des d'on podem tenir una visió de Beniarrés com un dibuix de carrers que baixen de l'ermita i van a parar a la carretera per on hem vingut i des d'on podem contemplar el diàleg que semblen tenir els dos temples del poble: la blanca ermita situada al més amunt i l'església neogòtica al més avall.