Un dia en una platja PPP

Matinada, encara de nit: les brigades de neteja s'afanyen a retirar tota la brutícia que la gent ha deixat el dia anterior. Tractors amb remolcs apropiats van garbellant la sorra per eliminar objectes perillosos o deixalles inapropiades. Altres tractors van aplanant la superfície arenosa per deixar-la plana com una safata. Mentre va fent-se de dia, altres brigades procedeixen a la neteja del Passeig on es troben gran quantitat d’envasos de plàstic, papers i vidres que les hordes discotequeres han anat encarregant-se d'escampar al llarg d'aquest espai públic. Les mànegues d’aigua a pressió són utilitzades per netejar els vessaments de líquids que hi ha per les rodalies (i quan dic líquids, em referesc a tota classe dels mateixos)
Comencen a practicar activitats físiques els més matinadors: marxa ràpida, footing, bicicleta o simplement passejar el gos. Els joves que han passat la nit a les discos, van eixint de les cavernes discotequeres, per la porta de les quals, grans fumerals de tabac són abocats a l'exterior al ritme de la música canyera que trenca la pau d'aquestes hores matutines carregades de pau i tranquil.litat.
A mesura que el sol va escalfant, les primeres unitats invasores de la platja -generalment compostes per personal de la tercera edat enviats com avantguarda- desfilen portant ombrel.les com estandards que seran col.locades a primera línia de la mar adquirint un espai que consideraran com a propietat privada (els visitants del centre peninsular són molt propensos a aquestes coses)i davant del quals ningú gosarà estendre la seua tovalla sense entrar en acalorades discussions o guerres inútils. Més tard, hi acudirà la resta del grup compost per la xicalla riallera amb els corresponents pares tots ben desdejunats i carregats de cadiretes, sillonets, neveres i flotadors.
Quan l'hora de dinar arriba, es produeix el moviment contrari: nombroses processons van abandonant la platja i, després de rentar-se els peus o dutxar-se en els llocs habilitats al respecte, creuen el Passeig i van regressant a casa per complir amb la cita amb la taula i xafar l'orella amb el coixí sestejador. Res millor que després de tan esgotador matí deixar-se caure al damunt d'un llit acollidor de fatigues i cansancis.
La vesprada arriba i de nou una altra desfilada de gent va cap a la platja. Allí passaran les hores vespertines fins que el capvespre invite a la retirada després d'un dia ple d'activitats lúdiques i de descans a la vora de la mar.
La jornada de la gent diürna acabarà amb la passejada nocturna pel Passeig devorant pipes com a lloros famolencs, Passeig que, per altra banda, començarà a mostrar els altres habitants, els que han dormit durant el dia i ara, com a fauna nocturna, proveïts de bosses plenes de botelles de tota mena de begudes, van ocupant els bancs que hi ha al llarg d'aquest espai esperant l'hora d'obertura dels caus ensordidors i d'aire viciat pel fum de tabac on passaran la resta de la nit fins que les primeres ullades de sol del dia següent hi tornen a aparéixer i, aleshores, com a grups d’un exercit derrotat després d’una terrible batalla, uns aniran tornant a casa i d'altres, però, carregats d'alcohol i de material de disseny, aniran a “dormir la mona” a l'arena o es cabussaran a les aigües tranquil.les d'una mar en calma a estes hores del matí. I així transcorre un dia normal per aquesta platja anomenada de les tres pes (platja, passeig i pipes), platja que els responsables d’ella intenten canviar-li la cara, però que mai no ho aconsegueixen. Serà perquè està dissenyada així des d'un primer moment.

IGandia.kl3

Una de les evidències de què un lloc, una població, o un centre del tipus que siga vullga estar actualitzat o adaptat als temps actuals tan dependents de les noves tecnologies és, sens dubte, la connexió wi-fi que puga oferir als seus habitants o usuaris.

Els que habitem la platja de Gandia ens vam veure agradablement sorpresos la temporada passada amb una d'aquestes connexions. Era una connexió bastant dolenta, però hi era. Podies veure gent assentada als bancs del passeig marítim fent ús del seus portàtils i connectant-se a la xàrcia per fer les seues coses: correu, blogs, fotos, jocs, etc.. Aquest estiu, la cosa sembla que funcione millor. La connexió -segons resa la carta d'inici- està en proves i pense que tindran el propòsit de millorar-la. Pel que sembla i puc donar fe, ha millorat ja respecte de l'any passat. Enguany, puc enviar correus i entrar en les meues pàgines de blogs o fotos, podent carregar-les i modificar-les. Abans, açò m'era quasi impossible; pràcticament era lector i espectador passiu de pagines pròpies i alienes.

De deveres que és un plaer estar connectat al món tenint de rerefons la immensitat blava de la mediterrània, tant a les hores en què el sol surt per l'horitzó marí com quan presenta eixe blau intens en la seua superfície calma en els dies tranquils de l'estiu. Em considere un afortunat per poder usar la connexió sens eixir de casa (encara que amb lentitud i irregularitats)i contemplar allò darrerament dit.

En els moments que escric, observe gran quantitat de gent caminant per la vora del mar, banyant-se en les seues aigües o gitats a la sorra torrant-se i ignorant els consells que els dermatòlegs ens donen sobre l'ús de les exposicions al sol. Altres aprofiten per practicar jocs de baló o rodar amb bicicleta pel carril que a tal ús ha estat habilitat. Una parella, asseguda davall la pèrgola, està capficada en el seu ordinador.

Quan la nit arriba i el passeig s'ompli amb la multitud d'estiuejants, observes com els internautes aprofiten l'ambient agradable de la nit per connectar-se mitjançant esta wi-fi pública que ajuntament i empresaris de la platja han habilitat perquè no visquem d'esquenes a la realitat tecnològica d'internet.

Mare de TOCH els balencians

Contemplant aquesta venerada imatge que he rebut per varis conductes, no puc menys que reproduir-la al meu blog i dedicar-li aquesta estrofa d’aquell tan famós himne. Espere, també, que no s’oblide de cap valensià amant de les bones anxoves, tant al natural com en conserva i que mai falten a la seua taula i rebost.

Així siga

La patria valensiana

s´ampara baix ton mant

¡Oh, Rita Sobirana

de terres de Llevant!".

Visita al Matarranya

Quan ixes de la teua terra, de vegades, tens agradables sorpreses, sorpreses d'eixes que et fan sentir com a ta casa, bé perquè desconegueres que fos així, bé perquè ho conegueres i no pensares que fos tan així. El cas és que vam fer una visita amb uns amics a la comarca aragonesa del Matarranya, al NE de la província de Terol, i fitant amb les províncies de Tarragona i Castelló.

Començarem la visita entrant pel port de Torremiró, immediatament després de Morella, i el primer poble que sen's presentà va ser Mont-roig (castellanitzat com a Monroyo). Allí varem estar passejant pels carrers i observarem que les persones no parlaven en castellà, la qual cosa ens va sorprendre una mica perquè estàvem en la idea que la castellanització hagués fet de les seues i, com estem a l'Aragó, el català deuria estar quelcom perdut. Però, no. Els roglets de dones parlant al carrer ens va avivar la curiositat i, amb l'excusa de preguntar pel poble, varem intervindre i encetàrem conversació amb elles. “Aquí parlem el “xapurreau” -ens diuen-. “No, senyores, el que vostés parlen es diu català i vostés i nosaltres parlem la mateixa llengua, per la qual cosa, ara i ací ens podem entendre a les mil meravelles”.

Continuant la marxa, vam arribar a Val-de-roures (Valderobres en castellà). Al bar de l´hostal, tothom era parlant en català, català occidental com el nostre i semblava que no haguèrem eixit del País Valencià. Res no feia pensar que estàvem en una comunitat autònoma de parla castellana.

Val-de-roures posseïx un gran castell al cim d'un tossal que domina la població i allí assitírem a un festival de folklore cubà amb la presència de molta gent del poble. Clar, tots conversaven amigablement comentant l'esdeveniment utilitzant la llengua que han parlat sempre. Nosaltres ens sentíem com als nostres pobles, sens notar diferències lingüístiques, únicament i com és natural, algun matís, però no més que els que hi poden aparéixer entre els nostres pobles i els de Castelló.

La nit, tot i ser un 28 de setembre en aquestes comarques tan fredes, era agradable i els xiquets jugaven pel carrer parlant com nosaltres, els joves anaven i venien amb alegres converses parlant com nosaltres. Tot semblava idèntic a nosaltres.

Des d'una casa eixien veus de coral i forts aplaudiments, discursos pronunciats per algú i en la nostra llengua. Un xic -mestre o pare d'alumne, no recorde bé- ix de la casa. Que celebreu ahí dins, tan bonic? Amablement i amb tota la deferència del món ens diu que és un acte relacionat amb l'escola. Aprofitem per preguntar-li com porten l'assumpte de la llengua autòctona. “Amb un poc de sort, podem donar l'assignatura de català, però allò de l'ensenyament en català, ni somniar-ho. Estem a Aragó i les autoritats autonòmiques no estan per la tasca”.

Continuem els dies següents amb la visita a la comarca. La Freixneda, Beseit, Pena-roja. Ràfels, pobles aquestos amb vestigis arquitectònics d'antics palaus senyorials i cases amb blasons a les façanes que ens indiquen de la presència d'una antiga noblesa ja perduda per sempre més i de la que tan sols resten aquestes pedres que ens fan respirar història pels quatre costats.

La visita al Matarranya és una d'eixes visites que et deixen devanit i de la qual conserves molts bons records pel que has vist i pel que t'ha arribat al fons de l'ànima. Malgrat la distància, arribes a sentir-te integrat, com si fores u més del poble, més que si visitares la comarca del Baix Segura, per exemple, que tot i pertànyer a la nostra comunitat, et veus i els veus com a persones molt allunyades de tu, diferents. És que la llengua t'imprimeix caràcter i va més enllà de les fronteres administratives.

Ciclisme urbà

En l'anterior post, parlava de l'ús de la bicicleta a Gandia. Ara vaig a escriure unes dades arreplegades en la revista “Tràfico y Seguridad Vial” que edita la DGT.

SEVILLA: El nombre de ciclistes que circul.len a diari per la ciutat s'ha multiplicat per set en dos anys, passant de 11.000 a més de 70.000.

BARCELONA: Els abonats al servei “Bicing” han arribat als 188.000 amb una mitja diària de 40.000. Sumant-li les bicis particulars, alcancen la xifra de 90.000 desplaçaments ciclistes diaris.

LONDRES: Pretén alcançar al 2010 els 900 kms. de xarxa ciclista. Al 2000, l'ús de la bici era de l'1,15% i, actualment, després de la implantació del peatge urbà, hi ha alcançat el 30%.

PARÍS: 300 kms. de vies ciclistes. En els dies festius les voreres del Sena són per a ciclistes, vianants i patinadors. Els desplaçaments diaris en bici arriben als 40.000.

ÁMSTERDAM: 750.000 habitants, dels quals les tres quartes parts tenen una bici i la meitad d'ells la usen a diari. Disposen de mapa de carrils bici, planificador de rutes i sistemes de lloguer.

BERLÍN: 620 kms. de xarxa. Un 10% dels desplaçaments es realitza amb bici. Existeix un Consell de la Bicicleta per a impulsar la seva utilització.

ESTOCOLM: De 2001 a 2006, el nombre de ciclistes hi ha pasat de 30.000 a 100.000. 350 kms. de vies per a bicicletes. A Suècia, el principal motiu d'ús de la bici és la salut i el medi ambient.

Com podem veure l'ús de la bici en la ciutat no lleva “categoria” a les persones”, més bé pense que els n'hi dóna. Si els ajuntaments volen presumir de respecte al medi ambient i de fer les ciutats més sotenibles hauran de prendre's molt seriosament aquest tema i portar-lo a la pràctica. No val, únicament, escriure'l als programes electorals perquè, com ja sabem, el paper és molt sofrit. I en quant als ciutadans -i com diuen al meu poble- “la vergonya fa ronya”; així que per anar a l'estanc i pel bé de tots, hauran de prescindir del cotxe.

Bicicletes per Gandia

Llegia aquestos dies passats un article de Carlos Fuster en el diari Micro sobre l'ús, cada vegada més nombrós, de la bicicleta per als desplaçaments diaris dins de la ciutat de Gandia, ciutat que ha oblidat, diu, aquesta forma de desplaçar-se i que mostra el caràcter “pixaví” dels seus habitants. No li falta raó per a fer aquesta afirmació, però no sols als habitants de Gandia, sinó també als de la resta de ciutats d'aquest país que menysprea la bici per considerar-la de poca “categoria” social.

Atribueix l'augment del seu ús als següents factors:
1. Crisi econòmica. Suposa un gran estalvi en carburant i ja sabem que “la fam aguditza l'ingeni”
2. Augment del nombre d'estrangers sens aquest sentit del ridícul a l'hora de muntar a una bici i que aprofiten les característiques orogràfiques i meteorològiques de la ciutat per fer-ne ús.
3. Els estudiants que van per Europa amb el programa Erasmus veuen com allí no estan acomplexats i, amb pitjor oratge i orografia, no dubten en usar la bici per moure's d'un lloc a un altre.

En algunes ciutats espanyoles ja tenen muntat un servei de lloguer de bicicletes i és freqüent veure els ciutadans amb dues rodes sense tenir “vergonya” del que diran. Ací a Gandia, ja fa temps que se'n va parlar, però aquest servei mai no arriba i crec que no està ni verd encara. Això si, ha estat feta en l'anterior legislatura una xarxa de carrils bici que més bé serveix de ben poc. No hi ha connexió entre ells i sovint et trobes amb cotxes estacionats al seu damunt. Altres són estrets en excés i, tot plegat, sembla que han estat fets per gent que no ha agafat mai una bici i que ignora com circular amb ella. És per això, supose, que molts usuaris de bicis, envaeixen les voreres o el passeig i circulen amb col.lisió amb els vianants o, de vegades, també ho fan per carrers en sentit contrari al tràfic. Les autoritats ho haurien de regular i aplicar allò de “cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa”. En una ciutat com Gandia, que la pots travessar caminant en vint minuts, és una pena que els cotxes siguen els amos dels carrers i que la gent no use la bici o vaja a peu. A aquells que no els abellisca fer-ho, sempre tenen l'opció de L'Urbà.

Platja de Gandia, sense crisi

Darrerament, estem veient uns anuncis a la TV en què posen de reclam la platja de Gandia i aquest fet sembla estar dirigit a la gent jove, que entre set, huit o deu individus, lloguen un apartament i passen una setmana a ple rendiment donant escape a tota la vitalitat que tenen i que a falta d'altres eixides, ho fan de la manera més simple i poc productiva. Això sí, tenen dret a la diversió, però desconeixen que eixe dret té uns límits, límits que els marquen els drets dels altres, en aquest cas, el dret al descans i a gaudir dels espais públics nets i en bon ús.
No sé que pretenen els promotors d'eixe anunci. Si volen donar impuls al sector turístic de Gandia ho tenen clar amb aquesta mena d'anuncis. Vindran, si, però grups de joves amb ganes de gaudir de la festa?, de l'alcohol i d'alguna altra substància enervant. La platja anirà prenent cos i esdevindrà santuari de pelegrinatge juvenil al reclam de la vida nocturna sense trellat. Tota una destinació estiuenca on sembla que tot està permés. Després, es queixen de què ací no hi ha turisme de qualitat. Si açò és el que sembren, com volen recollir els bons fruits? Estan espantant la gent que busca pau, benestar i un descans reconfortant.

L'estiu passat, i amb aquesta mateixa temàtica, enviava una carta de protesta al diari Levante-EMV, carta que no em varen publicar i de la qual cosa en desconec els motius; no sé si perquè en tenien massa o perquè no era interessant. La bona qüestió és que em vaig quedar una mica defraudat per no haver tingut ressò la meua denúncia. Ara, però, tinc la ocasió de fer-ho, encara que no sé si tindrà bastant ressó -més bé, crec que no- però em serveix de descàrrega personal i ahí està per si arriba on haja d’arribar.