dissabte, 6 de desembre de 2008

En el dia de la Constitució

Avuí -qui ho diria- fa 30 anys que es va aprovar la Constitució per la que es regeix aquest país. Una Constitució que ens ha servit de marc per a què les lleis s'adaptaren a les necessitats democràtiques que teníem els espanyols d'aquella època.
Corria la segona meitat dels 70, quan després de la mort d'aquell Cap d'Estat, aflorava tota la repressió política acumulada durant quasi 37 anys de dictadura franquista. Eren les generacions joves, les nascudes després de la guerra civil, les que estaven al capdavant de tot aquest moviment democràtic que necessitava i demanava una nova forma de convivència que aglutinara els dos bàndols que havien estat enfrontats durant la contesa fratricida. I es va redactar aquesta Carta Magna renunciant cadascuna de les parts a algunes de les exigències que s'hi volien proposar.
S'hi va renunciar a moltes propostes que avuí demanen solució i que van allargant-se, però que arribarà el dia en què s'haurà d'abordar d'una menera seriosa. Són temes que no es van resoldre en el seu moment, com els que es refereixen a la monarquia i a l'estat de les autonomies.
En quant a la monarquia, tot ha anat bé, perquè hi ha hagut molta implicació per part d'aquesta institució en la democratització del país. Però, una vegada tot va encarrilat en aquesta forma de govern, caldria encetar un debat seriós i constructiu per tal de veure si volem que continue aquesta institució o pel contrari, es creu que una altra manera de presidir l'estat seria més positiva o convenient.
Pel que fa a les autonomies, es va voler igualar totes les regions d'Espanya en aquest sistema. El ben cert és que no en tots els casos es demanava eixa manera de govern. Realment era una exigència d'aquelles comunitats històriques que al llarg de la història havien tingut aquesta necessitat. No eren sols les que havien encetat un estatut d'autonomia durant la República; n'hi havien d'altres, com el País Valencià, que no va arribar a temps i es va quedar a les portes. Bàsicament, les exigències autonòmiques corresponien a aquells territoris que havien estat absorbits per les lleis castellanes en el segle XVIII i que ara encara tenim llengua pròpia.
Però es va redactar en el sentit d'atorgar un estatut d'autonomia a tots; això sí, per dues vies diferents. En aquest País Valencià, tan castigat sempre, la dreta d'aleshores -UCD- va voler endarrerir el procés i no ens col.locà en el grup de regions que sí que van tindre un estatut d'autonomia ràpid.
La dreta, sempre la dreta, la que ara diu que encarna les més pures essències del valencianisme i no para d'ofrenar "noves glòries a Espanya", però, això si, sense exigir res a canvi, totalment genuflexa als interessos "nacionals", tot i que ara presumeixen de rebel.lar-se contra el poder de l'estat central, com uns "independentistes" al més pur estil "carotista". Ja no se'n recorden quan manava Aznar? En què ens afavoria aquell govern? Van solucionar el problema de l'aigua? Van portar l'alta velocitat? Van omplir els carrers de forces de seguretat? Res de res; però callaven, no fos que des de Madrid els titlaren d'independentistes. No, això si que no. "Antes muerto que independestista" Faltaria més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada