dilluns, 17 de novembre de 2008

Memòries des del Benicadell


El dia era asolellat i lluminós. De tant en tant, algunes boirines passejaven pel cel. Haviem arribat al més alt del Benicadell. Des d’allí, mirant cap al nord, es contemplaven les comarques del sud de Valènciai; més a la dreta, la mar Mediterrània, mar tan carregada d´història i de civilizacions. Cap al sud, les muntanyes servien de barrera per no veure més enllà: la Serrella, Aitana, el Menejador... I davall, als meus peus, apareixia Beniarrés, el poble on vaig obrir els ulls al món i vaig tindre les primeres sensacions. Allí estava com sempre, estés des de l’ermita fins a l’estació i des del teular fins el cementeri, envoltat de camps d’oliveres i de barrancs excavats per les aigües que es precipiten des d’ací dalt. Em vaig quedar contemplant-lo i, abstraient-me del present, els meus records esdevenien en blanc i negre transportant-me a la meua infantesa allà pels anys cinquanta quan recorria tot aquest escenari com qualsevol xiquet del poble.

Els records s'amuntegaven i calia posar-los en ordre per no entrebancar-me. Tants i tants moments viscuts en aquests indrets feien, cada cop més, aflorar les meues vivències, vivències que recorde amb més o menys exactitut perquè el pas del temps va esborrant alguns detalls i , d’alguna manera, desfigurant-los .

Han passat molts anys que ja no hi tornaran. Aquelles vivències ahí queden permanents en el pas del temps i mai no podran ser esborrades. Són records que algun d’ells pot ser estiga distorsionat per la llunyania, però així romanen en la meua ment i em traslladen a aquell temps de la infància tan ple de carències i penúries, i alhora tan càlid i ple d’innocència amb flaires de camamilla i d’espígol, de romer i de timó, de raïm i d’olives madures.

La realitat em torna al present allà al més alt del Benicadell, la muntanya tan volguda pels beniarresins i per mi, que allà on vaig i observe l’horitzó, procure esbrinar la seua silueta tan característica, una silueta inversa si es mira des del nord o si es mira des del sud, però que de seguida la identifiques perquè és com una paret sense res davant ni res darrere. Com una torre de guaita va estar utilitzada pel Cid aquesta “Penya Cadiella”.

Beniarrés és ara un poble modernitzat i amb aspecte net que causa una bona impressió a tot aquell qui el visita. És el meu poble perquè u és d'on ha nascut o d'on té consciència d'haver-hi passat els primers moments de la seua vida. No es pot viure sense reconéixer els origes, perquè aleshores es perd la identitat i ens veiem condemnats a tenir el sentiment de no pertànyer a cap poble. Si açó es té clar, mai rebutjarem allò que és nostre i mai deixarem de tenir consciència del que és nostre i ho reivindicarem, i no tindrem por ni vergonya de reconéixer el nostre orige i mai més ens amagarem darrere unes falces identitats.

2 comentaris:

  1. Realment molt emotiu Carles. I tens tota la raó: "Qui perd els origens, perd l'identitat"

    Ànim i segueix així.

    Benvingut al mon dels blogs.

    Salutacions des del teu poble, Beniarrés

    ResponElimina
  2. Gràcies pels ànims, Fede. No em pensava que açò enganxara i veig que, en broma en broma, va atrapant-me.

    ResponElimina