dimarts, 24 de gener de 2017

La Biblioteca

Feia ja algun temps que em trobava un poc mandra per posar-me davant d'un paper -millor dit, davant de la pantalla- i començar a escriure. Confesse la meua culpa per haver donat massa terreny a aquest pecat capital -tampoc cal exagerar, deixem-ho en una simple falta-.

La bona qüestió és que he passat per davant de la Biblioteca Municipal, i això ha estat la causa de què em posara a escriure sense saber, en concret, què. Tanmateix, veig que van eixint paraules i vorem com acabarà tot. Açò és com eixes accions que saps com comencen, però mai saps com acaben.

Travessant la Plaça dels Colomets, ara en gandià modern, per allò de la moda de parlar castellà als xiquets, diuen Plaza de los Palomitos (quina cosa més ridícula, mereee!) la Biblioteca Municipal se m'ha posat al davant i no he pogut resistir la temptació d'entra-hi. Tot un món se t'obri al teu davant -un món, no, molts mons- i no saps en quin parar-te. És com entrar a una pastisseria a les 6 de la vesprada i vore quantitats de pastissos, quin millor de tots, i no saber quin triar perquè tots et semblem apetitosos. Si n'agafes uns, et quedes amb ganes d'haver-ne agarrat uns altres.

Aixì doncs, com els pastissos, quantitats de llibres en diferents plantes, replanells de l'escala i prestatgeries van invitant-te a parar-te i fer-hi una ullada. Sembla interessant el que veig al primer replanell, però no ens precipitem. Passegem abans entre la resta de llibres i ja veurem, em dic. Assaig, història, poesia, novel.la de tot tipus, filosofia, religió, ... Uf!

Per fi em decidisc: agarraré aquest de Manuel Vicent titolat " El Azar de la mujer rubia". Un tema interessant que ens situa en els primers anys de la Transició, anys que, per cert, ens va tocar viure, i amb aquest llibre de M.Vicent, amb la ploma magistral que el caracteritza, reviurem, però coneixent ets i uts que ignoravem.

Ja en tinc un. Un altre per si ens quedem amb fam. De repent se m'acut que temps enrere el meu amic Lluís Miret, pare, m'havia parlat sobre un llibre de novel.la històrica amb el que el seu fill, Lluís Miret, havia guanyat el Premi de Novel.la Històrica Ciutat d'Alzira. L'he buscat i l'he trobat.

Com el que tria dos pastissos, jo m'he inclinat per aquestos dos. Un està en castellà; l'altre en valencià. I pense que els "blaveros", amb les seues teories tan peregrines sobre la llengua, ens fan els que parlem, llegim i escrivim en valencià, ser uns privilegiats, doncs sens saber-ho, dominem dues llengües: català i valencià. 

Els llegirem i, espere, en gaudirem. Seran dos moments molt diferents de la nostra història en els que els autors ens portaran a èpoques passades i, mitjançant la narració novel.lada, en fruirem. 

Bé. Ja hem arribat al final de l'escrit. Tampoc cal extredre's massa per no perdre el bon costum d'enfrontar-te a una pantalla i escriure el que se't puga ocórrer.

dilluns, 26 de desembre de 2016

La foto

Nadal és temps de records, de nostàlgies, d'alegries i, també, de penes. Nadal és això: sabor agredolç, que segons edats, predomina un o l'altre. Tot plegat, Nadal, és un temps on es pot somniar en fer realitat alguns somnis. La escassetat lumínica i l'ambient fred d'aquests dies, fan que visquem més reclosos a casa i que tinguem més temps per pensar en tot el que ens ha ocorregut durant l'any, en aquelles persones que hi eren i ja no hi són, en circumstàncies passades que hem viscut, en gent que ha passat per la nostra vida i amb la qual hem perdut tot contacte. Per tot açò i més, Nadal és un temps diferent i especial.

I, com Nadal és també temps de contes i de reencontres, a mi, enguany, se m`ha fet realitat un conte en forma de reencontre. Aquest conte el podriem titolar: "La foto". Si, amb aquest nom tan simple, podria anar narrant tot el que conté en forma de sentiment, de nostàlgia, d'afecte, d'empatia amb certes persones  amb les que vas conviure alguns anys i de les que vas perdre tot contacte just al moment en què deixaven l'etapa infantil i entraven a l'adolescècia.

Però com vivim en un món que, gràcies a internet,  sembla una plaça pública on tots ens veiem, les xàrxes socials han fet possible el que en altre temps seria una utopia o una historieta de Juli Verne: una foto ha servit de punt de contacte amb molts d'aquells adolescents dels qui vaig perdre tot contacte.

Una primera trobada en el castell de Santaneta -lloc on es va fer la foto en qüestió- i altres llocs propers, entre aquells que van poder anar-hi, ha estat la primera pedra de posteriors reencontres programats on puguen assistir el major nombre d'ells. Espere i desitge que siga així per tal de poder saber de cadascun d'ells. D'alguns ja en tinc notícia, perquè són "amistats" al Face. D'altres espere saber-ne ben aviat.


I des d'aci, una salutació ben especial a aquest grupet que formen part del meu elenc d'amistats feisbuqueres: Sonia Gregori, Natàlia Mascarell, Paco Sánchez, Pep Fenollar Toni Parra, Sandra Miñana, Natàlia Cebrián, Montse Peris, Laura Català, Bárbara Parra, Vicente Cots, Angel Alcaraz, Domingo Soria, Joanvi Romero, Antonio Castelló. Espere no haver-me'n deixat cap. En tinc altres, dels qui també me n'alegre saber, però que com no formaven part d'aquest grup, no entrarien en aquest conte. No obstant això, una salutació també per a ells i dir-los que estic ben content de tindre'ls per ací.











dimarts, 9 d’agost de 2016

Tots els colors del verd

Verd, sempre verd, amb tota la gamma dels verds realçats per la claror intensa d'aquestes vesprades d'estiu. Així queden els paisatges després dels bromosos matins quan la boira cobreix el cims de les muntanyes que caracteritzen el relleu d'aquest petit país. Euskadi sembla cobert per una immensa catifa verda on els boscos, els ramats i els caserius se succeïxen d'una manera capriciosa. Cabalosos rierols amb simfonies aquoses baixen alegres pels forts pendents de l'abrupte relleu. És un paisatge que enamora, sobre tot als qui venim de les seques terres mediterrànies.

Tenim ganes de recórrer aquestos camps i ciutats, aquestes platges i costes abruptes. Tenim ganes de formar-nos una impressió pròpia del que són aquestes terres i gent. No hem eixit decebuts de l'experiència. País Basc, Euskadi, Euskal Erria, tots tres, noms bonics per un territori amb característiques pròpies que li atorguenen una diferenciació amb la resta de pobles que integren aquesta pell de brau.

De nord a sud, d'est a oest, anem visitant poblacions i comarques, muntanyes i valls, costes i platges. En uns llocs més que en altres, l'antiga llengua eusquera va sonant a les nostres oïdes. Algunes paraules i expressions intentem aprendre i usar, cosa que il.lumina les expressions dels nostres interlocutors natius. L'intent d'apropar-te a la gent mitjantçant el seu llenguatge facilita la relació humana. Les intoleràncies i imposicions res de bo aporten, ans bé, les dificulten i les tensen.

Paisatges, història, gent; elements, que units, formen un tot característic que li imprimeixen una singularitat ben diferent fins despertar sentiments de poble singular i propi capaç de navegar sense lligams externs. Això és el que ens transmet Artexte amb la seua loquacitat desenfrenada tan sols detinguda per una dita en la nostra llegua:

"Setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat"
-Me gusta esa poesía.
-No, Artexe, no és una poesia.

Els sons d'una llengua que no és ni castellà ni eusquera li produeixen una agradable sensació que ell interpreta com a poesia.

La gent d'aquest poble és amable, servicial, preocupada pel foraster que intenta gaudir de tot el que troba de diferent per ací. Gaudeixen de vore't gaudir, s'alegren de vore't content, irradien satisfacció quan intentes usar la seua llengua en moments concrets i puntuals, perquè més que això és tasca complicada per tan poc temps.

En una de les nostres passejades per la zona del Gorbea, coincidim amb una multitud de senderistes que estan realitzant una marxa per tota Euskal Herria fent poble, reivindicant alguns drets que consideren que tenen segrestats. Contactem amb ells i coincidim en moltes coses que porten en el seu manifest. Als sons del txistu cantem i ballem. La sidra brolla d'una bota i volen compartir-la amb nosaltres.

-Esquerrik asko, però hem de continuar la nostra marxa. Que vos vaja bé el recorregut. Agur.

San Juan de Gaztelugatxe i l'abrupta costa de Biskaia ens aguarda eixa vesprada i no podem entretindre'ns més per aquells paratges. Mundaka i Bermeo completen el recorregut pel cap de Matxitxaco passant abans per la ciutat de Gernika, massacrada per l'aviació feixista, i on el sec tronc de l'arbre conserva les essències d'un país que no vol perdre la identitat. I, aleshores, hi penses en el teu, que, al ritme d'oferiment de noves glòries, va perdent-la tota, de manera inconscient alguns o deliberadament altres que volen esborrar qualsevol indici de poble .

Travessant tota la zona nord, un trenet ens porta a Donostia -pensar que ací en teníem d'eixos i que els van desmantellar tots, provoca ràbia i impotència-. Puja i baixa gent, sents parlar eusquera de manera natural, la gent et mira i sap que eres foraster i desitja que els hi preguntes alguna cosa per poder ajudar-te.

Serien inacabables les dades positives tretes d'aquests dies de recorregut per tot Euskadi.
Com diu Raimon en la seua cançò,

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.
















dimecres, 22 de juny de 2016

Nit de fantasia

 Lluna plena de juny i castell de Bairén, binomi que està convertint-se'ns en clàssic en estos dies en què la primavera i l'estiu s'agarren de la mà per realitzar el trànsit d'estació en el periple anual de la Terra, que, com un cavallet de fira, ens transporta sense que ens adonem, si no fora pel canvi climàtic que s'hi produïx.

 La claror del dia s'allarga i s'allarga donant-li a la vesprada més hores de llum. Massa, per poder contemplar amb tota nitidesa l'eixida per la mar de la nostra amiga la Lluna. Tot i això, presenta un espectacle fabulós mirar la ratlla de la mar com si volguérem divisar la silueta de l'illa d'Eivissa, però que des d'esta alçada no hi pot ser, i en el seu lloc apareix un cercle rogenc que, a poc a poc, va transformant-se en un espectacular cercle blanc. La seua llum va aconseguint protagonisme a mesura que cau la nit, i la seua resplendor va reflectint-se en les aigües marines que divisem enfront del Montgó, i que la mar en calma contribueix a produir un viu contrast enmig de la foscor marina en eixes hores privades de sol.

 Tot un reclam lumínic s'estén als nostres peus: Gandia i el polígon Alcodar, el Grau i la platja, els pobles de la Safor i els primers de la Marina Alta. Mirant cap a la nostra esquerra, els llums de Cullera penetren en la mar protegits per la muntanya que les acull; Tavernes i Xeraco és perllonguen per la línia de la costa fins quasi unir-se a la platja Nord. L'Auir i la Marjal, afortunadament, romanen en quasi completa foscor. De moment, i esperem que mai, caiguen en les urpes depredadores d'aquells que somnien en la irracional transformació urbanística dels pocs espais naturals que encara hi queden.

 Una vegada hem gaudit de l'espectacle nocturn en el que s'hi conjuguen els llums urbans i la resplendor lunar, obrim les motxilles i donem compte dels entrepans que hi hem portat. Estos menjars, en estes circumstàncies, són un delit per als sentits. El silenci del castell, tan sols és trencat pels pocs trens que circulen per la vies properes i per les nostres veus. 

 És la tercera vegada que realitzem la visita nocturna al castell de Bairén. En esta ocasió hem pogut comptar amb la participació del cantautor saforenc Vicent Savall, el qual ens ha amenitzat la nit amb històries del cabdill Al-Azraq, el Blau, i ens ha interpretat algunes cançons al respecte. Els murs del vell castell que hi queden ens transporten a l'època de les lluites de Jaume I i l Al-Azraq, per damunt de tot, amant de la seua terra , que vençut pel rei cristià, hauria d'emigrar cap a terres granadines. Tot un homenatge al Blau.








dimarts, 16 de febrer de 2016

Empremtes andalusís

Un matí de febrer iniciàvem el camí cap al sud. Un camí en busca de la petjada musulmana. No és que no la tinguérem ací i que haguérem d'anar a buscar-la més avall. Si més no, era curiositat per seguir experimentant el sentiment de pertinença d'unes terres a una gent expulsada per diferents motius difícils d'explicar fora de l'oficialitat històrica, que com fàcilment podem deduir, és injustificable.

Al llarg de més de sis-cents quilòmetres de ruta una continua succeció de toponímia i restes musulmanes, castells, fortaleses, torres, noms de poblacions i llogarets... et recordaven que aquestes terres havien estat viscudes per una altra classe d'hispans no cristians, però tan hispans com nosaltres, i que havien estat fets fora per unificar el territori sota una mateixa religió.

Un recorregut per l'últim territori de domini musulmà, el nazarita de Granada, que era un altre component del mosaic medieval peninsular. La història oficial no l'ha considerat com a tal, més bé ens l'ha mostrat com una anomalia que hom havia d'extirpar com fóra.

Era fàcil imaginar-se aquestes terres poblades per gent que els esdeveniments de caràcter socio-polític i religiós els havia portat a abraçar una altra religió, i que seria la seua sentència de mort unes centúries després. Tanmateix, el seu llegat ha quedat en forma de pedres, toponimia, tradicions, gastronomia, costums, música, art, etc.

La visita a aquestes terres ha omplert la retina de poblacions blanques d'estrets i empinats carrers, ornamentats amb tarongers i llimeres, gerànis i gesmilers, alcassabes i castells, esglésies sobre antigues mesquites i maredéus barroques, elevades muntanyes precipitades en la costa i capricis geològics, Tot un munt d'experiències visuals i memòries musulmanes. Les terres penibètiques estan ahí, testimoniant un passat ric en art i poesia.