dimecres, 31 de desembre de 2008

Feliç Any Nou

Ja ha pasat Nadal i tan sols resten unes hores per entrar en el 2009. Feliç Any Nou a tothom i que els negres presagis que ens auguren no arriben a acomplir-se, ans bé, queden simplement en això, en auguris i pronòstics. Desitgem que, igual que aquesta crisi ha deixat els economistes en fora de joc, també els hi deixe amb les previsions que ens fan sobre la solució.

De bell nou, em plante davant del blog i em pose a escriure quelcom. Ja en tenia ganes, doncs he estat aquestos dies fora de casa i no podia entrar a la xàrcia. Ja vegeu, ens fem dependents de la internàutica (Existeix aquest mot? No ho sé, però li va) Els que habitualment usem aquest medi, com sou tots vosaltres, no podem viure sense utilitzar-lo. Els que no ho fan, no saben el que es perden. Però, com diu el refrany castellà: “Ojos que no ven, corazón que no siente”.

Efectivament, des que navegue per internet, he conegut (això sí, virtualment) persones que mai hauria estat possible intercanviar res amb elles. Persones properes en la distància i persones allunyades geogràficament en altres continents. Res com viure en una aldea global com es sol dir en aquest cas. Realment és reconfortant que allò que fas ho pugues compartir amb altres i, viceversa, pugues gaudir d'allò que els altres ofereixen i mostren.

Aquesta eina et permet intercanviar opinions i mostrar la teua comunió d'idees amb altres que les plasmen en diferents suports que internet ofereix o mostren fotografies de temàtiques que tu comparteixes i que els fas comentaris o que te'n fan. I es produeix una empatia que mai hagueres sospitat que s'hi poguera donar.

Ara, el que m'ompli totalment és quan et retrobes amb alguna persona que has conegut i que el temps i la distancia han fet que la relació quedara difuminada, però que, com una simple brasa que no s'ha apagat mai i que es manté en el record i avivada pel vendaval de tenir notícies d'ella en aquest món virtual, revifa amb energia i et fa sentir moments de goig i alegria.

Sempre que parle amb la gent del meu entorn que no pertany a aquest món de la informàtica, els faig veure tot allò que estan perdent-se al no tenir curiositat per capficar-se i suprimir fronteres i distàncies. Avuí en dia, no es pot viure d'esquena als avantatges que tenim a l'abast amb aquesta tecnologia.

I ja m'he desfogat una mica de tant dia sense plasmar res al blog. Espere, també, llegir coses noves en tots aquells blogs als que habitualment sol entrar i que sempre hi trobe vessada alguna opinió que compartisc i que em fa veure que no estic tot sol en les meues opinions.

dimecres, 24 de desembre de 2008

BON NADAL




Ha arribat la Nit de Nadal i mai hagués pensat que hauria de felicitar unes persones que no conec, però que les considere com del meu entorn perquè han tingut i tenen la deferència d'entrar al meu blog i llegir les coses que van ocorrint-se-me. Si no fos per vosaltres, aquest blog no hagués durat més d'una setmana.


FELIÇ NIT DE NADAL a tots vosaltres.

dimarts, 23 de desembre de 2008

Repetidors de TV3

Ja tenim de nou el “conflicte” lingüístic servit amb motiu de la clausura dels repetidors de TV3 i la multa que ha de pagar Acció Cultural per ser-ne la propietària. Tot per obra i gràcia del carcam que governa aquest país. Que ridículs que són i quina poca consideració cap a la gent que vol sintonitzar alguna tele que tinga trellat i que siga en la nostra llengua.

Al marge de consideracions tècniques, legals i altres “excuses de mal pagadors” que fan que els tribunals els donen la rao, i ho fan perquè han estat presentades les corresponents denúncies per part d'aquestos botiflers, torquemades i boicotejadors de la llengua, cal preguntar-se el motiu d'aquest constant afany en impedir l'entrada de les ones de TV3. I la resposta la coneguem tots, per la qual cosa no cal explicar-la.

Quan pense en quin país vivim, em fa vergonya. Tropells d'aquest genere i d'altres són propensos a fer-ne els nostres governants. I el més trist de tot és que quan ixes en defensa de la teua llengua, els tan abundants“filòlegs” iconoclastes i pertorbats lingüistes que se les donen de ser portadors dels “valors regionals” prorrompen en crits, alarits, insults i desqualificacions fent-te fora de la terra on has nascut i a la qual estimes d'allò més. Ah! I no ens ho perdem: la majoria de les voltes ho fan en castellà i si utilitzen el valencià, és un valencià bròfec.

Quin pecat hem comés per tindre per governants uns inquisidors que vigilen constantment la puresa “valenciana” i tot aquell que no opine com ells es titlat d'antivalencià i de no sé quantes coses més? Veges tu quin mal ens pot fer la TV3.

De vegades pense si no estaran tramant que l'espai deixat per la televisió catalana siga ocupat per la TV panotxa –amb tots els respectes- de la Regió de Múrcia i així ens arriben les perorates anti-Zapatero amb què sol obsequiar l'amiguet Valcárcel. Acabariem malalts de trasvassament entre Camps i el seu homònim murcià, però aprendriem panotxo i qui sap si es podria utilitzar en l'Educació per a la Ciutadania.

Demanar, per altra banda, la correspondència amb Canal 9 per a Catalunya, és lògic, però quan pense lo barroera que és la “nostra” televisió, preferesc que les ones no isquen de casa per allò de la vergonya aliena. I és que aquesta televisió és inexportable tal com és ara.

Bé, ja he dit el que pense i algú que em puga llegir i siga dels “altres” estarà aplicant-me tot allò que he dit abans. No m'importa i gràcies a la “meua gent” la nostra llengua no ha desaparegut, encara que, tristament, així ho semble, sobre tot si els nostres honorables segueixen amb actuacions com les que ens atorguen amb tanta freqüència.

dilluns, 22 de desembre de 2008

El cap de Sant Antoni

La Felicitat, amb majúscula, pense que no existeix. Tanmateix, els moments de felicitat abunden perquè esdevenen molt fàcilment, sense buscar-los, sense que ens n'adonem. Són com estels que ens envolten i que sovint entropessem amb ells. Són aquells que ens fan exclamar: Que bé que m'ho he passat!

El concepte, però, de felicitat és relatiu i està en funció de la manera de ser de cada persona, dels seus interessos, dels seus objectius en la vida, de la conformitat amb allò que la vida presenta; en fi, depén de molts factors: psicològics, religiosos, ideològics, físics, etc. que fan que cadascú trobe aquests moments en situacions i circumstàncies molt diversos i diferents.

Aquest últim diumenge, vaig ensopegar amb una d'aquestes circumstàncies que et fan gaudir i sentir que els moments de felicitat existeixen, estan ahí i pots trobar-los sense buscar-los; tan sols has de fer el que hages de fer.



El dia es presentava clar, diàfan, radiant en aquell indret tan conegut i visitat per tothom. La mar, amb eixe color blau que sols el veus a la Mediterrània, estava tranquil.la, sense ones produïdes pel vent que ací és tan habitual i que avuí no hi era. Petits vaixells esportius i de pesca lliscaven per la superfície marina que més bé semblava la massa aquàtica d'un immens estany. El poble amb les cases blanques acollint amb els seus braços el moll replé d'embarcacions recreatives. I, al fons, les altes serralades de La Marina que fan que la climatologia d'aquesta zona siga especial.

Tot açò era l'escenari que ens servia de marc per a un matí que no parava d'oferir-nos agradables moments de sorpresa, curiositat i observació del medi natural d'aquesta zona tan castigada pels forts i salobres vents procedents de la mar i que atorguen a la flora unes característiques especials. Tot i això, algunes plantes mostraven unes atapeïdes, acolorides i aromàtiques flos que servien de reclam per les recaptoses abelles que, absents de la nostra presència, anaven xuclant i xuclant el nèctar amb el que elaboren la nutritiva mel.










Així doncs, per viure moments de goig i felicitat no cal anar buscant elements i motius rars, estranys, escassos i difícils d'aconseguir; tan sols hem d'aprofitar els que la vida amb el seu esdevindre ens presenta. Gaudim cada moment perquè no hi ha més felicitat que la que s'hi viu.

Així doncs, per viure moments de goig i felicitat no cal anar buscant elements i motius rars, estranys, escassos i difícils d'aconseguir; tan sols hem d'aprofitar els que la vida amb el seu esdevindre ens presenta.

dissabte, 20 de desembre de 2008

La nostra terra












Passejant aquest matí per les rodalies d'Alfauir, poble de la vall del Vernissa en la comarca de la Safor, he tornat a pensar que aquestos indrets de les Comarques Centrals del País Valencià -i escric en majúscules allò de Comarques Centrals, perquè les considere com una entitat diferenciada de la resta de les províncies d'Alacant i València- són una espècie de paradís on la natura ofereix tot el millor del que és capaç. Veus rius i rierols amb abundància d'aigua, muntanyes poblades de pinedes, camps de tarongers en plena producció, palmeres exhuberants, sol radiant que pinta el cel d'un blau intens. I tot açò et produeix unes ganes immenses de sortir al camp i formar part de la natura.

 
Amb açò, no vull participar en els missatges del "Levante Feliz" perquè aquest concepte que han volgut universalitzar em sembla d'allò més caspós. Aquesta idea que se'n té, han estat creant-la i incrementant-la tots els "personajillos" nascuts i crescuts a partir de l'època de la Renaixença, una renaixença dirigida als jocs florals i altres històries de la burgesia valenciana de l'època i que ara té continuació en la dreta regionalista i sucursalista. El més trist de tot, és que la característica del nostre poble és la de ser massa genuflexes a tots els dictats que ens venen de fora, sobre tot els que venen del sector més espanyolista.Ja ho diu l'himne creat en aquells anys "per ofrenar nove glòries a Espanya" i si ho pensem bé, que ens ofereix Espanya a nosaltres ? No res. I tornant a la matèria pura amb la que he començat l'escrit, tota aquesta natura de què podem gaudir ens ve, a banda de la climatologia, del treball d'una gent que al llarg del temps ha anat configurant-la i no ha escatimat recursos, ingeni i sacrifici.











dimecres, 17 de desembre de 2008

Perquè no podem veure TV3?

Sr. Camps -millor dit, Campos, no siga que la gent pense que aquest cognom tinga un tufet català i emboliquem més l'assumpte- estem a l'era digital i mitjantçant les parabòliques podem veure les teles de mil països i en mil idiomes, perquè no ens deixa poder veure, escoltar i gaudir d'una TV en la nostra llengua? Ja sé que, segons vostés, els catalans ens volen fotre, ja sé que són imperialistes, ja sé que ens volen dominar i apoderar-se de tot el que és nostre, però tot i així, vull sentir-los, vull comprovar que la meua llengua no s'acaba en S.Rafel del Riu i que més enllà són dimonis els qui parlen, però els entenc com la mare que m'ha parit. No veu, Sr.Camps -perdó, Campos- que ens priva de la llibertat que tenim de triar el que volem veure i amb quina llengua escoltar-ho? No siga un nou "Francisco" que ens condemne a privar-nos de la nostra llengua, almenys la meua, la seua no ho sé, però ho supose. Permeta que les ones, encara que pèrfides, de la TV3 arriben als nostres ulls i a les nostres oïdes i tinguem moments de retrobament amb una llengua ben tractada allí, perquè el que és des d’ací, més valdria no escoltar-los. Ja sap, Sr. Camps -ui!, altra volta. Perdone, Sr.Campos- ací utilitzen un llenguatge molt dolent, com si es volguera desprestigiar i, conseqüentment, abandonar per ser massa vulgar i paregut al castellà. Perquè hem d'utilitzar una llengua que quasi com es diferencia del castellà? Abandonem-la i adoptem l'idioma que parlen a quasi tot Espanya i part de l'estranger.
Ja veu, crec que açò últim és el que vostés volen i li agrairia que ho digueren clarament. No vinguen dient-nos que són els defensors del més pur valencianisme utilitzant quatre frases fetes en moments determinats i ben estudiats.
Ja veu, molt honorable president; sols volem gaudir de la TV3, com gaudim amb la BBC o amb Al-Gezzira, per exemple. Però, sobre tot, volem gaudir d'escoltar la nostra llengua. Es un turment escoltar tanta i tanta brofegada lingüística, veure tants titolars de programes en valencià i després resulta que tots parlen en castellà i ja n’estem farts.
On estan aquells pocs periodistes, però que hi eren, que tenien un tractament correctíssim de la llengua? Supose que per no pensar com vostés els han defenestrat o guardat on ningú els puga escoltar.
Ah! I no em vinga amb excuses com les que diuen constantment que Zapatero en té la culpa. No són de rebut.

I per acabar, em fa la impressió, que el País Valencià està esdevenint una finca particular del seu partit que imposa els propis criteris i que tothom els ha de de seguir al peu de la lletra si no desitja ser tractat com un descastat que està fotent els que diuen ser “buenos valencianos

dilluns, 15 de desembre de 2008

El Benicadell

Fa quasi un mes, escrivia en aquest blog un articulet anomenat Memòries des del Benicadell en el qual manifestava els meus sentiments sobre el meu poble -Beniarrés- provocats per la visió del mateix des de l'alt d'aquesta muntanya. Ara vos mostre un xicotet reportatge sobre l'excursió que vaig fer aquell dia i que va ser motiu perquè escriguera sobre eixe tema. Aquesta pujada al Benicadell, amb els meus amics, va estar feta el 2 de desembre del 2007.

video

diumenge, 14 de desembre de 2008

Nadal

Estem a les portes del nadal, una festa que molta gent creu que és cristiana, però, no. El nadal sembla que té els seus origes a Mesopotàmia. És, per tant, una festa pagana que Roma, amb el seu sincretisme, incorpora als seus costums i celebracions. Es realitzaven grans menjades, regals i orgies. Quan el cristianisme esdevé religió oficial de l'imperi, aquesta festa, com tantes altres, es cristianitza i s'adopten les mateixes fórmules de celebració que tenien els romans. Així doncs, cal cristianitzar els personatges protagonistes i la Verge Maria i Jesús substitueixen els personatges pagans.
Tot el repertori costumista d'aquestes festes és imposat a tothom en el sentit d'adoptar formes i fórmules de relació social de vegades embafoses, farragoses i plenes de falsedat. Els menjars copiosos, tingues gana o no, els regals obligats per no fer lleig si no se'n fan, els desitjos de pau, ventura, salut i diners a tot el que es pose per davant, encara que, passat el moment i en altres ocasions, passem pel costat i no li diguem ni bon dia.
Com podem adonar-nos, aquests dies poden resultar poc atractius, almenys a mi em fa l'efecte, per les "obligacions" gastronòmiques i les exigències de l'intercanvi de regals que no saps mai ben bé que és el que li pots reg al familiar o a l'amic de torn.
Una altre costum que fa alguns anys va imposant-se, sobretot, entre companys de treball, és aquell de l'amic invisible. Un "amic invisible" que, a poc a poc, va fent-se visible quan són les companyes les que van indagant, investigant i deduint "qui regala que a qui" i van descobrint-se les procedències dels obsequis. I com que va a descobrir-se l'orige del regal, ocorre això que és propi del ser humà: destacar per sobre dels altres. I, clar, passa el que passa: sempre hi ha algú que se n'ix del preu estipulat per al regal.
Bo, malgrat tot el que hi he escrit i opinat, desitge un Bon Nadal a tots el que em puguen llegir.

divendres, 12 de desembre de 2008

Insults

La que estem muntant amb frases fetes aquestos dies! Que si "mort al borbó", que si "tontos de los cojones", que si "deberían golgarles de algun sitio"... i alguna que altra ja passada. Els que ostenten càrrecs públics deurien moderar un poc el llenguatge, però una vegada dita la frase, tampoc és per flagel·lar-se ni flagel·lar ningú. Són frases fetes i ja està. Maneres de parlar que tots solem emprar en converses privades i que no s'han d'agarrar al peu de la lletra.

Una vegada dit açò, i el que em porta a reflexionar, és la doble moralitat de la que fan gala els partits polítics. Quan algun personatge que ocupe un lloc de responsabilitat diga alguna frase insultant i ofensiva contra els que no pensen com ell, el mateix partit l'hauria de sancionar perquè es suposa moderació en el llenguatge i respecte als oponents. El que no es pot fer és demanar res contra ningú de cap altre partit i disculpar les eixides de to dels membres del propi.

A mi, els borbons em podran o no agradar, però no puc anar dient que moren -supose que serà en el sentit d'abolir la monarquia- això ho ha de decidir el poble democràticament.

El que algunes persones voten PP, a mi en concret no em satisfà perquè no és la meua ideologia, però si ho fan, no vaig a dir que són "tontos de los cojones". Cadascú vota el que creu més convenient, encara que ens agradaria que tothom votara en el sentit nostre.

Si hi ha nacionalistes, serà perquè algú els ha fomentat. No ixen per generació espontània. Hom ha de tenir en compte que un nacionalista es produeix per reacció d'un altre nacionalista d'una altra nacionalitat que oprimeix. Si totes les nacionalitats dominants foren respectuoses amb les nacionalitats minoritàries, molt possiblement no existirien problemes d'aquest caire. Així doncs, si hem de "colgarles de algun sitio" mirem primer si hem de penjar els altres nacionalistes o començar a penjar-nos nosaltres primer perquè també ho som.

Arribats ací, també voldria expressar que el nostre No-Do campsista no informa objectivament, vull dir que sap molt bé ocultar algunes expressions dites pels seus prohoms que han estat altament ofensives per als del partit opositor. I no sols això, han estat molt hàbils en desprestigiar els que les han fetes públiques. Que hem de pensar d'allò dit pel capo C.Fabra i la defensa que en va fer el seu acolitet R.Costa poc menys que satanitzant els ofesos? I de les paraules del cívicament educat Font de Mora contra els "f.p" dels socialistes en una reunió que -això si- era privada?

Meravelles verbals d'aquest tipus n'hi ha moltes. Caldria anar eliminat-les, millor dit, no produint-ne de noves, perquè ja sabem allò dels refranys "a boca cerrada..." o "por la boca..." No cal acabar les frases; tots les coneixem.

dijous, 11 de desembre de 2008

Maltractament

Darrerament, estan proliferant moltes notícies sobre sentències judicials contra pares i mares acusats de maltractament al fills. Aquestos maltractaments, en molts cassos, consisteixen en alguna bufetada o bateculet al pobre infant que el deixen traumatitzat de per vida i com a conseqüència serà una persona amb molts problemes psíquics. Això és, almenys, el que deuen pensar els jutges quan dicten aquestes sentències.

No sóc psicòleg, però he sigut xiquet com tothom i no crec que una galtada a temps i dins d'un context escaient, siga motiu de trauma per ningú. Més bé diria que és necessària i convenient. Una bufetada d'aquesta mena no és violència; tot i sentències judicials i opinions d'alguns psicòlegs, crec que és pedagògica. Els xiquets no estan sempre capacitats per raonar, perquè, entre altres coses, son això: xiquets.

Crec que tots hem rebut alguna que altra bufetada i no per això estem traumatitzats, ni tarats ni tenim desviacions psíquiques a causa d'aquest fet. Molta gent parla agraïda d'alguna actuació d'aquest tipus en algun moment determinat en la seua vida perquè reconeixen que els hi ha fet bé.
Però sembla que aquesta societat està arribant a unes quotes d'hiperprotecció que ja no es pot ni mirar ningú, no siga que aquesta mirada siga una mala mirada i cause algun trauma.

Fa un no res, eren els docents els que sofrien en les seues carns aquest tipus d'acusacions i ara ja són els pares també. I ningú s'adona que estem arribant a la dictadura dels menors i tota eixa protecció cap a ells, necessària, per descomptat, està girant-se en contra dels adults que veuran com els capritxos d'aquests esdevindran exigències que s'hauran de satisfer.

Així doncs, crec que una bescollada o galtada a temps -no una pallissa desaforada- i tenint en compte, com diu Emili Piera, que dolga més al qui la pegue que al qui la reba, pot ser necesaria.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Canis familiaris

Aquest matí, anava jo pels carrers de Gandia i al tornar a casa, vaig pensar que les voreres serien un lloc perfecte per a l'entrenament d'algun tipus de pràctica esportiva de caràcter anaeròbic i també, perquè no, aeròbic, en concret d'aquelles que utilitzen les flexions laterals de cintura i, en una mesura menor, però també, aquelles que requereixen un salt si no vols entropessar amb algun objecte que es pose a la teua trajectòria.

Efectivament, et trobes pel camí certes protuberàncies que cedeixen fàcilment a la pressió, gens agradoses a la vista i a les petjades i que no formen part del material emprat en fer la vorera i que cal esquivar-les amb un moviment de cintura, amb un petit salt o, simplement, amb una passa més llarga de l'habitual. Aquests objectes serien, en llatí macarrònic, "excrementi cani", material de rebuig que a tot esser viu li sobra perquè ja abans ha realitzat la seua funció energètica per al funcionament de l'organisme.

Els pobrets cans, gossos vulgarment, no en saben més, es ve la gana i allà va, però als amos que els porten se'ls suposa que la matèria gris que tenen al cervell està per utilitzar-la i pensar que les voreres són un lloc de pas per a la gent que vol anar segura per on li pertoca, sabent que és el seu territori i que ni vehicles ni altres objectes identificats o per identificar, es puguen creuar al seu pas. Però sembla que no sempre és així.

No sé quina ratio de propietaris de gossos estaran dins dels paràmetres del civisme. Tal vegada en siguen la majoria, no ho sé. El que si que veig, és que els incívics s'hi fan de notar, i molt. Caldria veure de tant en tant algun cartellet d’aquells que indica zona d’ensinistrament de gossos, però aquesta vegada que diguera “zona d’ensinistrament d’amos de gossos”

També hi ha intents de llevar la pols dels cantons i portalades o ves a saber que. Observes com el gosset es para i l'amo, obedient, fa el mateix. De sobte, a la veu d' alça la pateta Pepeluí, el canis familiaris s'arrima a la portalada del veí, perquè a la pròpia, no -això està lleig- i t’adones que l’animalet va marcant territori i tu et quedes amb ganes de dir que eixe territori és teu, però per no muntar un canyaret amb l’amo, ho deixes còrrer.

I a tot açò, que fan les autoritats municipals? Pel que sembla i pel que és evident, girar-se cap a l'altre costat. Redacten ordenances al respecte i ningú vetla perquè s'acomplisquen. Si algun membre dels cossos de seguretat municipal s'atreveix a fer complir les ordenances, tal vegada el fassen callar, no fora cas que per aplicar el reglament amb serietat, restara vots en les properes eleccions a l'equip de govern de torn. Qui sap. Tot és possible en aquestes esferes municipals.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Alacant?, València? o, cap de les dues?

Em fa la impressió, sols és això, una impressió, que el territori marc on es desenvolupa la meua vida i el que considere meu, no perquè em pertanga, sinó perquè és on he nascut, on visc i on em relacione, és un territori singular, un territori que no se sap ben bé en quina província està enclavat. Si mirem el mapa, està ben clar, però si atenem al coneixement que se'n té, la cosa està un poc térbola. M'explique: des de València -torne a repetir, és impressió meua- no es té un coneixement clar d'aquestes comarques amb els pobles que les integren; es mira més cap al nord i cap a l'oest que no pas cap al sud. La gent del cap i casal, en general, coneix més el nom dels pobles de les comarques dels Serrans, del nord de València i sud de Castelló que els de la Vall d'Albaida o la Safor. I a Alacant passa el mateix; des de la capital alacantina, els pobles de més al nord de Confrides o Xixona, són bastant desconeguts.
El "meu territori" seria el comprés, a grans trets, entre la serra Grossa i l'Aitana, és a dir, el nucli de les Comarques Centrals del país Valencià, eixe territori que intenta reivindicar-se, però que des de les principals institucions van posant-se-li tots els entrebancs posibles -crec que més per omissió que per comissió- perquè no agafe força i esdevinga un territori amb un dinamisme que els hi puga crear problemes de caire territorial. Històricament seria el territori d'Al-Azraq, el dels moriscs i el de la posterior repoblació amb molta gent mallorquina i actualment el rovellet lingüístic, encara que va retrocedint com la resta del país, tot i els esforços per evitar-ho.
I tota aquesta impressió que tinc no és endògena, està originada en el que veus, en el que sents, en el que lliges i en el que observes, tant en fonts procedents de València com d'Alacant, en premsa, en ràdio, en blogs, en converses.
Si al segle XIX, quan la divisió provincial -per cert, caldria fer-ne una revisió- s'hagués creat una província amb aquestes comarques, sembla que ens hauria beneficiat en tots els aspectes. No seriem ara els desconeguts des de València i des d'Alacant; seriem “nosaltres”.
Torne a repetir i per acabar, és tan sols una impressió meua.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Els "Xitxarra"

Les xitxarres són uns insectes de la familia dels cicàdids i pràcticament transparents, la qual cosa fa que siguen molt difícils de veure, i que durant la canícula de l'estiu produïxen eixos sons forts que s'identifiquen amb la calor. Doncs bé, el que em motiva a escriure no són eixos insectes, sinó aquells xicotets trens desapareguts del mapa a finals dels seixanta i principis dels setanta i que tanta enyorança produïxen en les ments d'aquells que els vam poder conéixer-los i els vam fer servir per als desplaçaments habituals d'aquella època. Eren el Villena-Alcoi-Gandia i el Carcaixent-Gandia-Dénia
Durant molt de temps, hem estat recordant-los en somnis; somnis que ens fan recobrar l'ús dels mateixos sobre uns traçats ferroviaris ja, en molts trams, totalment desapareguts, però aflorats des del subconscient en el món oníric.
Em pregunte què seria ara d'aquells trens si al seu dia no hagueren estat desmantellats. Segurament, hagueren estat remodelats i adaptats als nous temps com els que continuaren donant servei i ara formen part dels Ferrocarrils de la Generalitat; tal vegada, hagueren estat reconvertits en ferrocarrils de via ampla, amb la qual cosa les possibilitats d'explotació serien d'una magnitud impensable en estos moments.
Imaginem les comarques centrals del País Valencià connectades per ferrocarril? Si tenim en compte que la comunicació entre les principals poblacions de les mateixes és pràcticament inexistent, amb l'aprofitament d'estos ferrocarrils haguera sigut excel.lent, cosa que vista des de la perspectiva actual sen'ns presenta utópica. Gandia-Alcoi-Cocentaina-Villena-Dénia-Oliva-Xàtiva-Carcaixent-Alzira unides per ferrocarril. Quina meravella!
Al suprimir este mitjà de comunicació, la interconnexió d'aquestes poblacions va desaparéixer. Si intentes anar d'una ciutat a una altra sense mitjà propi serà un poc, o un molt, difícil o impossible. Quant hom troben a faltar aquelles línies de ferrocarril !
Supose que seria per dificultats econòmiques del moment les que van portar a les autoritats a desmuntar completament eixes línies. Encara que crec que també va haver-hi un poc de mirada curta al no preveure la desvertebració d’aquest territori, o cal pensar malament, i si que n’hi va haver. No sé, preferisc ser benintencionat i pensar que només va ser per poca intel·ligència o per problemes econòmics.
Si et pares a pensar per un moment tot el que ha ocorregut, és per a posar-se a plorar: ponts desmuntats, trams tallats per urbanitzacions i polígons industrials, noves carreteres sobre alguns recorreguts ... No es va tindre en compte que hagueren pogut ser aprofitats per a, almenys, camins rurals. Res, tot llançat a perdre.
Afortunadament, la mentalitat actual és una altra i hi ha intents i realitats per fer-los servir com a Vies Verdes. En molts casos és o serà així, però en altres ja és irreversible.

dissabte, 6 de desembre de 2008

En el dia de la Constitució

Avuí -qui ho diria- fa 30 anys que es va aprovar la Constitució per la que es regeix aquest país. Una Constitució que ens ha servit de marc per a què les lleis s'adaptaren a les necessitats democràtiques que teníem els espanyols d'aquella època.
Corria la segona meitat dels 70, quan després de la mort d'aquell Cap d'Estat, aflorava tota la repressió política acumulada durant quasi 37 anys de dictadura franquista. Eren les generacions joves, les nascudes després de la guerra civil, les que estaven al capdavant de tot aquest moviment democràtic que necessitava i demanava una nova forma de convivència que aglutinara els dos bàndols que havien estat enfrontats durant la contesa fratricida. I es va redactar aquesta Carta Magna renunciant cadascuna de les parts a algunes de les exigències que s'hi volien proposar.
S'hi va renunciar a moltes propostes que avuí demanen solució i que van allargant-se, però que arribarà el dia en què s'haurà d'abordar d'una menera seriosa. Són temes que no es van resoldre en el seu moment, com els que es refereixen a la monarquia i a l'estat de les autonomies.
En quant a la monarquia, tot ha anat bé, perquè hi ha hagut molta implicació per part d'aquesta institució en la democratització del país. Però, una vegada tot va encarrilat en aquesta forma de govern, caldria encetar un debat seriós i constructiu per tal de veure si volem que continue aquesta institució o pel contrari, es creu que una altra manera de presidir l'estat seria més positiva o convenient.
Pel que fa a les autonomies, es va voler igualar totes les regions d'Espanya en aquest sistema. El ben cert és que no en tots els casos es demanava eixa manera de govern. Realment era una exigència d'aquelles comunitats històriques que al llarg de la història havien tingut aquesta necessitat. No eren sols les que havien encetat un estatut d'autonomia durant la República; n'hi havien d'altres, com el País Valencià, que no va arribar a temps i es va quedar a les portes. Bàsicament, les exigències autonòmiques corresponien a aquells territoris que havien estat absorbits per les lleis castellanes en el segle XVIII i que ara encara tenim llengua pròpia.
Però es va redactar en el sentit d'atorgar un estatut d'autonomia a tots; això sí, per dues vies diferents. En aquest País Valencià, tan castigat sempre, la dreta d'aleshores -UCD- va voler endarrerir el procés i no ens col.locà en el grup de regions que sí que van tindre un estatut d'autonomia ràpid.
La dreta, sempre la dreta, la que ara diu que encarna les més pures essències del valencianisme i no para d'ofrenar "noves glòries a Espanya", però, això si, sense exigir res a canvi, totalment genuflexa als interessos "nacionals", tot i que ara presumeixen de rebel.lar-se contra el poder de l'estat central, com uns "independentistes" al més pur estil "carotista". Ja no se'n recorden quan manava Aznar? En què ens afavoria aquell govern? Van solucionar el problema de l'aigua? Van portar l'alta velocitat? Van omplir els carrers de forces de seguretat? Res de res; però callaven, no fos que des de Madrid els titlaren d'independentistes. No, això si que no. "Antes muerto que independestista" Faltaria més.

Per Castella-Lleó

Acabe d'arribar d'un viatge per terres de Castella-Lleó i he pogut visitar molts llocs i places de les que havia llegit i estudiat en els llibres d'història. Són llocs que tenen en el seu interior molts fets protagonitzats per reis i nobles castellans durant l'Edat Mitjana: Peñafiel, La Mota, Tordesillas, Zamora, Carrión de los Condes, etc.
Però arribats ací, la meua reflexió és la següent: tot el que ha estat protagonitzat ací, és realment la història d'Espanya o la història de Castella? Jo diria que és la història de Castella. I dic que és de Castella perquè, aleshores no existia Espanya com a tal. La península Ibèrica estava estructurada en diversos regnes cristians i musulmans. Tot el que hi va passar, van ser fets repercutibles a Castella, encara que directa o indirectament res no afecta sols a un territori.
Doncs bé, perquè ho dic? Ho dic perquè antigament se'ns ensenyava i estudiàvem aquesta història com la d'Espanya. Els altres regnes quasi com eren citats. Tots coneixiem els reis castellans, però no així els reis de la Corona d'Aragó; tan sols Jaume I figurava com el monarca més conegut.
I és que la història la conten sempre els guanyadors i ens diuen les històries a mitges o tergiversades, sempre dirigides, en aquest cas, a que siga un país. I aquest país han volgut que siga des de sempre Espanya, cosa que resulta inexacta. Jo diria que l'actual Espanya arranca amb el Borbó Felip V (francés i centralista) quan pel dret de conquesta acaba amb tots el furs que no foren els castellans. I clar, un país que naix amb aquestos drets, no pot estar mai un país ben construït.
Si els que regixen Espanya conegueren la història, tal vegada entendrien millor el perquè de tots els problemes que es presenten quan volen fer un país que tothom el senta com a propi. Ni himne ni bandera són himne i bandera per a tots ja que aquestos símbols són, en molts dels casos, representacions d'un estat centralista que ignora les altres realitats.
Des del centre peninsular se'ns veu com alguna cosa que forma part d'un tot estatal i allunat del melic governamental. Ja ho deien els actors de teatre quan eixien de Madrid: “Vamos a hacer una gira por provincias”. Es a dir, per ahí; per uns llocs que no tenen ni nom.