divendres, 21 de novembre de 2008

Volar


L'home (nom genèric, açò de dir home/dona no m´ha agradat mai, és complicar el llenguatge) està dissenyat per tocar terra i tot el que siga enlairar els peus suposa una dosi de desassossec que va en proporció a l'altura alcançada, no sé si és exactament així o no, però no importa. Hi ha persones a les que els entra un pànic desmesurat i altres van per l'aire com si res passara. Crec que entre aquestos dos extrems podem incloure'ns la majoria dels humans.

Confesse que he patit alguna vegada eixa sensació estranya, incòmoda i poc raonable de no poder estirar el peu i tocar terra ferma. Si et pares a pensar a quina altura està el teu seient, t'entra un calfred que et recorre tot el cos com si una rastrera de formigues anara baixant-te del cap a la panxa.

Quan vas arribant al teu destí, va entrant-te una dolçoreta que s'incrementa quan disminueix l'altura, però si aquesta baixada va fent-se entre núvols i muntanyes nevades, la cosa no està tan clara. Els pitjors pensaments et venen al cap i no vols ni pensar que passaria si la punta de l'ala tocara alguna roca.

Una vegada sents el soroll del tren d'aterratge, traus tota eixa tensió acumulada que desapareix per complet quan l'avió circula com un cotxe a velocitat controlable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada