dimecres, 31 de desembre de 2008

Feliç Any Nou

Ja ha pasat Nadal i tan sols resten unes hores per entrar en el 2009. Feliç Any Nou a tothom i que els negres presagis que ens auguren no arriben a acomplir-se, ans bé, queden simplement en això, en auguris i pronòstics. Desitgem que, igual que aquesta crisi ha deixat els economistes en fora de joc, també els hi deixe amb les previsions que ens fan sobre la solució.

De bell nou, em plante davant del blog i em pose a escriure quelcom. Ja en tenia ganes, doncs he estat aquestos dies fora de casa i no podia entrar a la xàrcia. Ja vegeu, ens fem dependents de la internàutica (Existeix aquest mot? No ho sé, però li va) Els que habitualment usem aquest medi, com sou tots vosaltres, no podem viure sense utilitzar-lo. Els que no ho fan, no saben el que es perden. Però, com diu el refrany castellà: “Ojos que no ven, corazón que no siente”.

Efectivament, des que navegue per internet, he conegut (això sí, virtualment) persones que mai hauria estat possible intercanviar res amb elles. Persones properes en la distància i persones allunyades geogràficament en altres continents. Res com viure en una aldea global com es sol dir en aquest cas. Realment és reconfortant que allò que fas ho pugues compartir amb altres i, viceversa, pugues gaudir d'allò que els altres ofereixen i mostren.

Aquesta eina et permet intercanviar opinions i mostrar la teua comunió d'idees amb altres que les plasmen en diferents suports que internet ofereix o mostren fotografies de temàtiques que tu comparteixes i que els fas comentaris o que te'n fan. I es produeix una empatia que mai hagueres sospitat que s'hi poguera donar.

Ara, el que m'ompli totalment és quan et retrobes amb alguna persona que has conegut i que el temps i la distancia han fet que la relació quedara difuminada, però que, com una simple brasa que no s'ha apagat mai i que es manté en el record i avivada pel vendaval de tenir notícies d'ella en aquest món virtual, revifa amb energia i et fa sentir moments de goig i alegria.

Sempre que parle amb la gent del meu entorn que no pertany a aquest món de la informàtica, els faig veure tot allò que estan perdent-se al no tenir curiositat per capficar-se i suprimir fronteres i distàncies. Avuí en dia, no es pot viure d'esquena als avantatges que tenim a l'abast amb aquesta tecnologia.

I ja m'he desfogat una mica de tant dia sense plasmar res al blog. Espere, també, llegir coses noves en tots aquells blogs als que habitualment sol entrar i que sempre hi trobe vessada alguna opinió que compartisc i que em fa veure que no estic tot sol en les meues opinions.

dimecres, 24 de desembre de 2008

BON NADAL




Ha arribat la Nit de Nadal i mai hagués pensat que hauria de felicitar unes persones que no conec, però que les considere com del meu entorn perquè han tingut i tenen la deferència d'entrar al meu blog i llegir les coses que van ocorrint-se-me. Si no fos per vosaltres, aquest blog no hagués durat més d'una setmana.


FELIÇ NIT DE NADAL a tots vosaltres.

dimarts, 23 de desembre de 2008

Repetidors de TV3

Ja tenim de nou el “conflicte” lingüístic servit amb motiu de la clausura dels repetidors de TV3 i la multa que ha de pagar Acció Cultural per ser-ne la propietària. Tot per obra i gràcia del carcam que governa aquest país. Que ridículs que són i quina poca consideració cap a la gent que vol sintonitzar alguna tele que tinga trellat i que siga en la nostra llengua.

Al marge de consideracions tècniques, legals i altres “excuses de mal pagadors” que fan que els tribunals els donen la rao, i ho fan perquè han estat presentades les corresponents denúncies per part d'aquestos botiflers, torquemades i boicotejadors de la llengua, cal preguntar-se el motiu d'aquest constant afany en impedir l'entrada de les ones de TV3. I la resposta la coneguem tots, per la qual cosa no cal explicar-la.

Quan pense en quin país vivim, em fa vergonya. Tropells d'aquest genere i d'altres són propensos a fer-ne els nostres governants. I el més trist de tot és que quan ixes en defensa de la teua llengua, els tan abundants“filòlegs” iconoclastes i pertorbats lingüistes que se les donen de ser portadors dels “valors regionals” prorrompen en crits, alarits, insults i desqualificacions fent-te fora de la terra on has nascut i a la qual estimes d'allò més. Ah! I no ens ho perdem: la majoria de les voltes ho fan en castellà i si utilitzen el valencià, és un valencià bròfec.

Quin pecat hem comés per tindre per governants uns inquisidors que vigilen constantment la puresa “valenciana” i tot aquell que no opine com ells es titlat d'antivalencià i de no sé quantes coses més? Veges tu quin mal ens pot fer la TV3.

De vegades pense si no estaran tramant que l'espai deixat per la televisió catalana siga ocupat per la TV panotxa –amb tots els respectes- de la Regió de Múrcia i així ens arriben les perorates anti-Zapatero amb què sol obsequiar l'amiguet Valcárcel. Acabariem malalts de trasvassament entre Camps i el seu homònim murcià, però aprendriem panotxo i qui sap si es podria utilitzar en l'Educació per a la Ciutadania.

Demanar, per altra banda, la correspondència amb Canal 9 per a Catalunya, és lògic, però quan pense lo barroera que és la “nostra” televisió, preferesc que les ones no isquen de casa per allò de la vergonya aliena. I és que aquesta televisió és inexportable tal com és ara.

Bé, ja he dit el que pense i algú que em puga llegir i siga dels “altres” estarà aplicant-me tot allò que he dit abans. No m'importa i gràcies a la “meua gent” la nostra llengua no ha desaparegut, encara que, tristament, així ho semble, sobre tot si els nostres honorables segueixen amb actuacions com les que ens atorguen amb tanta freqüència.

dilluns, 22 de desembre de 2008

El cap de Sant Antoni

La Felicitat, amb majúscula, pense que no existeix. Tanmateix, els moments de felicitat abunden perquè esdevenen molt fàcilment, sense buscar-los, sense que ens n'adonem. Són com estels que ens envolten i que sovint entropessem amb ells. Són aquells que ens fan exclamar: Que bé que m'ho he passat!

El concepte, però, de felicitat és relatiu i està en funció de la manera de ser de cada persona, dels seus interessos, dels seus objectius en la vida, de la conformitat amb allò que la vida presenta; en fi, depén de molts factors: psicològics, religiosos, ideològics, físics, etc. que fan que cadascú trobe aquests moments en situacions i circumstàncies molt diversos i diferents.

Aquest últim diumenge, vaig ensopegar amb una d'aquestes circumstàncies que et fan gaudir i sentir que els moments de felicitat existeixen, estan ahí i pots trobar-los sense buscar-los; tan sols has de fer el que hages de fer.



El dia es presentava clar, diàfan, radiant en aquell indret tan conegut i visitat per tothom. La mar, amb eixe color blau que sols el veus a la Mediterrània, estava tranquil.la, sense ones produïdes pel vent que ací és tan habitual i que avuí no hi era. Petits vaixells esportius i de pesca lliscaven per la superfície marina que més bé semblava la massa aquàtica d'un immens estany. El poble amb les cases blanques acollint amb els seus braços el moll replé d'embarcacions recreatives. I, al fons, les altes serralades de La Marina que fan que la climatologia d'aquesta zona siga especial.

Tot açò era l'escenari que ens servia de marc per a un matí que no parava d'oferir-nos agradables moments de sorpresa, curiositat i observació del medi natural d'aquesta zona tan castigada pels forts i salobres vents procedents de la mar i que atorguen a la flora unes característiques especials. Tot i això, algunes plantes mostraven unes atapeïdes, acolorides i aromàtiques flos que servien de reclam per les recaptoses abelles que, absents de la nostra presència, anaven xuclant i xuclant el nèctar amb el que elaboren la nutritiva mel.










Així doncs, per viure moments de goig i felicitat no cal anar buscant elements i motius rars, estranys, escassos i difícils d'aconseguir; tan sols hem d'aprofitar els que la vida amb el seu esdevindre ens presenta. Gaudim cada moment perquè no hi ha més felicitat que la que s'hi viu.

Així doncs, per viure moments de goig i felicitat no cal anar buscant elements i motius rars, estranys, escassos i difícils d'aconseguir; tan sols hem d'aprofitar els que la vida amb el seu esdevindre ens presenta.

dissabte, 20 de desembre de 2008

La nostra terra












Passejant aquest matí per les rodalies d'Alfauir, poble de la vall del Vernissa en la comarca de la Safor, he tornat a pensar que aquestos indrets de les Comarques Centrals del País Valencià -i escric en majúscules allò de Comarques Centrals, perquè les considere com una entitat diferenciada de la resta de les províncies d'Alacant i València- són una espècie de paradís on la natura ofereix tot el millor del que és capaç. Veus rius i rierols amb abundància d'aigua, muntanyes poblades de pinedes, camps de tarongers en plena producció, palmeres exhuberants, sol radiant que pinta el cel d'un blau intens. I tot açò et produeix unes ganes immenses de sortir al camp i formar part de la natura.

 
Amb açò, no vull participar en els missatges del "Levante Feliz" perquè aquest concepte que han volgut universalitzar em sembla d'allò més caspós. Aquesta idea que se'n té, han estat creant-la i incrementant-la tots els "personajillos" nascuts i crescuts a partir de l'època de la Renaixença, una renaixença dirigida als jocs florals i altres històries de la burgesia valenciana de l'època i que ara té continuació en la dreta regionalista i sucursalista. El més trist de tot, és que la característica del nostre poble és la de ser massa genuflexes a tots els dictats que ens venen de fora, sobre tot els que venen del sector més espanyolista.Ja ho diu l'himne creat en aquells anys "per ofrenar nove glòries a Espanya" i si ho pensem bé, que ens ofereix Espanya a nosaltres ? No res. I tornant a la matèria pura amb la que he començat l'escrit, tota aquesta natura de què podem gaudir ens ve, a banda de la climatologia, del treball d'una gent que al llarg del temps ha anat configurant-la i no ha escatimat recursos, ingeni i sacrifici.











dimecres, 17 de desembre de 2008

Perquè no podem veure TV3?

Sr. Camps -millor dit, Campos, no siga que la gent pense que aquest cognom tinga un tufet català i emboliquem més l'assumpte- estem a l'era digital i mitjantçant les parabòliques podem veure les teles de mil països i en mil idiomes, perquè no ens deixa poder veure, escoltar i gaudir d'una TV en la nostra llengua? Ja sé que, segons vostés, els catalans ens volen fotre, ja sé que són imperialistes, ja sé que ens volen dominar i apoderar-se de tot el que és nostre, però tot i així, vull sentir-los, vull comprovar que la meua llengua no s'acaba en S.Rafel del Riu i que més enllà són dimonis els qui parlen, però els entenc com la mare que m'ha parit. No veu, Sr.Camps -perdó, Campos- que ens priva de la llibertat que tenim de triar el que volem veure i amb quina llengua escoltar-ho? No siga un nou "Francisco" que ens condemne a privar-nos de la nostra llengua, almenys la meua, la seua no ho sé, però ho supose. Permeta que les ones, encara que pèrfides, de la TV3 arriben als nostres ulls i a les nostres oïdes i tinguem moments de retrobament amb una llengua ben tractada allí, perquè el que és des d’ací, més valdria no escoltar-los. Ja sap, Sr. Camps -ui!, altra volta. Perdone, Sr.Campos- ací utilitzen un llenguatge molt dolent, com si es volguera desprestigiar i, conseqüentment, abandonar per ser massa vulgar i paregut al castellà. Perquè hem d'utilitzar una llengua que quasi com es diferencia del castellà? Abandonem-la i adoptem l'idioma que parlen a quasi tot Espanya i part de l'estranger.
Ja veu, crec que açò últim és el que vostés volen i li agrairia que ho digueren clarament. No vinguen dient-nos que són els defensors del més pur valencianisme utilitzant quatre frases fetes en moments determinats i ben estudiats.
Ja veu, molt honorable president; sols volem gaudir de la TV3, com gaudim amb la BBC o amb Al-Gezzira, per exemple. Però, sobre tot, volem gaudir d'escoltar la nostra llengua. Es un turment escoltar tanta i tanta brofegada lingüística, veure tants titolars de programes en valencià i després resulta que tots parlen en castellà i ja n’estem farts.
On estan aquells pocs periodistes, però que hi eren, que tenien un tractament correctíssim de la llengua? Supose que per no pensar com vostés els han defenestrat o guardat on ningú els puga escoltar.
Ah! I no em vinga amb excuses com les que diuen constantment que Zapatero en té la culpa. No són de rebut.

I per acabar, em fa la impressió, que el País Valencià està esdevenint una finca particular del seu partit que imposa els propis criteris i que tothom els ha de de seguir al peu de la lletra si no desitja ser tractat com un descastat que està fotent els que diuen ser “buenos valencianos

dilluns, 15 de desembre de 2008

El Benicadell

Fa quasi un mes, escrivia en aquest blog un articulet anomenat Memòries des del Benicadell en el qual manifestava els meus sentiments sobre el meu poble -Beniarrés- provocats per la visió del mateix des de l'alt d'aquesta muntanya. Ara vos mostre un xicotet reportatge sobre l'excursió que vaig fer aquell dia i que va ser motiu perquè escriguera sobre eixe tema. Aquesta pujada al Benicadell, amb els meus amics, va estar feta el 2 de desembre del 2007.

diumenge, 14 de desembre de 2008

Nadal

Estem a les portes del nadal, una festa que molta gent creu que és cristiana, però, no. El nadal sembla que té els seus origes a Mesopotàmia. És, per tant, una festa pagana que Roma, amb el seu sincretisme, incorpora als seus costums i celebracions. Es realitzaven grans menjades, regals i orgies. Quan el cristianisme esdevé religió oficial de l'imperi, aquesta festa, com tantes altres, es cristianitza i s'adopten les mateixes fórmules de celebració que tenien els romans. Així doncs, cal cristianitzar els personatges protagonistes i la Verge Maria i Jesús substitueixen els personatges pagans.
Tot el repertori costumista d'aquestes festes és imposat a tothom en el sentit d'adoptar formes i fórmules de relació social de vegades embafoses, farragoses i plenes de falsedat. Els menjars copiosos, tingues gana o no, els regals obligats per no fer lleig si no se'n fan, els desitjos de pau, ventura, salut i diners a tot el que es pose per davant, encara que, passat el moment i en altres ocasions, passem pel costat i no li diguem ni bon dia.
Com podem adonar-nos, aquests dies poden resultar poc atractius, almenys a mi em fa l'efecte, per les "obligacions" gastronòmiques i les exigències de l'intercanvi de regals que no saps mai ben bé que és el que li pots reg al familiar o a l'amic de torn.
Una altre costum que fa alguns anys va imposant-se, sobretot, entre companys de treball, és aquell de l'amic invisible. Un "amic invisible" que, a poc a poc, va fent-se visible quan són les companyes les que van indagant, investigant i deduint "qui regala que a qui" i van descobrint-se les procedències dels obsequis. I com que va a descobrir-se l'orige del regal, ocorre això que és propi del ser humà: destacar per sobre dels altres. I, clar, passa el que passa: sempre hi ha algú que se n'ix del preu estipulat per al regal.
Bo, malgrat tot el que hi he escrit i opinat, desitge un Bon Nadal a tots el que em puguen llegir.

divendres, 12 de desembre de 2008

Insults

La que estem muntant amb frases fetes aquestos dies! Que si "mort al borbó", que si "tontos de los cojones", que si "deberían golgarles de algun sitio"... i alguna que altra ja passada. Els que ostenten càrrecs públics deurien moderar un poc el llenguatge, però una vegada dita la frase, tampoc és per flagel·lar-se ni flagel·lar ningú. Són frases fetes i ja està. Maneres de parlar que tots solem emprar en converses privades i que no s'han d'agarrar al peu de la lletra.

Una vegada dit açò, i el que em porta a reflexionar, és la doble moralitat de la que fan gala els partits polítics. Quan algun personatge que ocupe un lloc de responsabilitat diga alguna frase insultant i ofensiva contra els que no pensen com ell, el mateix partit l'hauria de sancionar perquè es suposa moderació en el llenguatge i respecte als oponents. El que no es pot fer és demanar res contra ningú de cap altre partit i disculpar les eixides de to dels membres del propi.

A mi, els borbons em podran o no agradar, però no puc anar dient que moren -supose que serà en el sentit d'abolir la monarquia- això ho ha de decidir el poble democràticament.

El que algunes persones voten PP, a mi en concret no em satisfà perquè no és la meua ideologia, però si ho fan, no vaig a dir que són "tontos de los cojones". Cadascú vota el que creu més convenient, encara que ens agradaria que tothom votara en el sentit nostre.

Si hi ha nacionalistes, serà perquè algú els ha fomentat. No ixen per generació espontània. Hom ha de tenir en compte que un nacionalista es produeix per reacció d'un altre nacionalista d'una altra nacionalitat que oprimeix. Si totes les nacionalitats dominants foren respectuoses amb les nacionalitats minoritàries, molt possiblement no existirien problemes d'aquest caire. Així doncs, si hem de "colgarles de algun sitio" mirem primer si hem de penjar els altres nacionalistes o començar a penjar-nos nosaltres primer perquè també ho som.

Arribats ací, també voldria expressar que el nostre No-Do campsista no informa objectivament, vull dir que sap molt bé ocultar algunes expressions dites pels seus prohoms que han estat altament ofensives per als del partit opositor. I no sols això, han estat molt hàbils en desprestigiar els que les han fetes públiques. Que hem de pensar d'allò dit pel capo C.Fabra i la defensa que en va fer el seu acolitet R.Costa poc menys que satanitzant els ofesos? I de les paraules del cívicament educat Font de Mora contra els "f.p" dels socialistes en una reunió que -això si- era privada?

Meravelles verbals d'aquest tipus n'hi ha moltes. Caldria anar eliminat-les, millor dit, no produint-ne de noves, perquè ja sabem allò dels refranys "a boca cerrada..." o "por la boca..." No cal acabar les frases; tots les coneixem.

dijous, 11 de desembre de 2008

Maltractament

Darrerament, estan proliferant moltes notícies sobre sentències judicials contra pares i mares acusats de maltractament al fills. Aquestos maltractaments, en molts cassos, consisteixen en alguna bufetada o bateculet al pobre infant que el deixen traumatitzat de per vida i com a conseqüència serà una persona amb molts problemes psíquics. Això és, almenys, el que deuen pensar els jutges quan dicten aquestes sentències.

No sóc psicòleg, però he sigut xiquet com tothom i no crec que una galtada a temps i dins d'un context escaient, siga motiu de trauma per ningú. Més bé diria que és necessària i convenient. Una bufetada d'aquesta mena no és violència; tot i sentències judicials i opinions d'alguns psicòlegs, crec que és pedagògica. Els xiquets no estan sempre capacitats per raonar, perquè, entre altres coses, son això: xiquets.

Crec que tots hem rebut alguna que altra bufetada i no per això estem traumatitzats, ni tarats ni tenim desviacions psíquiques a causa d'aquest fet. Molta gent parla agraïda d'alguna actuació d'aquest tipus en algun moment determinat en la seua vida perquè reconeixen que els hi ha fet bé.
Però sembla que aquesta societat està arribant a unes quotes d'hiperprotecció que ja no es pot ni mirar ningú, no siga que aquesta mirada siga una mala mirada i cause algun trauma.

Fa un no res, eren els docents els que sofrien en les seues carns aquest tipus d'acusacions i ara ja són els pares també. I ningú s'adona que estem arribant a la dictadura dels menors i tota eixa protecció cap a ells, necessària, per descomptat, està girant-se en contra dels adults que veuran com els capritxos d'aquests esdevindran exigències que s'hauran de satisfer.

Així doncs, crec que una bescollada o galtada a temps -no una pallissa desaforada- i tenint en compte, com diu Emili Piera, que dolga més al qui la pegue que al qui la reba, pot ser necesaria.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Canis familiaris

Aquest matí, anava jo pels carrers de Gandia i al tornar a casa, vaig pensar que les voreres serien un lloc perfecte per a l'entrenament d'algun tipus de pràctica esportiva de caràcter anaeròbic i també, perquè no, aeròbic, en concret d'aquelles que utilitzen les flexions laterals de cintura i, en una mesura menor, però també, aquelles que requereixen un salt si no vols entropessar amb algun objecte que es pose a la teua trajectòria.

Efectivament, et trobes pel camí certes protuberàncies que cedeixen fàcilment a la pressió, gens agradoses a la vista i a les petjades i que no formen part del material emprat en fer la vorera i que cal esquivar-les amb un moviment de cintura, amb un petit salt o, simplement, amb una passa més llarga de l'habitual. Aquests objectes serien, en llatí macarrònic, "excrementi cani", material de rebuig que a tot esser viu li sobra perquè ja abans ha realitzat la seua funció energètica per al funcionament de l'organisme.

Els pobrets cans, gossos vulgarment, no en saben més, es ve la gana i allà va, però als amos que els porten se'ls suposa que la matèria gris que tenen al cervell està per utilitzar-la i pensar que les voreres són un lloc de pas per a la gent que vol anar segura per on li pertoca, sabent que és el seu territori i que ni vehicles ni altres objectes identificats o per identificar, es puguen creuar al seu pas. Però sembla que no sempre és així.

No sé quina ratio de propietaris de gossos estaran dins dels paràmetres del civisme. Tal vegada en siguen la majoria, no ho sé. El que si que veig, és que els incívics s'hi fan de notar, i molt. Caldria veure de tant en tant algun cartellet d’aquells que indica zona d’ensinistrament de gossos, però aquesta vegada que diguera “zona d’ensinistrament d’amos de gossos”

També hi ha intents de llevar la pols dels cantons i portalades o ves a saber que. Observes com el gosset es para i l'amo, obedient, fa el mateix. De sobte, a la veu d' alça la pateta Pepeluí, el canis familiaris s'arrima a la portalada del veí, perquè a la pròpia, no -això està lleig- i t’adones que l’animalet va marcant territori i tu et quedes amb ganes de dir que eixe territori és teu, però per no muntar un canyaret amb l’amo, ho deixes còrrer.

I a tot açò, que fan les autoritats municipals? Pel que sembla i pel que és evident, girar-se cap a l'altre costat. Redacten ordenances al respecte i ningú vetla perquè s'acomplisquen. Si algun membre dels cossos de seguretat municipal s'atreveix a fer complir les ordenances, tal vegada el fassen callar, no fora cas que per aplicar el reglament amb serietat, restara vots en les properes eleccions a l'equip de govern de torn. Qui sap. Tot és possible en aquestes esferes municipals.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Alacant?, València? o, cap de les dues?

Em fa la impressió, sols és això, una impressió, que el territori marc on es desenvolupa la meua vida i el que considere meu, no perquè em pertanga, sinó perquè és on he nascut, on visc i on em relacione, és un territori singular, un territori que no se sap ben bé en quina província està enclavat. Si mirem el mapa, està ben clar, però si atenem al coneixement que se'n té, la cosa està un poc térbola. M'explique: des de València -torne a repetir, és impressió meua- no es té un coneixement clar d'aquestes comarques amb els pobles que les integren; es mira més cap al nord i cap a l'oest que no pas cap al sud. La gent del cap i casal, en general, coneix més el nom dels pobles de les comarques dels Serrans, del nord de València i sud de Castelló que els de la Vall d'Albaida o la Safor. I a Alacant passa el mateix; des de la capital alacantina, els pobles de més al nord de Confrides o Xixona, són bastant desconeguts.
El "meu territori" seria el comprés, a grans trets, entre la serra Grossa i l'Aitana, és a dir, el nucli de les Comarques Centrals del país Valencià, eixe territori que intenta reivindicar-se, però que des de les principals institucions van posant-se-li tots els entrebancs posibles -crec que més per omissió que per comissió- perquè no agafe força i esdevinga un territori amb un dinamisme que els hi puga crear problemes de caire territorial. Històricament seria el territori d'Al-Azraq, el dels moriscs i el de la posterior repoblació amb molta gent mallorquina i actualment el rovellet lingüístic, encara que va retrocedint com la resta del país, tot i els esforços per evitar-ho.
I tota aquesta impressió que tinc no és endògena, està originada en el que veus, en el que sents, en el que lliges i en el que observes, tant en fonts procedents de València com d'Alacant, en premsa, en ràdio, en blogs, en converses.
Si al segle XIX, quan la divisió provincial -per cert, caldria fer-ne una revisió- s'hagués creat una província amb aquestes comarques, sembla que ens hauria beneficiat en tots els aspectes. No seriem ara els desconeguts des de València i des d'Alacant; seriem “nosaltres”.
Torne a repetir i per acabar, és tan sols una impressió meua.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Els "Xitxarra"

Les xitxarres són uns insectes de la familia dels cicàdids i pràcticament transparents, la qual cosa fa que siguen molt difícils de veure, i que durant la canícula de l'estiu produïxen eixos sons forts que s'identifiquen amb la calor. Doncs bé, el que em motiva a escriure no són eixos insectes, sinó aquells xicotets trens desapareguts del mapa a finals dels seixanta i principis dels setanta i que tanta enyorança produïxen en les ments d'aquells que els vam poder conéixer-los i els vam fer servir per als desplaçaments habituals d'aquella època. Eren el Villena-Alcoi-Gandia i el Carcaixent-Gandia-Dénia
Durant molt de temps, hem estat recordant-los en somnis; somnis que ens fan recobrar l'ús dels mateixos sobre uns traçats ferroviaris ja, en molts trams, totalment desapareguts, però aflorats des del subconscient en el món oníric.
Em pregunte què seria ara d'aquells trens si al seu dia no hagueren estat desmantellats. Segurament, hagueren estat remodelats i adaptats als nous temps com els que continuaren donant servei i ara formen part dels Ferrocarrils de la Generalitat; tal vegada, hagueren estat reconvertits en ferrocarrils de via ampla, amb la qual cosa les possibilitats d'explotació serien d'una magnitud impensable en estos moments.
Imaginem les comarques centrals del País Valencià connectades per ferrocarril? Si tenim en compte que la comunicació entre les principals poblacions de les mateixes és pràcticament inexistent, amb l'aprofitament d'estos ferrocarrils haguera sigut excel.lent, cosa que vista des de la perspectiva actual sen'ns presenta utópica. Gandia-Alcoi-Cocentaina-Villena-Dénia-Oliva-Xàtiva-Carcaixent-Alzira unides per ferrocarril. Quina meravella!
Al suprimir este mitjà de comunicació, la interconnexió d'aquestes poblacions va desaparéixer. Si intentes anar d'una ciutat a una altra sense mitjà propi serà un poc, o un molt, difícil o impossible. Quant hom troben a faltar aquelles línies de ferrocarril !
Supose que seria per dificultats econòmiques del moment les que van portar a les autoritats a desmuntar completament eixes línies. Encara que crec que també va haver-hi un poc de mirada curta al no preveure la desvertebració d’aquest territori, o cal pensar malament, i si que n’hi va haver. No sé, preferisc ser benintencionat i pensar que només va ser per poca intel·ligència o per problemes econòmics.
Si et pares a pensar per un moment tot el que ha ocorregut, és per a posar-se a plorar: ponts desmuntats, trams tallats per urbanitzacions i polígons industrials, noves carreteres sobre alguns recorreguts ... No es va tindre en compte que hagueren pogut ser aprofitats per a, almenys, camins rurals. Res, tot llançat a perdre.
Afortunadament, la mentalitat actual és una altra i hi ha intents i realitats per fer-los servir com a Vies Verdes. En molts casos és o serà així, però en altres ja és irreversible.

dissabte, 6 de desembre de 2008

En el dia de la Constitució

Avuí -qui ho diria- fa 30 anys que es va aprovar la Constitució per la que es regeix aquest país. Una Constitució que ens ha servit de marc per a què les lleis s'adaptaren a les necessitats democràtiques que teníem els espanyols d'aquella època.
Corria la segona meitat dels 70, quan després de la mort d'aquell Cap d'Estat, aflorava tota la repressió política acumulada durant quasi 37 anys de dictadura franquista. Eren les generacions joves, les nascudes després de la guerra civil, les que estaven al capdavant de tot aquest moviment democràtic que necessitava i demanava una nova forma de convivència que aglutinara els dos bàndols que havien estat enfrontats durant la contesa fratricida. I es va redactar aquesta Carta Magna renunciant cadascuna de les parts a algunes de les exigències que s'hi volien proposar.
S'hi va renunciar a moltes propostes que avuí demanen solució i que van allargant-se, però que arribarà el dia en què s'haurà d'abordar d'una menera seriosa. Són temes que no es van resoldre en el seu moment, com els que es refereixen a la monarquia i a l'estat de les autonomies.
En quant a la monarquia, tot ha anat bé, perquè hi ha hagut molta implicació per part d'aquesta institució en la democratització del país. Però, una vegada tot va encarrilat en aquesta forma de govern, caldria encetar un debat seriós i constructiu per tal de veure si volem que continue aquesta institució o pel contrari, es creu que una altra manera de presidir l'estat seria més positiva o convenient.
Pel que fa a les autonomies, es va voler igualar totes les regions d'Espanya en aquest sistema. El ben cert és que no en tots els casos es demanava eixa manera de govern. Realment era una exigència d'aquelles comunitats històriques que al llarg de la història havien tingut aquesta necessitat. No eren sols les que havien encetat un estatut d'autonomia durant la República; n'hi havien d'altres, com el País Valencià, que no va arribar a temps i es va quedar a les portes. Bàsicament, les exigències autonòmiques corresponien a aquells territoris que havien estat absorbits per les lleis castellanes en el segle XVIII i que ara encara tenim llengua pròpia.
Però es va redactar en el sentit d'atorgar un estatut d'autonomia a tots; això sí, per dues vies diferents. En aquest País Valencià, tan castigat sempre, la dreta d'aleshores -UCD- va voler endarrerir el procés i no ens col.locà en el grup de regions que sí que van tindre un estatut d'autonomia ràpid.
La dreta, sempre la dreta, la que ara diu que encarna les més pures essències del valencianisme i no para d'ofrenar "noves glòries a Espanya", però, això si, sense exigir res a canvi, totalment genuflexa als interessos "nacionals", tot i que ara presumeixen de rebel.lar-se contra el poder de l'estat central, com uns "independentistes" al més pur estil "carotista". Ja no se'n recorden quan manava Aznar? En què ens afavoria aquell govern? Van solucionar el problema de l'aigua? Van portar l'alta velocitat? Van omplir els carrers de forces de seguretat? Res de res; però callaven, no fos que des de Madrid els titlaren d'independentistes. No, això si que no. "Antes muerto que independestista" Faltaria més.

Per Castella-Lleó

Acabe d'arribar d'un viatge per terres de Castella-Lleó i he pogut visitar molts llocs i places de les que havia llegit i estudiat en els llibres d'història. Són llocs que tenen en el seu interior molts fets protagonitzats per reis i nobles castellans durant l'Edat Mitjana: Peñafiel, La Mota, Tordesillas, Zamora, Carrión de los Condes, etc.
Però arribats ací, la meua reflexió és la següent: tot el que ha estat protagonitzat ací, és realment la història d'Espanya o la història de Castella? Jo diria que és la història de Castella. I dic que és de Castella perquè, aleshores no existia Espanya com a tal. La península Ibèrica estava estructurada en diversos regnes cristians i musulmans. Tot el que hi va passar, van ser fets repercutibles a Castella, encara que directa o indirectament res no afecta sols a un territori.
Doncs bé, perquè ho dic? Ho dic perquè antigament se'ns ensenyava i estudiàvem aquesta història com la d'Espanya. Els altres regnes quasi com eren citats. Tots coneixiem els reis castellans, però no així els reis de la Corona d'Aragó; tan sols Jaume I figurava com el monarca més conegut.
I és que la història la conten sempre els guanyadors i ens diuen les històries a mitges o tergiversades, sempre dirigides, en aquest cas, a que siga un país. I aquest país han volgut que siga des de sempre Espanya, cosa que resulta inexacta. Jo diria que l'actual Espanya arranca amb el Borbó Felip V (francés i centralista) quan pel dret de conquesta acaba amb tots el furs que no foren els castellans. I clar, un país que naix amb aquestos drets, no pot estar mai un país ben construït.
Si els que regixen Espanya conegueren la història, tal vegada entendrien millor el perquè de tots els problemes que es presenten quan volen fer un país que tothom el senta com a propi. Ni himne ni bandera són himne i bandera per a tots ja que aquestos símbols són, en molts dels casos, representacions d'un estat centralista que ignora les altres realitats.
Des del centre peninsular se'ns veu com alguna cosa que forma part d'un tot estatal i allunat del melic governamental. Ja ho deien els actors de teatre quan eixien de Madrid: “Vamos a hacer una gira por provincias”. Es a dir, per ahí; per uns llocs que no tenen ni nom.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Rectifiquem?

Sembla ser que el conseller Font de Mora està decidit a instaurar l'educació plurilingüe. Em pareix molt bé; és més, abans hauria d'estar feta. Si porta endavant aquesta iniciativa, jo seré el primer en alegrar-me'n.

Aquesta idea ja la vam posar en pràctica molts centres escolars ja fa molts anys d'una manera quasi clandestina, al marge de l'oficialitat, cosa que feia mirar les autoritats cap un altre costat, encara que hi havia inspectors que no estaven per la tasca.

En una altra ocasió, vaig comentar que la introducció de l'anglés s'hauria de fer des dels primers anys de l'escolarització o abans i aplicant la immersió lingüística. Hem de tenir en compte que el cervell a eixes edats és capaç d'assolir tots els codis lingüístics que li presentem sense força dificultats. Així, les tres llengües serien apreses amb total naturalitat sense que se n'adonaren que estan aprenent tres idiomes. Ells van identificant coses amb diferents maneres de dir-les. A un xiquet no anem dient-li a cada moment el nom de les coses, sinó que és ell el que ho adquirix escoltant els majors dir, per exemple, la paraula taula, o a altres persones o en la TV dir mesa. De manera natural, va adquirint vocabulari i estructures de les diferents llengües. Que bé farien les televisions si presentaren els dibuixos animats en versió original; ens sorprendríem de veure com els xiquets serien capaços d'entendre tot el que diuen en altres idiomes.

Aquesta, doncs, és la forma d'actuar perquè els alumnes aprenguen una altra llengua. Aquella altra que volen a base d'estacar el clau per la cabota, no serveix; simplement és una bogeria, una manera d'entrebancar una altra matèria en la que les posicions polítiques s'atrinxeren en contra.

Ja vegem com la comunitat educativa n'està en contra i clama perquè el trellat s'instaure d'una vegada. De savis és rectificar, però com que no és qüestió de saviesa sinó de política, no sé com acabarà.

divendres, 28 de novembre de 2008

Conectat al món




Vaig començar aquest blog per una necessitat momentània, en concret per poder fer un comentari a un escrit al que sense estar enregistrat com a blogger no hi podia accedir. La cosa va anar atraient-me i la curiositat em va fer llançar de cop a aquest món de la internàutica. No tenia ni idea de com anar configurant el blog, però quan ets en aquest procés vas provant i assajant i, a base d'encertar i errar, aconsegueixes els objectius. I una vegada entres en ell, et preguntes que fas tu amb una eina que t'obri al món.

La primera cosa que et ve al cap és aprofitar-te'n i expressar tot allò que vols manifestar o opinar i que mai no excedeix de l'àmbit d'una conversa entre amics i si, per una d'aquelles, se t'ocorre escriure a l'apartat de Cartes al Director de qualsevol periòdic, el més probable és que no es publique el teu escrit.

Després, penses que pot ser bo per a la salut mental, doncs totes eixes eixides de to que tenen alguns personatges públics i que t'agradaria contradir-los i no pots i t'ho has de quedar tot dins amb el perill d'un atac de bogeria, descobreixes que tens una vàlvula de fuita per donar eixida a aquestes tensions emmagatzemades que et provoquen indignació i malestar.

Una vegada has escrit alguna cosa, se't queda una sensació de relax que veus que ha pagat la pena. Fins i tot, penses que t'has quedat curt, però per no caure en l'insult i en l'ofensa, prefereixes deixar-ho com està.

En els primers moments d'escriure, la impressió és que ho fas per a tu. I no és així, doncs veus que tens visites que vénen de molts llocs i que lligen el que escrius, encara que la majoria de manera anònima.

Ara que he descobert aquest món, veig que no et deixa indiferent i que no pots deixar-ho estar. Tan de bo també em servisca per fer amistats arreu del món.

Perletes en Canal 9


Un dels objectius de Canal 9 és el de fomentar i protegir el valencià, si no n'estic mal informat. Amb aquestes o amb altres paraules ha de figurar en els estatuts de RTVV. I bé, no podem dir que no hi han programes en valencià. Si que els hi ha; quasi tots ho són.
Però, no és aquest el motiu de l'escrit. El que m'impulsa a escriure sobre el tema no és altra cosa que l'ús tan dolent que se'n fa per part de cert tipus de periodistes, corresponsals i directors de programes que no vetlen per la correcció lingüística.
Podriem escriure tot un llibre de desgavells lingüístics que s'hi emeten, però com no els tinc anotats, sols en citaré uns quants que tinc memoritzats perquè són recents o molt freqüents.
Comencem per la fonètica dels locutors que presenten noticiaris o entrevistes en directe. No us heu adonat de què la majoria d'ells han de ser castellanoparlants o, si són valencianoparlants, sols ho seran esporàdicament per haver abandonat ja la llengua nativa fa molts anys?
Així, a l'hora de pronunciar les vocals, totes són tancades i amb cinc fonemes en tenen prou. No els en fan falta més.
I que dir del fonema de la doble l (ll)? En frases com aquesta et quedes dubtant que és el que han volgut dir:
És un bon lloc.
És un lloc?, és un joc?, és un xoc?
Ens quedarem pensant en el context per esbrinar-ho.
Els pronoms adverbials en, hi, ni els coneixen. Ja sé que ací el pronom hi quasi l'hem perdut. Tan sols ens queda quan utilitzem hi ha i no n'hi ha.
En quant al lèxic, les últimes que he escoltat al respecte:
D.Cipriano en L'Alqueria Blanca diu que "ha manat una carta", quan hauria d'haver dit que "ha enviat una carta".
En esports, Ferran Pina i algun altre diuen: "es cau del tercer lloc" quan tots saben que les coses i les persones no "es cauen", sinó que "cauen". No els sona a traducció directa del castellà si col.loquem el reflexiu se?
I, finalment, l'última que he llegit en un rètol sobre una notícia que deia que volien endur-se arena de la platja de Sagunt: Volen llevar-se arena de la platja de Sagunt.
Tot açò són unes poquetes perletes que el nostre Canal 9 utilitza per promocionar la llengua.

dijous, 27 de novembre de 2008

Camps dixit

Aquesta vesprada he escoltat (no recorde si en castellà o en valencià, i ho pose en dubte per allò de què la "cabra tira al monte"i aquesta gent tira al castellà) i vist en Canal 9 el meu president de la Generalitat dir el següent: "Perquè els socialistes no volen que els xiquets aprenguen anglés?" I jo, com qualsevol que tinga un poc de seny, em pregunte: Es pot tindre més cara per fer demagògia? Es pot fer amb tanta facilitat d'una mentida una veritat? Doncs, pel que es veu i escolta, sí. Aquestos polítics del PP saben muntar-se-la de tal forma que enganyen el més pintat; saben falsejar i molta gent s'ho creu; saben mentir i ho fan; saben ocultar el que no els convé, i són mestres en això.

I tot açò, perquè ho ha dit Camps? Tots ho sabem: per defensar l'EpC en anglés. Com si per anar en contra d'aquesta surrealista idea s'estigués en contra de l'aprenentatge en anglés. L'anglés, ben aprés, D.Francisco, és el que es comença a aprendre des de ben menut i quan més aviat, millor. No ens vulga fer creure que un burro vola (encara que la ciència avança que és una barbaritat i es pot veure quasi de tot)

Una altra idea que ha amollat el Molt Honorable és la de què ells (els del PP) no són com altres, que no volen ser espanyols. A eixos altres hauria de preguntar-los si no volen ser espanyols o si no volen ser el tipus d'espanyols que ells volen que siguen. Jo em considere espanyol, però un espanyol diferent a l'espanyol ortodox que creu allò de "la unidad de destino en lo universal". Recorden el titol d'aquell llibre "Historia de los heterodoxos españoles"? Per algun motiu estaria escrit. I és que la Història d'Espanya està plena d'heterodoxes que no han volgut seguir allò que ha estat imposat des de l'oficialitat i que ha causat rebel.lia en moltes persones i nacionalitats.

Aquesta Ibèria, Hispània o Espanya, que diferent seria si s'hagués respectat a cadascú en la seua forma de ser, de pensar, i de viure.

dimecres, 26 de novembre de 2008

Fred, pluja i neu


ENTRE RÒTOVA I CASTELLONET (Nevada de febrer de 1983)


Per distraure'ns un poc de tota la problemàtica econòmica mundial i nacional, l'oratge ens dóna avuí un tema de conversació, un tema que és recurrent sempre que dues persones es troben a l'ascensor i volen trencar el gel. Però avuí, no és tan sols recurrent, avuí és obligat parlar-ne, perquè les temperatures, unides a la pluja i a la neu, fan d'aquesta matèria tema obligat. En un territori com aquest, de clima mediterrani i en novembre, que estiga plovent tot el dia, a 10º de màxima i nevant tan sols a 11 quilòmetres, és una notícia important, si considerem notícia tot allò que està fora de la normalitat i en la pràctica sempre diem que quan no hi ha notícies és que tot transcorre bé o de manera normal.
Si veus les notícies d'àmbit nacional, contemples uns panorames que et deixen esgarrifat sense eixir de casa: neu abundant, ports de muntanya tancats, despreniments de terres, mar embravida... Ací, en la televisió autonòmica, en el "nostre" Canal 9, sents els reporters desplaçats per tota la geografia narrant tot el que passa i, si no fos perquè veus les imatges, creuries que tot està incomunicat. "Gran nevada a Bocairent", "Enormes flocs de neu cauen sobre Alcoi"... i així, podíem enumerar diferents titulars, però quan veus les imatges, apenes una enfarinadeta d'un o dos centímetres. Que tremendistes són en eixa TVV! I tot ho fan igual. Quan de política parlen, més val no escoltar-los, i... Un altre dia escriurem sobre Canal 9, perquè ara no és el tema.
Com deia abans, aquest fred i neu son noticiables, i més, tenint en compte que encara no es hivern. Ací, les nevades solen produir-se, quan es produeixen, entre gener i febrer. En concret, a la ciutat de Gandia, l'última nevada data del mes de febrer de 1983. Aquella si que va estar una nevada important per aquestes latituds. Recorde que era pel migdia d'un dissabte i a l'endemà, com era diumenge, tothom, desafiant l'estat de les carreteres, va eixir per gaudir de tan desitjat element. Des d'aleshores, sols hem vist la neu al més amunt de la Safor o del Montdúver.
Un poc més endins, a les comarques del Comptat, de la Vall d'Albaida i de la Marina Alta, sí que neva un poc més a sovint. Muntanyes com el Benicadell, Mariola, la Serrella, i alguna que altra més a prop de la costa, quasi tots els hiverns, acostumen a rebre alguna que altra nevadeta.
Aquest oratge, com no és gens comú per aquestes dates, ens ajuda a trencar un poc la monotonia i fer un parèntesi a la quotidianitat, que de vegades és monòtona i ens avorrix, encara que no siguen temps propicis per a no estar preocupats pels problemes que ens envolten.

dimarts, 25 de novembre de 2008

Confrontació

En aquesta Espanya en què vivim, sembla que mai no podem estar tranquils quan es pren alguna decisió que afecte l'esperit d'eixa “nació” que molts encara tenen com a “reservaespiritualdeoccidente”. Escric açò a propòsit de l'assumpte eixe de la sentència judicial que mana retirar el crucifix d'un col.legi públic a Valladolid.

Sobre aquest tema pot haver-hi moltes opinions, cadascú que pense el que vullga, però retirar una imatge d'aquestes d'un col.legi estatal, quan l'estat es defineix com aconfessional, no té més importància; és més, crec que és una bona sentència, encara que no deuria ser decisió dels jutges sinò del govern que en la seua tasca de governar deuria aplicar el que diu la Constitució i llevar tots el símbols religiosos –de totes les religions- de tots aquells llocs que depenguen d'ell. Al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

Els creients no deuen basar la seua creença en uns símbols, sinó en l'esperit d'allò que creuen. Que més em dóna a mi una imatge més que menys. Al cap i a la fi, basar la religió en l'exposició d'imatges seria, més bé, alguna cosa com paganisme. La religió es viu en l'interior i en la relació de respecte als altres, no en el fet que un crucifix presidisca un aula o la taula de juraments dels càrrecs oficials.

El que em sembla poc cristià és la reacció colèrica dels grans aiatolàs del catolicisme oficial. Parlen de confrontació, de cristofòbia, de rancors. Quin llenguatge! Estic convençut que si Jesús de Natzaret tornara al món, els aplicaria les mateixes paraules i les mateixes actuacions que va usar contra els fariseus. Aquell personatge, ple de senzillesa, humilitat, pobresa, que perdonava a tothom i que no barrejava les coses politiques amb les espirituals, es veu ara representat -això diuen ells- per aquesta classe de persones que es consideren per damunt del demés i que diuen com hem d'actuar i com hem de viure, sempre situats en possessió de la veritat absoluta.

...I arribat ací, pense que no continue més perquè no vull penedir-me del que poguera dir

diumenge, 23 de novembre de 2008

L'Hort de Palau d'Oliva

No fa massa dies, vaig llegir un article d’opinió sobre el CP Hort de Palau d’Oliva escrit per una ex-alumna i en el qual anava fent memòria amb nostàlgia i estima de la seua estada en aquest centre.

Recorde L'Hort de Palau com ma casa. Recorde com, a principis dels vuitanta, ens alçaren un edifici nou en substitució de l'anterior: un edifici "d'abans de la guerra" fet de grossos murs i grans finestrals, però molt deteriorat pel pas del temps (quina llàstima que no es restaurara!)

Varem estrenar el nou edifici amb molta il.lusió i ganes de formar alumnes crítics i amants de tot allò que és nostre: llengua, cultura, tradició, costums...d'aquest País tan maltractat per propis i estranys. Ben aviat, el centre es va transformar en espill on es miraren tots els altres centres de la localitat. Introduírem el valencià com a llengua d'ensenyament, perquè era la llengua de quasi el 100% de l'alumnat, participàrem en tots el moviments pel valencià que sorgiren, iniciàrem la informàtica en el centre, encetàrem l'aprentatge de l'anglés, primer com a assignatura i després com a immersió lingüística a partir dels 3 anys. Tot açò, en una època de carències econòmiques, però amb abundància d'il.lusions. Tot ens era afavoridor: ganes de treballar, pares i mares col.laboradors, alumnat responsable i treballador. En fi, una època i unes circumstàncies que pot ser siguen difícils de repetir.

Ara, des de l'absència en aquest centre, m'assabente per la premsa que aquest edifici va a deixar d'albergar eixes veus infantils que ompliren aquest barri tan íntim d'Oliva per anar-se'n a una zona més diàfana, més oberta i amb millors possibilitats físiques . Desitge que l'esperit de l'antic Hort de Palau, si encara hi sobreviu, continue en el nou barri.

Des d’ací, vull agrair a Rosa Malonda, que eixe és el nom de l’alumna, el que encara se’n recorde amb afecte de tots nosaltres. Fets com aquestos fan que u tinga encara la satisfacció d’haver treballat en aquesta professió que passa per una època molt dolenta i de poca motivació per als que l’exerceixen.

dissabte, 22 de novembre de 2008

Xàtiva

Avuí, he estat a Xàtiva amb uns amics. No la coneixia i, la veritat, és que m'ha causat una grata impressió. Havía escoltat i llegit sobre aquesta ciutat, però no tenia l'experiència d'haver xafat els seus carrers i contemplat els seus edificis. El meu coneixement de Xàtiva era, únicament, el que es pot tenir quan passes en cotxe; es a dir, res de res.
El dia ha transcorregut molt relaxat i amb un oratge excel.lent que convidava a passejar pels carrers sense les molèsties de la pluja o del vent. D'aquesta manera, et podies recrear contemplant sense presses tot el que et venia a la vista. La Col.legiata o Seu, impressiona per la seva monumentalitat i els restaurats jardins del Palasiet per la seva tranquil.litat i pau, ambientats per una suau música clàssica de fons. Aquestos jardins, però, donen una dolenta imatge quan llegeixes els escrits explicatius que hi ha al seu interior: estan plens de faltes d'ortografia (quina llàstima que el Sr.Rus no se n'haja adonat).
Et queda sempre el pensament de com seria avuí en dia Xàtiva si la primera divisió provincial que es va fer a Espanya a mitjans del s.XIX i que la va deixar com a capital d'una de les quatre províncies valencianes en què va estar dividit el territori, no hagués estat modificada posteriorment i que li va llevar aquesta categoria de capital i, conseqüentment, la va deixar sense província. Ací degué començar el declivi d'aquesta ciutat, perquè fins aleshores havia estat cap d'una de les governacions del territori valencià.
Però, bé, deixem el passat i centrem-nos en el present. Es d'agrair que les autoritats hagen tingut la delicadesa de conservar i respectar tots aquell edificis públics i privats que tenen molta història en els seus murs. Així, el passejar pels seus carrers et dóna una immensa satisfacció que et fa reviure el passat gloriós d'aquestes terres. El carrer Moncada, el carrer de les Botigues, la visita al Borbó “cap per avall”, i tantes altres coses.
Quina diferencia amb les ciutats costeres, Gandia per exemple, on no queda quasi res d'èpoques passades. Tremole de pensar en la sort que hauria tingut el Palau Ducal si no haguera estat regit pels jesuïtes. Tal vegada no existira ja per haver tingut la mateixa destinació de tot allò “vell” i “antic” que ací hi havia i que per un falç concepte de modernisme ha anat enderrocant-se per alçar en el seu lloc edificis alts i moderns que “donen categoria a la ciutat”. Categoria a la ciutat o burrera als seus governants? Cadascú que ho interprete com vullga.
I no continue més, perquè no vull dir disbarats, que l'assumpte és propici per a això i més.

divendres, 21 de novembre de 2008

Volar


L'home (nom genèric, açò de dir home/dona no m´ha agradat mai, és complicar el llenguatge) està dissenyat per tocar terra i tot el que siga enlairar els peus suposa una dosi de desassossec que va en proporció a l'altura alcançada, no sé si és exactament així o no, però no importa. Hi ha persones a les que els entra un pànic desmesurat i altres van per l'aire com si res passara. Crec que entre aquestos dos extrems podem incloure'ns la majoria dels humans.

Confesse que he patit alguna vegada eixa sensació estranya, incòmoda i poc raonable de no poder estirar el peu i tocar terra ferma. Si et pares a pensar a quina altura està el teu seient, t'entra un calfred que et recorre tot el cos com si una rastrera de formigues anara baixant-te del cap a la panxa.

Quan vas arribant al teu destí, va entrant-te una dolçoreta que s'incrementa quan disminueix l'altura, però si aquesta baixada va fent-se entre núvols i muntanyes nevades, la cosa no està tan clara. Els pitjors pensaments et venen al cap i no vols ni pensar que passaria si la punta de l'ala tocara alguna roca.

Una vegada sents el soroll del tren d'aterratge, traus tota eixa tensió acumulada que desapareix per complet quan l'avió circula com un cotxe a velocitat controlable.

dijous, 20 de novembre de 2008

A la moda


El que som éssers alienats, no cal fer massa esforç en demostrar-ho; tan sols hem de fixar-nos en les modes i amb el gran interés que tots tenim en seguir-les. La gent anem bojos per anar a l'última; fashion és la parauleta que els més in li donen a tot allò que indique que anem a la moda.

No tenim gaire personalitat a l'hora de ser nosaltres mateixos. Ens deixem portar pels dictats de tots aquells que es dediquen a dir-nos que és el que anem a dur o que és el que hem de guardar als calaixos perquè no ens titllen d'antics. Moltes vegades, hem de fotre'ns i vestir quelcom que no ens agrada perquè allò que voldríem, ja no es porta.

No fa massa, es va prohibir en alguna ciutat els homes-anunci per considerar-ho ofensiu a la dignitat humana. Però és més denigrant aquest fet, que a la fi i al cap, és per poder subsistir que no pas altres que són ben vistos perquè segueixen la moda? De vegades, portem el dibuixet de torn enganxat al davant, altres vegades al collet i, el súmmum de tot, al cul, com alguns equips de futbol.

I que dir d'aquelles samarretes que duen frases sanceres en altres idiomes? Crec que els que les porten no entendran el seu significat, perquè si no, no s'entén com s'atreveixen a posar-se tals destrellats. Frases com “Sóc idiota”, en anglés, en xinés o en alguna altra llengua, és molt possible que te les pugues trobar escrites amb grans lletres, perquè tothom les puga veure, en l'esquena o en el pit d'algun que les trobe “super fashion”.

Ai! Quin desgavell de criteris, quina poca personalitat. Els grans dissenyadors de la moda es burlen tot el que volen de la massa aborregada que som. Vos imagineu una reunió d'aquests alts prebosts de la moda posats d'acord per fer-nos passar a tots com a autèntics imbècils? Que divertit s'ho passarien. I nosaltres, bafaners, pagats, orgullosos, contents i realitzats d'anar a la moda fins l'últim detall.

A les persones, com de bell antuvi, ens agrada disfressar-nos, tatuar-nos, pintar-nos i fer el que siga per dir que estem “al dia”. Estarem al dia, en la moda, però a la nit, en l’ús de la intel.ligència.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Nadal i altres Festes d'importar

Aquest matí, anant pel Passeig de les Germanies de Gandia, se m'acosta un estranger que, per la seua aparença, semblava magrebí, i em pregunta:
-Por favor, ¿qué son esas luces que están puestas ahí arriba entre los árboles?
Immediatament li conteste:
-Son luces para iluminar la Navidad.
El magrebí, extranyat, afegeix:
-¡Pero, si todavía queda mucho!
Efectivament, encara queda molt perquè Nadal estiga entre nosaltres, però vivim en un món on els interessos comercials ens dicten el que hem de fer, dictadura comercial diria jo a açò. Els nostres costums es regeixen pels interessos comercials de les grans cadenes: que si “Ya es Primavera en ...”,que si“ Ven a la Semana Fantástica...”, que si “Dias de Oro en...”
Antigament, no fa massa, encara tot es celebrava al seu temps: Nadal era quan tocava i la primavera començava a finals de març. Ara no, ara ens fan creure que Nadal comença en novembre i la primavera ho fa en febrer. I tots, dòcils als cants encisadors del gran comerç, anem desesperats comprant coses i més coses per regalar a tothom o per menjar sense fam queviures extremadament cars, que passades les festes, tornen al preu del que no haurien d'haver pujat mai. Quin aborregament tenim al comprar per “decret”!.
El món és com una aldea on els costums s'unifiquen. El poderós dicta i els subalterns obeïxen a ulls clucs.
Quanta festa ens imposen des de fora sense que ningú alce la veu i diga que ja n'hi ha prou! Halloween, San Valentí i a aquest pas, ens clavaran també el dia d'Acció de Gràcies o el dia de Búffalo Bill si es presenta. Temps al temps si la Xina no s'avança i ens clava l'Any del Porc o de la Serp.

dilluns, 17 de novembre de 2008

Memòries des del Benicadell


El dia era asolellat i lluminós. De tant en tant, algunes boirines passejaven pel cel. Haviem arribat al més alt del Benicadell. Des d’allí, mirant cap al nord, es contemplaven les comarques del sud de Valènciai; més a la dreta, la mar Mediterrània, mar tan carregada d´història i de civilizacions. Cap al sud, les muntanyes servien de barrera per no veure més enllà: la Serrella, Aitana, el Menejador... I davall, als meus peus, apareixia Beniarrés, el poble on vaig obrir els ulls al món i vaig tindre les primeres sensacions. Allí estava com sempre, estés des de l’ermita fins a l’estació i des del teular fins el cementeri, envoltat de camps d’oliveres i de barrancs excavats per les aigües que es precipiten des d’ací dalt. Em vaig quedar contemplant-lo i, abstraient-me del present, els meus records esdevenien en blanc i negre transportant-me a la meua infantesa allà pels anys cinquanta quan recorria tot aquest escenari com qualsevol xiquet del poble.

Els records s'amuntegaven i calia posar-los en ordre per no entrebancar-me. Tants i tants moments viscuts en aquests indrets feien, cada cop més, aflorar les meues vivències, vivències que recorde amb més o menys exactitut perquè el pas del temps va esborrant alguns detalls i , d’alguna manera, desfigurant-los .

Han passat molts anys que ja no hi tornaran. Aquelles vivències ahí queden permanents en el pas del temps i mai no podran ser esborrades. Són records que algun d’ells pot ser estiga distorsionat per la llunyania, però així romanen en la meua ment i em traslladen a aquell temps de la infància tan ple de carències i penúries, i alhora tan càlid i ple d’innocència amb flaires de camamilla i d’espígol, de romer i de timó, de raïm i d’olives madures.

La realitat em torna al present allà al més alt del Benicadell, la muntanya tan volguda pels beniarresins i per mi, que allà on vaig i observe l’horitzó, procure esbrinar la seua silueta tan característica, una silueta inversa si es mira des del nord o si es mira des del sud, però que de seguida la identifiques perquè és com una paret sense res davant ni res darrere. Com una torre de guaita va estar utilitzada pel Cid aquesta “Penya Cadiella”.

Beniarrés és ara un poble modernitzat i amb aspecte net que causa una bona impressió a tot aquell qui el visita. És el meu poble perquè u és d'on ha nascut o d'on té consciència d'haver-hi passat els primers moments de la seua vida. No es pot viure sense reconéixer els origes, perquè aleshores es perd la identitat i ens veiem condemnats a tenir el sentiment de no pertànyer a cap poble. Si açó es té clar, mai rebutjarem allò que és nostre i mai deixarem de tenir consciència del que és nostre i ho reivindicarem, i no tindrem por ni vergonya de reconéixer el nostre orige i mai més ens amagarem darrere unes falces identitats.

divendres, 14 de novembre de 2008

Nuvolades sobre el Comptat



Vista des de lluny, la silueta de Beniarrés semblava anava a ser engolida per aquesta immensa massa nuvolosa que, apareixent per la serra Mariola, avançava lentament cobrint la major par del Comptat.

dijous, 13 de novembre de 2008

Ciutat i muntanya





Viure en una ciutat mitjana té avantatges com aquest: la natura està molt prop i pots gaudir-ne sense llargs desplaçaments. En aquest cas, Gandia presenta al final del Passeig de les Germanies aquesta vista de les muntanyes properes.





Internet

Coses tan habituals avuí en dia com internet eren, tan sols fa uns pocs anys, coses de ciència ficció que véiem en les pel.lícules de Hollywood. Ens comunicàvem per telèfon, per correu postal i, com a forma molt avançada, per fax. Que lluny queda tot allò i alhora que prop. Les generacions joves no poden entendre sense dificultat que no existira internet a l'abast de tothom com ara. Als que tenim un bon grapat d'anys, aquestes noves tecnologies ens porten de cap; tant és així que la majoria desisteix de posar-se al dia i viu al marge de la tecnologia digital.

Jo he trobat en internet un camp obert al món i a la recerca de tot allò que vull conéixer. Compartisc fotos amb amics i familiars, utilitze els emails per comunicar-me amb gent i institucions, trobe persones de les quals feia molts anys que havia perdut la pista. En fi, és una eina tan útil, que ja no sabria viure sense ella.

Tots sabem que esta nova tecnologia, com tot, pot usar-se per a bé o per a mal. Cadascú farà ús d'ella segons la seua ètica personal, però ningú no negarà que, afortunadament, impera el bon criteri i l'ús que se'n fa és, en la seua majoria, apropiat.

Sens dubte, internet serà en el futur un d'eixos fets que serveixen perquè els historiadors separen les diferents èpoques en què divideixen la Història. Es diu que la Història comença quan apareix l'escriptura, però, com anomenaran l'època digital?

Estem, per posar un  exemple, com al segle XVI en què alguns vivien com en el medievo i altres eren persones renaixentistes. Actualment, podríem qualificar la gent com "digital" i "analògica" segons facen ús o no d'internet. I tot just estem en els inicis. Si en 15 o 20 anys, aquesta tecnologia ha avançat tant, que no farà en altre període igual de temps? Aplicant la frase popular, "feredat em fa de pensar-ho".

Educació per a la Ciutadania

La BBC ha vingut per tal d'observar in situ la EpC en anglés. Les nostres autoritats autonòmiques estaran satisfetes per haver captat l'atenció de tan important medi de comunicació britànic. A mi em sembla que tot açò d'impartir l'assignatura de Ciutadania en una llengua diferent al castellà o al valencià és una cabuderia del conseller que ratlla en la paranoia. Si, com diuen ells, es tracta que l'alumnat aprenga l'anglés, no seria més convenient i molt més efectiu que s'introduïra de manera oficial i general la immersió lingüística en la etapa d'Infantil, és a dir, als 3 anys, quan es comença l'escolarització? Jo pense que sí, i ells, també, però eixa oposició salvatge i irracional cap al govern central els fa adoptar mesures que dificulten la impartició d'eixa matèria en condicions normals.

El nivell d'anglés amb que l'alumnat de Primària accedix a l'ESO és altament deficitari. Tan sols uns coneixements molt elementals que no van molt més enllà del "Hello, how are you?" són els que hi porten. I amb aquest bagatge poca cosa es pot fer. Siguem realistes i pensem per un moment com van a ser capaços d'entendre conceptes no tangibles si, inclús, en la llengua nativa, tenen la seua dificultat.

No valen protestes, no valen raonaments, no val el sentit comú. El més important de tot és l'oposició frontal per veure si es trau algun rèdit polític. I, mentrestant, l'alumnat perjudicat en la seua formació com a persones.

Vegent tot açò, el Sr.Font de Mora i el seu president el Sr.Camps, donen la impressió que esperen que el govern de S.M. The Queen els alce un monument en Trafalgar Square per l'aportació que fan a l'expansió i coneixement del British English