Quelcom s'hi mou

Qui anava a dir que un any després de la famosa primavera àrab ens tocaria a nosaltres mostrar al món la nostra. Evidentment que la situació d'ambdues riberes mediterrànies no és la mateixa, però motius per a un descontent generalitzat els hi ha, i no en són pocs.

Després d'anys de menfotisme davant l'actitud balafiadora de diners públics, de prepotències parlamentàries, d'escàndols sense fi, de despreci als qui no pensen com ells, de basar el seu fracàs en la gestió pública en el més descarat victimisme, i de tantes i tantes actuacions nefastes, sembla que alguna cosa està començant a bullir en aquesta societat adormida i dolenta. Afortunadament, la joventut, comença a adonar-se'n i ha iniciat de manera decidida la seua protesta. També el sector públic, veient com van deteriorant-se les prestacions, ha posat la seua activitat en funcionament per tal de fer palesa la seua disconformitat amb totes les politiques de retalls aplicades i que  perjudiquen greument a ells i als serveis que corresponen a la societat.

Aquest País Valencià (Comunitat Valenciana per a ells, Levante per als de l'altiplà, o Playa de Madrid per als de més al centre), està situat, a ulls del món, en l'epicentre de la corrupció política espanyola. Darrerament, estem desdejunant-nos quasi a diari en cassos i cassos sense fi, escampats pels tres territoris provincials, i que esguiten els seus dirigents polítics de més alt nivell.

Ara, un indici d'esperança ens fa ser una mica optimistes en el sentit de què eixa llavor que s'hi està sembrant aquestos dies cresca i esdevinga un gran arbre que done els seus fruits de canvi. Seria fantàstic que aquesta reubicació al mapa mundial com a poble que està fart de tanta corrupció anara consolidant-se i representara un canvi substancial. Queda molt de camí per recórrer, moltes dificultats  que véncer i moltíssima gent que capgirar, però la maquinària sembla que ha estat engegada. Tant de bo siga així.

Indignació

Pensàvem -ingenus de nosaltres- que estes coses pertanyien al passat, quan el franquisme s'estingia i la transició a la democràcia començava a donar les primeres passes. Però, no. Han tornat a recordar-nos que en este país, o com vullgueu dir-li, les coses sembla que continuen com han estat sempre. La tradició secular ens diu que unes classes socials i estaments públics dominen el corralet patri i s'atorguen competències que les creuen  intrínsiques a ells, ara, però, disfressades de majories absolutes. Unes majories que si que tenen, encara que més que donades a ells, són llevades a altres que no han sabut conservar-les.

Bé. No és la meua intenció escriure, sinó mostrar aquest recull de videos recaptats per la xarxa i ensamblats en una pelicul.leta que he muntat perquè servisca de testimoni de la brutalitat més dura d'unes forces de seguretat que deurien d'estar al nostre servei i no al de la classe política dominant.

Servisca també per manifestar la meua indignació per aquesta actuació tan desmesurada.

Recórrer a Lope

De vegades, això d'escriure resulta força complicat. No trobes tema de què parlar. No tens massa gana de pensar o penses i no t'ix res. Et dius que el que intentes fer no val per a res. En fi, moltes excuses per deixar-ho córrer. I com no som com Lope en allò de "Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tal aprieto" on, com el que no fa res, va i t'arrea un sonet de colló de mico, doncs resulta complicat.

Bé. Sense pensar-ho ja he escrit un paràgraf. Un paràgraf, si, però sense cap missatge que pague la pena. No aporta res positiu per als possibles lectors. En canvi, per mi, tot i que com a transmissor d'alguna idea, és nul, si que representa, com a mínim, un exercici mental en el que les neurones es mantenen actives i no les deixes dormir, que bastant temps tindran a la nit quan et gites i dormes, si és que això ocorre i no et desvetles, que sol passar. Ara, que les pobres també funcionen i et penses que estan quetetes, però, no, bona faena que fan a mode de somnis.

Si traslladarem açò al sonet de Lope, ja aniríem per la tercera estrofa en la que diu que entra al primer tercet després d'haver compost dos quartets abans. Quin portent de personatge que escriu com si estigués jugant i amb una facilitat esbalaïdora et munta el que li dóna la gana i ens quedem bocabadats i sense paraules de veure'l dir molt amb tan poc esforç. Per això és el rei de les lletres.

M'havia proposat, com ell, escriure, quelcom; no un sonet, per descomptat, que no sóc poeta ni les rimes se'm donen fàcilment. Tan sols he volgut escriure -ja ho he dit abans- com a exercici neuronal. Seria un excés de pretensió voler fer coses tan belles i sublimes amb eixa naturalitat. El sonet de Lope m'ha servit de motiu a l'hora d'escriure unes línies en les que no dic res, però que m'han posat en acció el cervell, que no és poca cosa.

D. Arturo i l'Ahuir

Un dels meus temors davant una hipotètica arribada del PP al poder municipal a l'ajuntament de Gandia, era la destinació que li pogués donar a la platja de l'Ahuir. Aquests temors no han estat infundats i ja, quasi a primeres de canvi, la sentència la té dictada: serà oferida al millor postor.

Sembla que a la dreta  -en aquest cas, el PP-  li molesta que hi haja quelcom “improductiu”, i improductiu per a ells és tot allò que no reporte ingressos econòmics, diners comptants i sonants. Per això, la cultura, l'ecologisme i altres historietes, són activitats que no entren massa bé en els seus plans.

Quin profit, pensa el màxim dirigent local del PP, D.Arturo, se li pot traure a aquest espai encara bastant verge, que sols aprofita per a criar males herbes i animalets que únicament serveixen per fer nosa? Com ell –i tota la seua gent- creu que cal revitalitzar-lo i fer un espai referent d'activitats turístiques, doncs a pensar en projectes que puguen ser font d'ingressos per a les arques municipals i per a tota la fauna depredadora d'espais naturals que sols pensa en els beneficis econòmics i l'importa una bleda bullida el respecte al medi ambient.

I pensar que és un dels poquets llocs en estat quasi natural que queden en tota la costa d'aquest destrellatat país!

Gotes d'aigua

Sota aquell cel negre d'espeses nuvolades i la pluja caient a mars, la teua intenció de sortir de casa, prendre l'aire i practicar una mica el teu esport favorit per desemboirar-te  d'aquell temari farcit d'asprosa matèria -de vegades incomprensible- era força complicada. Decidires quedar-te-hi  contemplant les gotes d'aigua com s'instal.laven als cristalls formant  multitud de filets aquosos  que relliscaven per la superfície, lentament al principi i accelerant la caiguda després, una vegada abastat el gruix necessari. 

Mecànicament  encengueres un cigarret –ja en portaves uns quants consumits, però ni tan sols te n'havies adonat- i lentament anaves llançant el fum cap al sostre amb la mirada fixa i perduda, abstreta mentalment de tot allò que t'envoltava.

El soroll de la pluja t'invitava a la relaxació més profunda i la sensació d'ensopiment et deixava en un estat gairebé inconscient. Un tro esquinçat et va espavilar, i la teua ment va començar a revisar tot allò que havies estat repassant moments abans.

Decidires posar música per tenir la sensació d'estar acompanyada i rebuscant en el catàleg emmagatzemat al disc dur del teu ordinador, vas triar aquella peça encisadora com a poques, aquell Concertino tantes vegades gaudit en els teus moments de solitud, i que seria tota una delectança tornar-lo a escoltar en aquella vesprada d'oratge infernal en  què no hom podia fer altra cosa més que romandre-hi  i deixar caure tota aquella cortina líquida procedent d'uns núvols replets, rebentant en forma de milions de gotes d'aigua.

Els sons de la guitarra com a vaixell melodiós en la mar de la simfonia orquestral et tornaren a transportar a moments somniats del passat, en aquella platja d'arenes daurades en què experimentares aquelles sensacions tan delectables tenint com a testimoni una  lluna plaent que t'observava des d'allà dalt.

El final de la melodia et va tornar a la realitat i un munt de paperassa aspra i eixuta et va recordar que encara tenies molta feina per enllestir, però optares per abandonar-la, almenys de moment, i seguir fruint de la tranquil.la vesprada que t'oferia eixos moments de soledat amb la casa, la pluja i tu, fent volar la imaginació cap a moments delitosos d'un passat recent.