diumenge, 30 de novembre de 2008

Rectifiquem?

Sembla ser que el conseller Font de Mora està decidit a instaurar l'educació plurilingüe. Em pareix molt bé; és més, abans hauria d'estar feta. Si porta endavant aquesta iniciativa, jo seré el primer en alegrar-me'n.
Aquesta idea ja la vam posar en pràctica molts centres escolars ja fa molts anys d'una manera quasi clandestina, al marge de l'oficialitat, cosa que feia mirar les autoritats cap un altre costat, encara que hi havia inspectors que no estaven per la tasca.
En una altra ocasió, vaig comentar que la introducció de l'anglés s'hauria de fer des dels primers anys de l'escolarització o abans i aplicant la immersió lingüística. Hem de tenir en compte que el cervell a eixes edats és capaç d'assolir tots els codis lingüístics que li presentem sense força dificultats. Així, les tres llengües serien apreses amb total naturalitat sense que se n'adonaren que estan aprenent tres idiomes. Ells van identificant coses amb diferents maneres de dir-les. A un xiquet no anem dient-li a cada moment el nom de les coses, sinó que és ell el que ho adquirix escoltant els majors dir, per exemple, la paraula taula, o a altres persones o en la TV dir mesa. De manera natural, va adquirint vocabulari i estructures de les diferents llengües. Que bé farien les televisions si presentaren els dibuixos animats en versió original; ens sorprendríem de veure com els xiquets serien capaços d'entendre tot el que diuen en altres idiomes.
Aquesta, doncs, és la forma d'actuar perquè els alumnes aprenguen una altra llengua. Aquella altra que volen a base d'estacar el clau per la cabota, no serveix; simplement és una bogeria, una manera d'entrebancar una altra matèria en la que les posicions polítiques s'atrinxeren en contra.
Ja vegem com la comunitat educativa n'està en contra i clama perquè el trellat s'instaure d'una vegada. De savis és rectificar, però com que no és qüestió de saviesa sinó de política, no sé com acabarà.

divendres, 28 de novembre de 2008

Conectat al món




Vaig començar aquest blog per una necessitat momentània, en concret per poder fer un comentari a un escrit al que sense estar enregistrat com a blogger no hi podia accedir. La cosa va anar atraient-me i la curiositat em va fer llançar de cop a aquest món de la internàutica. No tenia ni idea de com anar configurant el blog, però quan ets en aquest procés vas provant i assajant i, a base d'encertar i errar, aconsegueixes els objectius. I una vegada entres en ell, et preguntes que fas tu amb una eina que t'obri al món.
La primera cosa que et ve al cap és aprofitar-te'n i expressar tot allò que vols manifestar o opinar i que mai no excedeix de l'àmbit d'una conversa entre amics i si, per una d'aquelles, se t'ocorre escriure a l'apartat de Cartes al Director de qualsevol periòdic, el més probable és que no es publique el teu escrit.
Després, penses que pot ser bo per a la salut mental, doncs totes eixes eixides de to que tenen alguns personatges públics i que t'agradaria contradir-los i no pots i t'ho has de quedar tot dins amb el perill d'un atac de bogeria, descobreixes que tens una vàlvula de fuita per donar eixida a aquestes tensions emmagatzemades que et provoquen indignació i malestar.
Una vegada has escrit alguna cosa, se't queda una sensació de relax que veus que ha pagat la pena. Fins i tot, penses que t'has quedat curt, però per no caure en l'insult i en l'ofensa, prefereixes deixar-ho com està.
En els primers moments d'escriure, la impressió és que ho fas per a tu. I no és així, doncs veus que tens visites que vénen de molts llocs i que lligen el que escrius, encara que la majoria de manera anònima.
Ara que he descobert aquest món, veig que no et deixa indiferent i que no pots deixar-ho estar. Tan de bo també em servisca per fer amistats arreu del món.

Perletes en Canal 9


Un dels objectius de Canal 9 és el de fomentar i protegir el valencià, si no n'estic mal informat. Amb aquestes o amb altres paraules ha de figurar en els estatuts de RTVV. I bé, no podem dir que no hi han programes en valencià. Si que els hi ha; quasi tots ho són.
Però, no és aquest el motiu de l'escrit. El que m'impulsa a escriure sobre el tema no és altra cosa que l'ús tan dolent que se'n fa per part de cert tipus de periodistes, corresponsals i directors de programes que no vetlen per la correcció lingüística.
Podriem escriure tot un llibre de desgavells lingüístics que s'hi emeten, però com no els tinc anotats, sols en citaré uns quants que tinc memoritzats perquè són recents o molt freqüents.
Comencem per la fonètica dels locutors que presenten noticiaris o entrevistes en directe. No us heu adonat de què la majoria d'ells han de ser castellanoparlants o, si són valencianoparlants, sols ho seran esporàdicament per haver abandonat ja la llengua nativa fa molts anys?
Així, a l'hora de pronunciar les vocals, totes són tancades i amb cinc fonemes en tenen prou. No els en fan falta més.
I que dir del fonema de la doble l (ll)? En frases com aquesta et quedes dubtant que és el que han volgut dir:
És un bon lloc.
És un lloc?, és un joc?, és un xoc?
Ens quedarem pensant en el context per esbrinar-ho.
Els pronoms adverbials en, hi, ni els coneixen. Ja sé que ací el pronom hi quasi l'hem perdut. Tan sols ens queda quan utilitzem hi ha i no n'hi ha.
En quant al lèxic, les últimes que he escoltat al respecte:
D.Cipriano en L'Alqueria Blanca diu que "ha manat una carta", quan hauria d'haver dit que "ha enviat una carta".
En esports, Ferran Pina i algun altre diuen: "es cau del tercer lloc" quan tots saben que les coses i les persones no "es cauen", sinó que "cauen". No els sona a traducció directa del castellà si col.loquem el reflexiu se?
I, finalment, l'última que he llegit en un rètol sobre una notícia que deia que volien endur-se arena de la platja de Sagunt: Volen llevar-se arena de la platja de Sagunt.
Tot açò són unes poquetes perletes que el nostre Canal 9 utilitza per promocionar la llengua.

dijous, 27 de novembre de 2008

Camps dixit

Aquesta vesprada he escoltat (no recorde si en castellà o en valencià, i ho pose en dubte per allò de què la "cabra tira al monte"i aquesta gent tira al castellà) i vist en Canal 9 el meu president de la Generalitat dir el següent: "Perquè els socialistes no volen que els xiquets aprenguen anglés?" I jo, com qualsevol que tinga un poc de seny, em pregunte: Es pot tindre més cara per fer demagògia? Es pot fer amb tanta facilitat d'una mentida una veritat? Doncs, pel que es veu i escolta, sí. Aquestos polítics del PP saben muntar-se-la de tal forma que enganyen el més pintat; saben falsejar i molta gent s'ho creu; saben mentir i ho fan; saben ocultar el que no els convé, i són mestres en això.

I tot açò, perquè ho ha dit Camps? Tots ho sabem: per defensar l'EpC en anglés. Com si per anar en contra d'aquesta surrealista idea s'estigués en contra de l'aprenentatge en anglés. L'anglés, ben aprés, D.Francisco, és el que es comença a aprendre des de ben menut i quan més aviat, millor. No ens vulga fer creure que un burro vola (encara que la ciència avança que és una barbaritat i es pot veure quasi de tot)

Una altra idea que ha amollat el Molt Honorable és la de què ells (els del PP) no són com altres, que no volen ser espanyols. A eixos altres hauria de preguntar-los si no volen ser espanyols o si no volen ser el tipus d'espanyols que ells volen que siguen. Jo em considere espanyol, però un espanyol diferent a l'espanyol ortodox que creu allò de "la unidad de destino en lo universal". Recorden el titol d'aquell llibre "Historia de los heterodoxos españoles"? Per algun motiu estaria escrit. I és que la Història d'Espanya està plena d'heterodoxes que no han volgut seguir allò que ha estat imposat des de l'oficialitat i que ha causat rebel.lia en moltes persones i nacionalitats.

Aquesta Ibèria, Hispània o Espanya, que diferent seria si s'hagués respectat a cadascú en la seua forma de ser, de pensar, i de viure.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Fred, pluja i neu


ENTRE RÒTOVA I CASTELLONET (Nevada de febrer de 1983)


Per distraure'ns un poc de tota la problemàtica econòmica mundial i nacional, l'oratge ens dóna avuí un tema de conversació, un tema que és recurrent sempre que dues persones es troben a l'ascensor i volen trencar el gel. Però avuí, no és tan sols recurrent, avuí és obligat parlar-ne, perquè les temperatures, unides a la pluja i a la neu, fan d'aquesta matèria tema obligat. En un territori com aquest, de clima mediterrani i en novembre, que estiga plovent tot el dia, a 10º de màxima i nevant tan sols a 11 quilòmetres, és una notícia important, si considerem notícia tot allò que està fora de la normalitat i en la pràctica sempre diem que quan no hi ha notícies és que tot transcorre bé o de manera normal.
Si veus les notícies d'àmbit nacional, contemples uns panorames que et deixen esgarrifat sense eixir de casa: neu abundant, ports de muntanya tancats, despreniments de terres, mar embravida... Ací, en la televisió autonòmica, en el "nostre" Canal 9, sents els reporters desplaçats per tota la geografia narrant tot el que passa i, si no fos perquè veus les imatges, creuries que tot està incomunicat. "Gran nevada a Bocairent", "Enormes flocs de neu cauen sobre Alcoi"... i així, podíem enumerar diferents titulars, però quan veus les imatges, apenes una enfarinadeta d'un o dos centímetres. Que tremendistes són en eixa TVV! I tot ho fan igual. Quan de política parlen, més val no escoltar-los, i... Un altre dia escriurem sobre Canal 9, perquè ara no és el tema.
Com deia abans, aquest fred i neu son noticiables, i més, tenint en compte que encara no es hivern. Ací, les nevades solen produir-se, quan es produeixen, entre gener i febrer. En concret, a la ciutat de Gandia, l'última nevada data del mes de febrer de 1983. Aquella si que va estar una nevada important per aquestes latituds. Recorde que era pel migdia d'un dissabte i a l'endemà, com era diumenge, tothom, desafiant l'estat de les carreteres, va eixir per gaudir de tan desitjat element. Des d'aleshores, sols hem vist la neu al més amunt de la Safor o del Montdúver.
Un poc més endins, a les comarques del Comptat, de la Vall d'Albaida i de la Marina Alta, sí que neva un poc més a sovint. Muntanyes com el Benicadell, Mariola, la Serrella, i alguna que altra més a prop de la costa, quasi tots els hiverns, acostumen a rebre alguna que altra nevadeta.
Aquest oratge, com no és gens comú per aquestes dates, ens ajuda a trencar un poc la monotonia i fer un parèntesi a la quotidianitat, que de vegades és monòtona i ens avorrix, encara que no siguen temps propicis per a no estar preocupats pels problemes que ens envolten.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Confrontació

En aquesta Espanya en què vivim, sembla que mai no podem estar tranquils quan es pren alguna decisió que afecte l'esperit d'eixa “nació” que molts encara tenen com a “reservaespiritualdeoccidente”. Escric açò a propòsit de l'assumpte eixe de la sentència judicial que mana retirar el crucifix d'un col.legi públic a Valladolid.
Sobre aquest tema pot haver-hi moltes opinions, cadascú que pense el que vullga, però retirar una imatge d'aquestes d'un col.legi estatal, quan l'estat es defineix com aconfessional, no té més importància; és més, crec que és una bona sentència, encara que no deuria ser decisió dels jutges sinò del govern que en la seua tasca de governar deuria aplicar el que diu la Constitució i llevar tots el símbols religiosos –de totes les religions- de tots aquells llocs que depenguen d'ell. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.
Els creients no deuen basar la seua creença en uns símbols, sinó en l'esperit d'allò que creuen. Que més em dóna a mi una imatge més que menys. Al cap i a la fi, basar la religió en l'exposició d'imatges seria, més bé, alguna cosa com paganisme. La religió es viu en l'interior i en la relació de respecte als altres, no en el fet que un crucifix presidisca un aula o la taula de juraments dels càrrecs oficials.
El que em sembla poc cristià és la reacció colèrica dels grans aiatolàs del catolicisme oficial. Parlen de confrontació, de cristofòbia, de rancors. Quin llenguatge! Estic convençut que si Jesús de Natzaret tornara al món, els aplicaria les mateixes paraules i les mateixes actuacions que va usar contra els fariseus. Aquell personatge, ple de senzillesa, humilitat, pobresa, que perdonava a tothom i que no barrejava les coses politiques amb les espirituals, es veu ara representat -això diuen ells- per aquesta classe de persones que es consideren per damunt del demés i que diuen com hem d'actuar i com hem de viure, sempre situats en possessió de la veritat absoluta.
...I arribat ací, pense que no continue més perquè no vull penedir-me del que poguera dir

diumenge, 23 de novembre de 2008

L'Hort de Palau d'Oliva

No fa massa dies, vaig llegir un article d’opinió sobre el CP Hort de Palau d’Oliva escrit per una ex-alumna i en el qual anava fent memòria amb nostàlgia i estima de la seua estada en aquest centre.

Recorde L'Hort de Palau com ma casa. Recorde com, a principis dels vuitanta, ens alçaren un edifici nou en substitució de l'anterior: un edifici "d'abans de la guerra" fet de grossos murs i grans finestrals, però molt deteriorat pel pas del temps (quina llàstima que no es restaurara!)

Varem estrenar el nou edifici amb molta il.lusió i ganes de formar alumnes crítics i amants de tot allò que és nostre: llengua, cultura, tradició, costums...d'aquest País tan maltractat per propis i estranys. Ben aviat, el centre es va transformar en espill on es miraren tots els altres centres de la localitat. Introduírem el valencià com a llengua d'ensenyament, perquè era la llengua de quasi el 100% de l'alumnat, participàrem en tots el moviments pel valencià que sorgiren, iniciàrem la informàtica en el centre, encetàrem l'aprentatge de l'anglés, primer com a assignatura i després com a immersió lingüística a partir dels 3 anys. Tot açò, en una època de carències econòmiques, però amb abundància d'il.lusions. Tot ens era afavoridor: ganes de treballar, pares i mares col.laboradors, alumnat responsable i treballador. En fi, una època i unes circumstàncies que pot ser siguen difícils de repetir.

Ara, des de l'absència en aquest centre, m'assabente per la premsa que aquest edifici va a deixar d'albergar eixes veus infantils que ompliren aquest barri tan íntim d'Oliva per anar-se'n a una zona més diàfana, més oberta i amb millors possibilitats físiques . Desitge que l'esperit de l'antic Hort de Palau, si encara hi sobreviu, continue en el nou barri.

Des d’ací, vull agrair a Rosa Malonda, que eixe és el nom de l’alumna, el que encara se’n recorde amb afecte de tots nosaltres. Fets com aquestos fan que u tinga encara la satisfacció d’haver treballat en aquesta professió que passa per una època molt dolenta i de poca motivació per als que l’exerceixen.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Xàtiva

Avuí, he estat a Xàtiva amb uns amics. No la coneixia i, la veritat, és que m'ha causat una grata impressió. Havía escoltat i llegit sobre aquesta ciutat, però no tenia l'experiència d'haver xafat els seus carrers i contemplat els seus edificis. El meu coneixement de Xàtiva era, únicament, el que es pot tenir quan passes en cotxe; es a dir, res de res.
El dia ha transcorregut molt relaxat i amb un oratge excel.lent que convidava a passejar pels carrers sense les molèsties de la pluja o del vent. D'aquesta manera, et podies recrear contemplant sense presses tot el que et venia a la vista. La Col.legiata o Seu, impressiona per la seva monumentalitat i els restaurats jardins del Palasiet per la seva tranquil.litat i pau, ambientats per una suau música clàssica de fons. Aquestos jardins, però, donen una dolenta imatge quan llegeixes els escrits explicatius que hi ha al seu interior: estan plens de faltes d'ortografia (quina llàstima que el Sr.Rus no se n'haja adonat).
Et queda sempre el pensament de com seria avuí en dia Xàtiva si la primera divisió provincial que es va fer a Espanya a mitjans del s.XIX i que la va deixar com a capital d'una de les quatre províncies valencianes en què va estar dividit el territori, no hagués estat modificada posteriorment i que li va llevar aquesta categoria de capital i, conseqüentment, la va deixar sense província. Ací degué començar el declivi d'aquesta ciutat, perquè fins aleshores havia estat cap d'una de les governacions del territori valencià.
Però, bé, deixem el passat i centrem-nos en el present. Es d'agrair que les autoritats hagen tingut la delicadesa de conservar i respectar tots aquell edificis públics i privats que tenen molta història en els seus murs. Així, el passejar pels seus carrers et dóna una immensa satisfacció que et fa reviure el passat gloriós d'aquestes terres. El carrer Moncada, el carrer de les Botigues, la visita al Borbó “cap per avall”, i tantes altres coses.
Quina diferencia amb les ciutats costeres, Gandia per exemple, on no queda quasi res d'èpoques passades. Tremole de pensar en la sort que hauria tingut el Palau Ducal si no haguera estat regit pels jesuïtes. Tal vegada no existira ja per haver tingut la mateixa destinació de tot allò “vell” i “antic” que ací hi havia i que per un falç concepte de modernisme ha anat enderrocant-se per alçar en el seu lloc edificis alts i moderns que “donen categoria a la ciutat”. Categoria a la ciutat o burrera als seus governants? Cadascú que ho interprete com vullga.
I no continue més, perquè no vull dir disbarats, que l'assumpte és propici per a això i més.

divendres, 21 de novembre de 2008

Volar


L'home (nom genèric, açò de dir home/dona no m´ha agradat mai, és complicar el llenguatge) està dissenyat per tocar terra i tot el que siga enlairar els peus suposa una dosi de desassossec que va en proporció a l'altura alcançada, no sé si és exactament així o no, però no importa. Hi ha persones a les que els entra un pànic desmesurat i altres van per l'aire com si res passara. Crec que entre aquestos dos extrems podem incloure'ns la majoria dels humans.
Confesse que he patit alguna vegada eixa sensació estranya, incòmoda i poc raonable de no poder estirar el peu i tocar terra ferma. Si et pares a pensar a quina altura està el teu seient, t'entra un calfred que et recorre tot el cos com si una rastrera de formigues anara baixant-te del cap a la panxa.
Quan vas arribant al teu destí, va entrant-te una dolçoreta que s'incrementa quan disminueix l'altura, però si aquesta baixada va fent-se entre núvols i muntanyes nevades, la cosa no està tan clara. Els pitjors pensaments et venen al cap i no vols ni pensar que passaria si la punta de l'ala tocara alguna roca.
Una vegada sents el soroll del tren d'aterratge, traus tota eixa tensió acumulada que desapareix per complet quan l'avió circula com un cotxe a velocitat controlable.

dijous, 20 de novembre de 2008

A la moda


El que som éssers alienats, no cal fer massa esforç en demostrar-ho; tan sols hem de fixar-nos en les modes i amb el gran interés que tots tenim en seguir-les. La gent anem bojos per anar a l'última; fashion és la parauleta que els més in li donen a tot allò que indique que anem a la moda.

No tenim gaire personalitat a l'hora de ser nosaltres mateixos. Ens deixem portar pels dictats de tots aquells que es dediquen a dir-nos que és el que anem a dur o que és el que hem de guardar als calaixos perquè no ens titllen d'antics. Moltes vegades, hem de fotre'ns i vestir quelcom que no ens agrada perquè allò que voldríem, ja no es porta.

No fa massa, es va prohibir en alguna ciutat els homes-anunci per considerar-ho ofensiu a la dignitat humana. Però és més denigrant aquest fet, que a la fi i al cap, és per poder subsistir que no pas altres que són ben vistos perquè segueixen la moda? De vegades, portem el dibuixet de torn enganxat al davant, altres vegades al collet i, el súmmum de tot, al cul, com alguns equips de futbol.

I que dir d'aquelles samarretes que duen frases sanceres en altres idiomes? Crec que els que les porten no entendran el seu significat, perquè si no, no s'entén com s'atreveixen a posar-se tals destrellats. Frases com “Sóc idiota”, en anglés, en xinés o en alguna altra llengua, és molt possible que te les pugues trobar escrites amb grans lletres, perquè tothom les puga veure, en l'esquena o en el pit d'algun que les trobe “super fashion”.

Ai! Quin desgavell de criteris, quina poca personalitat. Els grans dissenyadors de la moda es burlen tot el que volen de la massa aborregada que som. Vos imagineu una reunió d'aquests alts prebosts de la moda posats d'acord per fer-nos passar a tots com a autèntics imbècils? Que divertit s'ho passarien. I nosaltres, bafaners, pagats, orgullosos, contents i realitzats d'anar a la moda fins l'últim detall.

A les persones, com de bell antuvi, ens agrada disfressar-nos, tatuar-nos, pintar-nos i fer el que siga per dir que estem “al dia”. Estarem al dia, en la moda, però a la nit, en l’ús de la intel.ligència.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Nadal i altres Festes d'importar

Aquest matí, anant pel Passeig de les Germanies de Gandia, se m'acosta un estranger que, per la seua aparença, semblava magrebí, i em pregunta:
-Por favor, ¿qué son esas luces que están puestas ahí arriba entre los árboles?
Immediatament li conteste:
-Son luces para iluminar la Navidad.
El magrebí, extranyat, afegeix:
-¡Pero, si todavía queda mucho!
Efectivament, encara queda molt perquè Nadal estiga entre nosaltres, però vivim en un món on els interessos comercials ens dicten el que hem de fer, dictadura comercial diria jo a açò. Els nostres costums es regeixen pels interessos comercials de les grans cadenes: que si “Ya es Primavera en ...”,que si“ Ven a la Semana Fantástica...”, que si “Dias de Oro en...”
Antigament, no fa massa, encara tot es celebrava al seu temps: Nadal era quan tocava i la primavera començava a finals de març. Ara no, ara ens fan creure que Nadal comença en novembre i la primavera ho fa en febrer. I tots, dòcils als cants encisadors del gran comerç, anem desesperats comprant coses i més coses per regalar a tothom o per menjar sense fam queviures extremadament cars, que passades les festes, tornen al preu del que no haurien d'haver pujat mai. Quin aborregament tenim al comprar per “decret”!.
El món és com una aldea on els costums s'unifiquen. El poderós dicta i els subalterns obeïxen a ulls clucs.
Quanta festa ens imposen des de fora sense que ningú alce la veu i diga que ja n'hi ha prou! Halloween, San Valentí i a aquest pas, ens clavaran també el dia d'Acció de Gràcies o el dia de Búffalo Bill si es presenta. Temps al temps si la Xina no s'avança i ens clava l'Any del Porc o de la Serp.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Memòries des del Benicadell


El dia era asolellat i lluminós. De tant en tant, algunes boirines passejaven pel cel. Haviem arribat al més alt del Benicadell. Des d’allí, mirant cap al nord, es contemplaven les comarques del sud de Valènciai; més a la dreta, la mar Mediterrània, mar tan carregada d´història i de civilizacions. Cap al sud, les muntanyes servien de barrera per no veure més enllà: la Serrella, Aitana, el Menejador... I davall, als meus peus, apareixia Beniarrés, el poble on vaig obrir els ulls al món i vaig tindre les primeres sensacions. Allí estava com sempre, estés des de l’ermita fins a l’estació i des del teular fins el cementeri, envoltat de camps d’oliveres i de barrancs excavats per les aigües que es precipiten des d’ací dalt. Em vaig quedar contemplant-lo i, abstraient-me del present, els meus records esdevenien en blanc i negre transportant-me a la meua infantesa allà pels anys cinquanta quan recorria tot aquest escenari com qualsevol xiquet del poble.

Els records s'amuntegaven i calia posar-los en ordre per no entrebancar-me. Tants i tants moments viscuts en aquests indrets feien, cada cop més, aflorar les meues vivències, vivències que recorde amb més o menys exactitut perquè el pas del temps va esborrant alguns detalls i , d’alguna manera, desfigurant-los .

Han passat molts anys que ja no hi tornaran. Aquelles vivències ahí queden permanents en el pas del temps i mai no podran ser esborrades. Són records que algun d’ells pot ser estiga distorsionat per la llunyania, però així romanen en la meua ment i em traslladen a aquell temps de la infància tan ple de carències i penúries, i alhora tan càlid i ple d’innocència amb flaires de camamilla i d’espígol, de romer i de timó, de raïm i d’olives madures.

La realitat em torna al present allà al més alt del Benicadell, la muntanya tan volguda pels beniarresins i per mi, que allà on vaig i observe l’horitzó, procure esbrinar la seua silueta tan característica, una silueta inversa si es mira des del nord o si es mira des del sud, però que de seguida la identifiques perquè és com una paret sense res davant ni res darrere. Com una torre de guaita va estar utilitzada pel Cid aquesta “Penya Cadiella”.

Beniarrés és ara un poble modernitzat i amb aspecte net que causa una bona impressió a tot aquell qui el visita. És el meu poble perquè u és d'on ha nascut o d'on té consciència d'haver-hi passat els primers moments de la seua vida. No es pot viure sense reconéixer els origes, perquè aleshores es perd la identitat i ens veiem condemnats a tenir el sentiment de no pertànyer a cap poble. Si açó es té clar, mai rebutjarem allò que és nostre i mai deixarem de tenir consciència del que és nostre i ho reivindicarem, i no tindrem por ni vergonya de reconéixer el nostre orige i mai més ens amagarem darrere unes falces identitats.

divendres, 14 de novembre de 2008

Nuvolades sobre el Comptat



Vista des de lluny, la silueta de Beniarrés semblava anava a ser engolida per aquesta immensa massa nuvolosa que, apareixent per la serra Mariola, avançava lentament cobrint la major par del Comptat.

dijous, 13 de novembre de 2008

Ciutat i muntanya





Viure en una ciutat mitjana té avantatges com aquest: la natura està molt prop i pots gaudir-ne sense llargs desplaçaments. En aquest cas, Gandia presenta al final del Passeig de les Germanies aquesta vista de les muntanyes properes.





Internet

Coses tan habituals avuí en dia com internet eren, tan sols fa uns pocs anys, coses de ciència ficció que véiem en les pel.lícules de Hollywood. Ens comunicàvem per telèfon, per correu postal i, com a forma molt avançada, per fax. Que lluny queda tot allò i alhora que prop. Les generacions joves no poden entendre sense dificultat que no existira internet a l'abast de tothom com ara. Als que tenim un bon grapat d'anys, aquestes noves tecnologies ens porten de cap; tant és així que la majoria desisteix de posar-se al dia i viu al marge de la tecnologia digital.

Jo he trobat en internet un camp obert al món i a la recerca de tot allò que vull conéixer. Compartisc fotos amb amics i familiars, utilitze els emails per comunicar-me amb gent i institucions, trobe persones de les quals feia molts anys que havia perdut la pista. En fi, és una eina tan útil, que ja no sabria viure sense ella.

Tots sabem que esta nova tecnologia, com tot, pot usar-se per a bé o per a mal. Cadascú farà ús d'ella segons la seua ètica personal, però ningú no negarà que, afortunadament, impera el bon criteri i l'ús que se'n fa és, en la seua majoria, apropiat.

Sens dubte, internet serà en el futur un d'eixos fets que serveixen perquè els historiadors separen les diferents èpoques en què divideixen la Història. Es diu que la Història comença quan apareix l'escriptura, però, com anomenaran l'època digital?

Estem, per posar un  exemple, com al segle XVI en què alguns vivien com en el medievo i altres eren persones renaixentistes. Actualment, podríem qualificar la gent com "digital" i "analògica" segons facen ús o no d'internet. I tot just estem en els inicis. Si en 15 o 20 anys, aquesta tecnologia ha avançat tant, que no farà en altre període igual de temps? Aplicant la frase popular, "feredat em fa de pensar-ho".

Educació per a la Ciutadania

La BBC ha vingut per tal d'observar in situ la EpC en anglés. Les nostres autoritats autonòmiques estaran satisfetes per haver captat l'atenció de tan important medi de comunicació britànic. A mi em sembla que tot açò d'impartir l'assignatura de Ciutadania en una llengua diferent al castellà o al valencià és una cabuderia del conseller que ratlla en la paranoia. Si, com diuen ells, es tracta que l'alumnat aprenga l'anglés, no seria més convenient i molt més efectiu que s'introduïra de manera oficial i general la immersió lingüística en la etapa d'Infantil, és a dir, als 3 anys, quan es comença l'escolarització? Jo pense que sí, i ells, també, però eixa oposició salvatge i irracional cap al govern central els fa adoptar mesures que dificulten la impartició d'eixa matèria en condicions normals.

El nivell d'anglés amb que l'alumnat de Primària accedix a l'ESO és altament deficitari. Tan sols uns coneixements molt elementals que no van molt més enllà del "Hello, how are you?" són els que hi porten. I amb aquest bagatge poca cosa es pot fer. Siguem realistes i pensem per un moment com van a ser capaços d'entendre conceptes no tangibles si, inclús, en la llengua nativa, tenen la seua dificultat.

No valen protestes, no valen raonaments, no val el sentit comú. El més important de tot és l'oposició frontal per veure si es trau algun rèdit polític. I, mentrestant, l'alumnat perjudicat en la seua formació com a persones.

Vegent tot açò, el Sr.Font de Mora i el seu president el Sr.Camps, donen la impressió que esperen que el govern de S.M. The Queen els alce un monument en Trafalgar Square per l'aportació que fan a l'expansió i coneixement del British English