Oliva

Quan visites una població per motius burocràtics o per altres assumptes de caràcter professional o laboral, no eres conscient de tot el que contenen els carrers i les cases i de tot el que ens aporten les persones i els seus costums. M'acudeix a mi aquesta reflexió després d'haver tornat -aquesta vegada amb caràcter de visita recreativa- a la població en què ha transcorregut gran part de la meua vida professional.
Oliva ha estat la meua casa al llarg de moltíssims anys i d'ella conec persones, costums i història i de la qual guarde també importants vivències ì experiències que, tot plegat, constitueixen un record impossible d'esborrar.
L'altre dia, en companyia d'uns amics, passejarem pels carrers de la vella Oliva, d'eixa part de la població que quan entres procedent de Gandia et queda a la dreta de la carretera i que quasi ningú dels que la travessen se n'adona. Per a tothom, Oliva és una ciutat difícil de passar pel transit que suporta i que es procura eludir si està dins de les possibilitats del nostre trajecte.
Però Oliva no és tan sols eixa carretera i els edificis i carrers que a la seua esquerra ens reben quan hi accedim. Oliva és també pura història en eixe espai que s'estén als peus de la muntanyeta de Santa Anna coronada pel castell-fortalesa del mateix nom.
Començant per la Raconada d'Alonso –avuí en dia una arreplegada placeta plantada d'arbres i on no fa massa anys encara s'alçava un vell edifici que albergava vivendes del funcionariat local i al costat hi era la residencia d'ancians regentada per unes mongetes- pugem pel carrer Abadia on es pot contemplar part de l'antiga muralla que la separava del Raval i la torre de l'antic palau dels Centelles, un palau gòtic malauradament desmuntat peça a peça espoliat com tantes obres d'art de la nostra geografia.
Una mica més amunt, se'ns presenta l'església de Sant Roc -antiga mesquita- presidint una apartada placeta i de la qual ixen uns carrers estrets plens d'encant, sobre tot l'anomenat carrer La Hoz, típic carrer tot tallat sobre roques i que presenta la forma d'aquest instrument agrícola.
Al cim de la població, s'alça el castell de santa Ana, talaia de vigia i refugi en moments de perill davant les incursions dels sarraïns procedents del nord d'Àfrica. Des d'allí, es contempla una amplíssima vista que comprén des del Montgó fins a Cullera.
Baixant del castell pel Calvari, empalmem amb una escalinata que ens condueix al carrer del Carme que ens porta fins la plaça d'Espanya on la imponent fàbrica de Santa Maria ens rep i ens mostra tota la seva història escrita en forma de rajoles amb les que estan construïdes les seues parets.
A les proximitats, es troben les antigues cases senyorials de Tamarit, remodelades amb bon gust i dedicades a la cultura. S’hi pot veure el passat agrícola dels olivers amb tota classe d'eines usades, en concret dedicat a l'oli, al canyamel, a la morera i al raïm.
M'ha agradat tornar a Oliva. Sentir el seu parlar tan característic, amb eixa fonètica tan diferent a la resta de pobles saforencs i tan allunyada de l'apitxat gandià. Passejar pels carrers tan coneguts per mi. Recordar el tio Borràs anunciant els diaris d'aquella manera tan característica: Levate, Las Provincias! I, com no, el trist anunci per mitjà de l'Andana que poc més o menys començava: Confrares i confraresses de totes les confraries... i continuava l'anunci indicant el nom i cognoms del finat o finada, el domicili i la parròquia on es celebrarien les exèquies. Aquest costum encara hi roman, però amb megafonia motoritzada. També, eixa olor a pebreres farcides, gambeta amb bledes o coques a la calfó que eixien dels abundants forns existents.
En fi, que Oliva està ahí més bonica que jo hi era, mostrant la conservació d'un passat que, malgrat tot, encara hom ha estat possible salvar de la depredació especulativa i immobiliària que ha arrasat quasi tot el patrimoni llegat pels avantpassats. Esperem continue i millore aquesta línia encetada anys enrrere quan els ulls se'ns van obrir i comprenguèrem que calia conservar el nostre patrimoni cultural. Per desgràcia, encara ens cal estar atents perquè els depredadors estan a l'aguait de possibles distraccions -o connivències- dels governants.

Matisos grisencs de tardor

En aquests dies tardorencs quan la llum del dia es fa escassa i les vesprades resulten inacabables semblant que sempre siga de nit, els sentiments de tristesa i pessimisme tenen el camp adobat per enfortir-se i traure'ns tot allò que no voldríem que aflorara mai. Així doncs, vols escriure alguna cosa i no pots o no saps. Les idees se t'amunteguen al cap, els temes se't barregen formant un totus revolutus que ignores tant com per on començar com per on acabar. L'actualitat t'acudeix salvatgement en forma de notícies, en forma d'opinions, en forma de creences i en forma d'insults i desqualificacions d'uns a altres. I tot plegat, t'omplin de desassossec i de tristesa fent-te experimentar una mena de rebuig cap al món en què et toca viure.
Per una banda, veus els dirigents polítics d'un costat i de l'altre fent-se la punyeta tot el que poden, tot el que saben i més, sens aportar idees ni solucions. Viuen de l'insult i la desqualificació de l'altre, però de forment, ni un gra. Quin dia s'adonaran que estan per servir la societat a la que representen i no per detenir el poder o voler alcançar-lo i, si més no, per enriquir-se. Tot un conjunt d'impresentables dirigents que s'emparen en la mentida, l'engany i en la poca o nul.la crítica dels ciutadans cap a llurs actuacions ressonants i fal·laces.
Observes també com la jerarquia religiososa, que deuria donar exemple evangèlic i viure d'acord amb allò que diu representar, es parapeta en posicions ultramontanes i comença a tirar pedres contra tot aquell que no es fassa practicant de les teories religioses de les que s'autoprocla intèrpret. Pecadors de supèrbia. No son conscients que el mateix Jesús no va ser capaç de condemnar la pecadora dient allò de qui estiga lliure de pecat que llance la primera pedra. Es creuen lliures de pecat i amenacen amb excomunions.
Constates com pertanys a un poble que no s'estima; es més, que s'autodia, que està decidit a renunciar a allò que ha estat històricament i que vol perdre's en l'anonimat i en el ser un no res; tan sols sembla feliç manifestant-se com un esperpent disfressat d'autobombo i despreciant les veus dels qui es resisteixen a no perdre la seua identitat diferenciada. Governants i governats d'aquest poble formen una pinya difícil d'obrir degut a la desinformació que practiquen uns i a la renùncia a estar ben informats per part dels altres.
I que dir del medi humà on vivim? Més val no fer un relat exhaustiu de les relacions humanes, perquè és per plorar veient el poc respecte que ens tenim els uns als altres. I, com no, la proliferació de personatges que són cridats per les telefems a dir tota classe de favades i bogeries i axí mantenir el personal embadocat fins el punt de prescindir de coses més importants.
Davant aquestes situacions, no em queda més remei que abstraure'm de la realitat i dedicar-me a les meues coses oblidant-me de tot i de tots i pensar que la vida són quatre dies i cal viure-la d'un altra manera.
No sé si m´he deixat portar pel pessimisme, però la realitat que veig és aquesta. Supose que vindran dies millors. Al cap i a la fi, he realitzat un petit exercici de teràpia encaminat a evitar l’angústia existencial.

Ximpleries laïcistes

Llegim en la premsa aquesta noticia:
Europa ha donat als laïcistes una primera però significativa i, segurament, històrica victòria en la seua lluita contra la presència de símbols religiosos en les escoles: El Tribunal d'Estrasburg o Cort Europea de Drets Humans ha declarat que els crucifixos en les aules suposen "una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seues conviccions" i "de la llibertat de religió dels alumnes". La sentència és La reposta a un recurs presentat per Solie Lautsi, una ciutadana italiana d'origen finlandés que en 2002 va demanar a l'institut a què anaven els seus dos Fills que retirara les crucifixes. Després de molts intents fallits en els tribunals italians, Estrasburg ha referendat la seua batalla i, sobretot, hi ha assentant un precedent en una lluita en què s'han bolcat grups laïcistes de tota Europa. El Govern italià Deurà indemnitzar a Lautsi amb 5.000 euros.
　
Res que objectar a aquesta declaració del Tribunal d'Estrasburg. Ni entre ni isc, però està bé que les religions no estiguen presents a les escoles. Cada organització religiosa compta amb els seus espais on adoctrinar els seus seguidors. L'escola està per formar i educar persones dins d'un ambient neutre i purament civil. Ara bé: pense que hem de ser conseqüents amb aquestes decisions i actuar sempre i en tots els llocs de la mateixa manera.
De totes formes, cal considerar l'espai físic i històric on vivim i tenir present que les tradicions són les que són i no està bé, tampoc, d'erradicar-les totes simplement perquè tinguen un caire religiós -en aquest cas cristià-. Som el que som i venim d'on venim. És per això que no cal ser tan extremats com per eliminar tot allò que siga un signe religiós i actuar com si no tinguérem passat. Per això em sembla un destrellat prescindir dels nadals i dir-los festes d'hivern, entre altres ximpleries.
Veient totes aquestes reaccions laïcistes i tal com s'hi produeixen, semblen més producte d'integrismes que no pas d'un voler una societat al marge de creences. I és que els integrismes no apareixen sols en les religions; també ho fan en totes les altres organitzacions humanes siguen del tipus que siguen. Igual dóna que s'anomenen religioses, laiques, esportives, politiques o de qualsevol altre tipus.
Arribats als extrems que estem arribant, haurem de prohibir les creus que porten alguns penjades al coll com ornamentació, les creus públiques que hi ha en infinitat de pobles, i, com no, les creus que formen part de les ensenyes nacionals: Finlàndia, Suïssa, Anglaterra, Noruega, Suècia, Grècia, etc.
Com he dit abans, no hem de ser tan radicals i hem de tenir present que, ens agrade o no, tenim una història feta en el cristianisme, encara que el present en siga un altre.
Com a conclusió, s'hauria de recomanar als diferents tribunals que dicten aquestes sentències o als governants que volen imposar el laïcisme en tot, que actuen de la mateixa forma quan són els musulmans els que exigeixen respecte a les seues creences. Però, per desgracia no actuen sempre igual. Davant d'aquestos últims, estan cagats de por -valga l'expressió- i cedeixen a tot el que demanen. Açò es diu covardia, ja que solament presumeixen d'autoritat quan han d'actuar sobre els més dèbils, que en aquest cas som nosaltres que no posem bombes.

La Caverna de Plató

Aquest matí, en classe de Filosofia, hem estat estudiant La Caverna de Plató, i no parava de vindrem al cap la situació d'engany a la que ens tenen sotmesos als valencians els informatius de Canal 9 i l'equip de govern presidit pel Sr.CamPPs.
Per als que no coneguen aquest mite i per als que no se'n recorden, passe a transcriure aquest resum del mateix. Al final, que cadascú traga les seues conclusions

En el mite de la caverna, Plató relata l'existència d'uns homes captius des del naixement a l'interior d'una fosca caverna. Són presoners lligats de cames i coll, de manera que es veuen obligats a mirar sempre endavant sense poder mai girar el cap. La llum que il·lumina l'antre prové d'un foc encès darrera d'ells.
Plató, per boca de Sòcrates, ens diu que imaginem un camí elevat i llarg entre els presoners i el foc, on s'hi ha construït un mur per on passen uns homes que porten tota mena de figures que els sobrepassen, aquests homes a vegades enraonen i a vegades callen. Els captius no poden veure res més que les ombres de les figures projectades pel foc a la paret de la caverna, i mancats d'una altra educació es pensen que les ombres que veuen són els objectes reals, la mateixa realitat. Però Plató ens convida a imaginar que un d'aquests captius comença a relacionar els sons amb les figures i comença a veure que es pot treure les cadenes i que pot caminar i sortir, amb molt d'esforç, de la caverna. Un cop hauria sortit, la llum del sol l'enlluernaria i hauria de buscar les ombres i les coses reflectides a l'aigua; més endavant s'acostumaria a mirar els objectes mateixos i a la fi descobriria la realitat i el què les coses són i podria contemplar-les amb tot el seu esplendor.
Però, el mite no acaba aquí, sinó que Sòcrates fa entrar de nou al presoner a l'interior de la caverna perquè té l'obligació moral d'explicar-ho als altres presos i alhora convèncer-los que viuen en l'engany i en la falsedat. Però la gent presonera, alienada des de la infància el prenen per boig i se'n riuen, i fins i tot asseguren que si algú intentés deslligar-los i fer-los pujar per l'abrupta caverna el matarien.

CONCLUSIÓ: Per a mí que tota aquesta gent que ens governa i els seus assessors, han estudiat bé aquest mite i l’han posat en pràctica amb absoluta mestria.

Arquímedes i CamPPs

Parodiant el principi d'Arquimedes en el camp polític, diríem que és un principi físic que afirma que un partit totalment o parcialment submergit en la corrupció política, serà espentat amb una força vertical ascendent igual al pes del volum de la corrupció.

Aquest matemàtic grec mai hagués pensat que el seu principi haguera pogut aplicar-se al partit polític que governaria una regió enclavada a la costa més occidental d'aquell mar que ell estava acostumat a veure i on arribaven algunes naus a comerciar i a fundar algunes colònies. Però, mira tu per a on, ha resultat que sí, que el seu principi troba aplicació pràctica en la resolució democràtica a la presa de poder en aquesta terra que ja no sé si és nostra o de qui és.

Són uns polítics aquests molt vàlids per enredrar situacions molt compromeses per a ells. Són capaços de canviar aquestes situacions i portar-les al seu favor fent veure que no són ells qui han obrat malament. Venen la manta amb tanta facilitat que poden morir d’èxit.

Mentides, enganys, maquiavel.lismes adornats amb focs d'artifici i exaltacions al més pur estil faller, encisen la gent que es pren aquests assumptes com una ofensa a la terra i a les seus gents i voten, voten i els tornen a votar -quan més corrupció, més vots- fent-los pujar al més alt dels èxits electorals. Tot un cas d'aberració democràtica digne de la demagògia establerta a l'antiga Grècia.

Després de totes les actuacions, declaracions, posades en escena i demés parafernàlia exculpadora de possibles corrupcions de membres del partit, ara el Molt Honorable ens ix per peteneres dient que el culpable i qui va a pagar-ho tot, no és altre que Zapatero. Vaja, amb Paquito! Sembla que la processó va per dins i les nits se li fan llargues, tan llargues que no pot dormir i, després, clar el cap no li deu funcionar massa bé per dir les xorrades que ha dit. I es queda tan tranquil, amb el somriure ample, i escolta els aplaudiments dels seus i pensa: “Serà veritat el que acabe de dir?”

Espanya sencera ens observa atònita de veure tot aquest teatre i ens pren una mica en broma als valencians. Com pot ser que a més escàndols més vots? Al remat hauré de pensar que som badocs.

I ja que hem mencionat alguna cosa del classicisme, acabarem amb aquesta altra: Quousque tandem, CamPPs, abutere patientia nostra?

La Tercera Espanya. L'Espanya que no tenim.

Ha caigut a les meues mans un llibre de Josep Antoni Duran i Lleida titolat "Entre una España y la otra", llibre en el que veig exposades algunes de les teories que sobre l'Espanya que ens toca viure he tingut. Aquest polític català sempre m'ha caigut bé pel seu discurs templat, asossegat i allunyat de les crispacions a les que ens tenen acostumats els representants dels dos partits majoritaris. Un discurs sempre ple de trellat i positiu es mire com es mire.

No coneixia res de la seva biografia i m'he dut la sorpresa de veure que no és nascut dins les fronteres de Catalunya, sinó a la Franja de Ponent, és a dir, a la província d'Osca i en concret a la localitat d'Alcampell. Com es pot veure, oficialment, aragonés, però sentimentalment, català. I com a tal exerceix amb plenitud d'idees i de fets.

Duran i Lleida exposa uns fets respecte a la llengua que em resultem molt familiars. En efecte, narra com la seua llengua és, des dels primers moments de la vida, el català, encara que no en té consciència d'això fins que marxa a estudiar a Balaguer.

Al seu poble, la llengua que parla és considerada, poc més o menys, com pecaminosa per part del mestre i, a banda de l'escola, ni a l'institut de Tamarit ni a l'església és utilitzada. Es qualificada despectivament com "chapurreau", cosa que he pogut comprovar recentment com també es considerada així al Matarranya, en la província de Terol. Els que hem nascut a territori de parla valenciana, almenys en aquells temps, també ens passava exactament el mateix.

El que m'agrada del seu pensament és la visió que té d'Espanya. Sols llegint la dedicació del llibre, ja et fas la idea per on va a transcórrer la seua tesi. Diu així:

"A tots aquells que, amb sentit comú, capacitat de diàleg i principis, han contribuït a mantindre viva una tercera Espanya, més serena, més centrada, més respectuosa amb l'adversari, orgullosa de la seua pluralitat i fonamentada en la seua diversitat nacional, cultural i lingüística".

En els diferents capítols va fent-se les preguntes sobre què és Espanya, quin concepte tenen de la mateixa els grans partits o la gent en general.

Espanya una o plural?, catòlica, laica o laïcista? També s'hi pregunta sobre treva o diàleg per poder acabar amb la violència. I com no, assimilació, multiculturalisme, integració. Acaba demanant una comunitat responsable.

Com a home de partit, aquest llibre fa la impressió que és una exposició dels principis polítics de la Unió Democràtica de Catalunya. Encara que així siga, no em pareix malament. Moltes de les seues afirmacions i teories polítiques les assumeisc totalment. Ja voldria jo polítics d'aquesta mena ací, al País Valencià, on sembla ser que s'hi ha instal.lat una classe política que deixa molt que desitjar, tant en partits majoritaris com en altres.

Sòria: quan el silenci parla

Res com viatjar cap a algunes de les terres ibèriques per visitar-les de manera tranquil.la i assossegada, tot fugint, escapant de les atapeïdes zones que en diuen turístiques per excel.lència quan el calendari ordena "vacances per a tots" en algunes festes assenyalades. Al darrere queden les costes mediterrànies plenes de gent sorollosa, àvides de sol, de platja, de festes i botellots.

Quina alegria posar rumb a les terres sorianes on ens esperen uns dies de pau contemplant i gaudint totes les mostres del seu art, dels seus paisatges i de l'amabilitat i senzillesa de les seues gents, habitants d'uns poblets encantadors on sembla que el temps està detingut.

Santa Maria de Huerta és la primera localitat que visitem. Allí roman desafiant el pas del temps i la desamortització d'aquell Mendizábal encabotat en recaptar fons econòmics per a l'estat, el monestir que porta el mateix nom. No sé si el poble li'l dóna o és ell el que li'l dóna al poble. Més bé seria el segon supòsit. Uns relaxants cants gregorians ens acompanyen durant la visita per lliure a les antigues dependències monacals. Tot invita a la visita silenciosa, i uns cartell ens ho recorda.

De Santa Maria de Huerta partim en direcció a la propera localitat de Monteagudo de las Vicarías, un xicotet poble com quasi tots els d'aquesta província. L'antiga població es troba a la part alta i s'hi accedeix a través d’un portal fortificat en les antigues muralles. Uns carrers nets, ben empedrats i amb cases que han procurat tenir les façanes en consonància amb l'entorn, és l'escenari que hi contemplem. L'esglèsia i un antic palau-fortalesa presideixen la plaça principal al final del carrer Major.

Morón de Almazán és la següent població a la que accedim. Una excel.lent plaça Major alberga la gòtica esglèsia de Nª.Sª. de la Asunción amb una bellíssima torre plateresca. I com no, el rotllo no hi pot faltar. El rotllo és una columna de pedra, ordinàriament rematada per una creu o una bola que, entre altres finalitats, compartia amb les picotes les funcions d'ajusticiaments. Estos ajusticiaments van ser suspesos per decret de les Corts de Cadis en 1812.

Almazán és la població capçalera de comarca i una de les més importants de la província. El Duero la recorre per l'oest i una original passarel.la amb superfície ondulada s'esten als peus dels vianants perquè el puguen travessar i gaudir d'una poblada albereda on les fulles caigudes dels arbres embelleixen el terra amb una catifa de colors grocs i ocres en estos dies de tardor.

El paisatge de les comarques serranes canvia la secor dels camps de cereals per les muntanyes poblades de coníferes. En Abejar, una envellida església mostra les joies arquitectòniques del passat. Unes dones hi acudeixen a resar el rosari i aprofitem per entrar. Es queixen de l'abandó a què estan sotmeses per part del rector del poble i per l'episcopat. No ens lleven l'ull del damunt, no siga que siguem uns espoliadors més d'obres d'art que tan de mal han fet per aquestes localitats robant tota mena d'obres religioses en forma de quadres, escultures i altres objectes religiosos.

A Molinos de Duero, fem una paradeta i passegem pel poble entrant també a l'església. Conversem amb el rector, un xicot molt extravertit i amant de la pilota que ens conta les seues activitats pilotaires i d'altres esports populars.

A menys d'un quilòmetre arribem a Salduero, localitat on establim la nostra residència. El Duero hi passa tot jovenet, quasi sens aigua. Gerardo Diego, en les seues estades ací, va escriure aquestos versos:

¿Cuántos años, meses, dias?
Horas sólo cumple el Duero
Cuando pasa por Salduero.
Allá arriba, Urbión relumbra.
Nieve en mayo y en enero.
Ríe y llora, llora y rie,
¿Cuántas gotas tiene el Duero?

En Castroviejo, prop de Duruelo, situat en plena serra, visitem el que s'anomena la Ciutat Encantada de los Picos de Urbión. És un conjunt de roques de formes variades i impressionants i des d'allí, es contempla tota la vall per on transcorre el Duero acabat de nàixer. Les rutes senderistes abunden i son aprofitades pels amants d'aquesta activitat. Els boletaires també tenen el seu paradís, encara que aquest any, ens diuen, no ha plogut i no és gens fàcil trobar-ne.

La província de Burgos està al costat i allà ens endinsem per contemplar les petjades petrificades de dinosaures a la localitat de Regumiel de la Sierra. Aprofitem la proximitat de les llacunes de Neila i ascendim per una empinadíssima carretera fins el mirador i les llacunes Larga i Negra. Un gèlid vent ens invita a abandonar aquestos indrets a últimes hores de la vesprada. En eixos moments, un grup d'excursionistes es disposa a muntar les seues tendes de campanya per passar la nit. No els espanta el fred que comença a fer i que a la matinada ha de ser insuportable.

De tornada a Salduero, visitem el naixement del riu Arlanza. És una fonteta que naix tímidament al fons d'una esplanissada on unes persones s’entretenen jugant a les cartes fora de les caravanes on passen aquestos dies. I com el món està perquè hi haja de tot, els preguntem el punt exacte del naixement del riu i, oh sorpresa!: No tenien ni idea de tal fet. I varen continuar jugant com si res haguérem preguntat.

Molt a prop de Salduero es troba la bonica localitat de Vinuesa. Allí, un senyor que estava a l'església i que era el que dirigia les restauracions de la mateixa, es va percatar que estàvem comentant els diferents estils arquitectònics i va començar a explicar-nos tota la història del temple i de la localitat. Anècdotes molt interessants eren algunes que ens contà sobre la construcció del temple així com les actuacions del mecenes del poble, un bisbe nascut a la localitat i establit a Roma, que va dirigir les finances vaticanes, i va ser després arquebisbe de Nàpols. Allí, diuen, quasi quasi, va ser el fundador de la màfia napolitana. Tot un personatge.

Acabem les visites a la localitat d'Àgreda, ciutat de les tres religions. Visitem la sinagoga, el temple cristià i el barri musulmà on s'hi conserva una coqueta entrada amb arc de ferradura.

Bonica experiència la nostra allunyats de les masses exasperants. Tot un reencontre amb la història i una convivència amb una natura quasi lliure de gent incontrolada disposada a arrasar tot el que ix al seu encontre, embrutant l'entorn i abusant d'ell . Almenys ací, encara no ha arribat de forma massiva aquesta plaga. Desitgem i esperem que continue així.
plaga. Desitgem i esperem que continue així.